En recordança de la nostra filleta Montserrat,
que dorm en el cementiri de Manresa
d’ençà del dia 20 d’octubre del 1953
D’un matí de primavera
la claror d’un cel inmaculat
als seus ulls hi resplandia…
Què dolç era el seu mirar…
Ulls que comencen a obrir-se,
apropet dels seus quatre anys,
que tenien la puresa
dels cel blau i de la mar…
I el dringar de sa veueta
tenia del grat piular
dels ocells en la boscúria
tan lliures canten en pau…
Les galtones dues roses
blanques a mig poncellar.
I a cada galta un estrella
per a nostra vida guiar…
Amb quina gran benaurança!
Quin dolcíssim benestar!…
aquestes galtes besàvem
al retornar del treball.
Quan corria a abraçar-nos
i ens feia un petó llarg…
Amb quin gran goig l’estimàvem,
al sentir: Pares, Deu-vos-guard!…
On sevulla que ella estava
es sentía dins l’aire respirar
una sentor de clavellines…!
L’innocència de sa edat.
Ella era en cos i en ànima
consol de nostres afanys.
Nord de les il·lusions nostres;
Reina i alegría de la llar…
Més vingué la Mort traïdora,
que està sempre a l’agüait…
per robar dels nostres braços
aquest bonic i tendre infant!
I es clogué la seva boca.
S’apagaren els seus cants
que d’ocell la xiscladissa,
eren per a la nostra llar…
I aquelles clares pupil·les
d’un vel es varen velar…
i se’n fugí per els aires
per volar ben alt… ben alt…
Des d’aquell dia, quina pena!…
I que sols ens ha deixat!…
Quin trist silenci que regna
des de llavors a la llar!
Com el nostre cor endolat plora
d’aquesta angoixa mortal!
I sabem l’esquinç de l’ànima
que aquest dol ha fet sagnar!
i de les llàgrimes que broten
tan roënts cara avall,
des del jorn inesborrable
que Mort implacable i tenaç
estrenyia sa blanca gola
amb son invisible dogal…
Encar que avui tot pena i plora
i tot és ple de soletats…
Més tard, feu Senyor s’allunyi
la tristesa en nostre llar!…
Creiem amb Vós, i que la pena
dins nostra ànima… partirà…
perquè Vós ens donareu l’esperança
el pas del temps ho alleugerà…
Tením fe; i nostra mirada
que avui emboirada està;
demà, de la Mort al seu darrera;
hi veurem vida immortal.
I creiem que tots els àngels
que moren en tendra edat…
sens combat el triomf logren,
i a la glòria eterna van…
Conserveu-nos la fe i l’esperança
amb Vós i en l’eternitat!…
I feu d’ella al costat vostre
l’àngel de la guarda de la llar!…
Manresa, desembre del 1953