Camí del meu poble

Camí del meu poble,
oh, bell caminet!…
que com amic noble
em guardes secrets…
Un temps jo hi passava
ben dematinet;
ensomniós… delirava
amb el llibre obert!…
mentres dalt la branca
el rossinyolet
raó no li manca
de riure amb son refilet.
Però llavors jo n’era
si no feliç, tant content
que arbres i margeres
m’eren un encantament!…
Si n’era al migdia
del meu estiueig,
com a mi em plaïa
sentir aquell bronzeig
del papalló i l’abella
espia-dimonis i pregadéu,
en mig la meravella
de llum, per a tot arreu…
Si n’era a la tarda
a l’hora del fi de l’oreig,
Quantes coses tu em guardes
amb aire de ponent o de llebeig!…
I si en nit estrellada
la meva memòria se’m perd
d’una mirada enamorada
d’uns ulls blaus o verds!…
Camí del meu poble,
enyor el temps de festeig…
més que abans l’estimo
quan fa temps que no el veig.
Enyoro les ales del somni
el trèmul del teu airet,
i espera’m que torni
per a contar-te secrets!…