A Aurora Martínez Espinosa
Aurora del cabell roig
que com desmai en sa cara
oscil·la al mateix compàs
de les seves arracades
quan amb el gest enciser
i amb aquella seva gràcia
alça el seu bell caparró
i amb la seva mà aparta.
Aurora clara i somrient
de llavis tenyits de grana
i a la galta el color encès
sentor de poma perfumada,
i en el no sé què del seu mirar
quan somriu mig aclucada
hi ha un bri de cel en les seus ulls
i baix la penetrant mirada
tremolen esporuguits
els jovencells qui la guaiten
les tendres formes del seu cos
que endevinen i assenyalen,
quan amb el seu port majestuós
amb l’amiga rossa passa…
se sent aquell lleu fresseig
de l’oreig de joncs i canyes
i el murmuri que fa el riu
anant amb la seva mar blava…
I ella com la flor del prat
que en la primavera esclata
i sap que deixa el perfum
i es posa més redreçada
amb les seves il·lusions
i les verdes esperances…
vanitosa amb punt d’orgull
i una supèrbia admirable
de la presumpció juvenil
i l’afany de ser agradable
somnia castells encantats
i el príncep encantat de les faules
………………
Aurora del llavi carmesí
galta de poma perfumada
que amb el teu bell gest
quan la cabellera apartes
i ens mostres les teves dents
quan fas la mitja rialla.
Quan somnis no cobegem
ni un pervenir d’esperança
en la grisor de l’avui
dins d’aquesta vall de llàgrimes
deixa’ns volar el pensament
i oblidar penes passades…
No volem saber dels teus pecats
ni de la vanitat i urc orgull d’endiablada.
Serem contents i en tenim prou
amb el somrís i en la mirada,
per a ensomniosos fantasiejar
i volar lluny de la fàbrica,
que has dut llum al nostre cor
i també a la nostra ànima
més optimisme i encís
més serenor i més calma
amb la teva joventut
que a prop nostre feu entrada
com Aurora de claror
d’un raig de lluna molt blanca!