Consol

En recordança de la nostra filleta Montserrat,
que dorm en el cementiri de Manresa
d’ençà del dia 20 d’octubre del 1953

D’un matí de primavera
la claror d’un cel inmaculat
als seus ulls hi resplandia…
Què dolç era el seu mirar…
Ulls que comencen a obrir-se,
apropet dels seus quatre anys,
que tenien la puresa
dels cel blau i de la mar…
I el dringar de sa veueta
tenia del grat piular
dels ocells en la boscúria
tan lliures canten en pau…
Les galtones dues roses
blanques a mig poncellar.
I a cada galta un estrella
per a nostra vida guiar…
Amb quina gran benaurança!
Quin dolcíssim benestar!…
aquestes galtes besàvem
al retornar del treball.
Quan corria a abraçar-nos
i ens feia un petó llarg…
Amb quin gran goig l’estimàvem,
al sentir: Pares, Deu-vos-guard!…
On sevulla que ella estava
es sentía dins l’aire respirar
una sentor de clavellines…!
L’innocència de sa edat.
Ella era en cos i en ànima
consol de nostres afanys.
Nord de les il·lusions nostres;
Reina i alegría de la llar…

Més vingué la Mort traïdora,
que està sempre a l’agüait…
per robar dels nostres braços
aquest bonic i tendre infant!
I es clogué la seva boca.
S’apagaren els seus cants
que d’ocell la xiscladissa,
eren per a la nostra llar…
I aquelles clares pupil·les
d’un vel es varen velar…
i se’n fugí per els aires
per volar ben alt… ben alt…

Des d’aquell dia, quina pena!…
I que sols ens ha deixat!…
Quin trist silenci que regna
des de llavors a la llar!
Com el nostre cor endolat plora
d’aquesta angoixa mortal!
I sabem l’esquinç de l’ànima
que aquest dol ha fet sagnar!
i de les llàgrimes que broten
tan roënts cara avall,
des del jorn inesborrable
que Mort implacable i tenaç
estrenyia sa blanca gola
amb son invisible dogal…

Encar que avui tot pena i plora
i tot és ple de soletats…
Més tard, feu Senyor s’allunyi
la tristesa en nostre llar!…
Creiem amb Vós, i que la pena
dins nostra ànima… partirà…
perquè Vós ens donareu l’esperança
el pas del temps ho alleugerà…
Tením fe; i nostra mirada
que avui emboirada està;
demà, de la Mort al seu darrera;
hi veurem vida immortal.
I creiem que tots els àngels
que moren en tendra edat…
sens combat el triomf logren,
i a la glòria eterna van…

Conserveu-nos la fe i l’esperança
amb Vós i en l’eternitat!…
I feu d’ella al costat vostre
l’àngel de la guarda de la llar!…

Manresa, desembre del 1953

Enyorança

En recordança de l’infantesa
de la meva Teresa

Quina joia es deu sentir al cridar: Mare!…
Aquest nom dolcíssim com unes bresques de mel.
Jo no he pogut provar-lo perquè era infant encara
quan fugí de la meva voreta cap al cel!…

Que trista i melangiosa s’escolava ma infantesa,
quan en mig dels jocs i la rotllana del carrer
veia la mare d’una amiga que dolçament la besa.
Jo em sentia el cor a trossos fet malbé!…

Amb enveja de les amiguetes jo em delia
quan sa marona les ridava d’un tros lluny…
Aquest crit m’era sofrença, em migrava i morfonia;
i avui ben gran en el meu cor encar retruny!…

I reveig al davant meu aquella mena de madrastra
envejosa de l’amor del pare, que em mirava de reüll;
temerosa de perdre’l em seguia petja i rastre.
No l’estimava, ni per cap fill meu mai jo no vull!

Pensant en la mareta, cada jorn més l’enyorava…
ses carícies i besades, si les trobava a mancar!…
i a la nit soleta en el coixí la pena abocava…
i m’adormia al rës a la Verge Blanca de l’altar.

I en somnis bressolada en sa falda revivía
ses falagueríes i els seus besos maternals.
I l’ensomni em donava fortalesa pel nou dia,
i m’era bàlsam de l’amargues i els meus mals!…

Més grandeta em reveig en les tardes de doctrina
en l’església  preparant-nos per la Primera Comunió
i després deixant a poc a poc les nines i joguines,
i sense consol, la meva àvia no podia amb la buidor

que sentia, quan s’apropava amb les mans fredes
i damunt del front les retenia, allà al capçal;
malaltona d’enyorança de les mans tèbies de seda
em retardava el guariment del cor malalt…

Com poncella que es bada en el passar d’infant a dona
em mancaren les paraules que sols la mare les pot dir.
Vaig aprendre-les de l’àvia i les meves companyones
barreja de consells, contes i faules i bromes a desdir.

I el dia que un home ja madur se m’acostava
amb propostes, pel desig els ulls lluents…
Com la teva companyia dolça jo enyorava
per a venir a contar-t’ho ben corrents!…

En l’adolescència l’edat del dubte i l’incertesa,
que els seus camins son plens d’abrulls i de perills.
Em fòres salvaguarda amb tin record ple de dolcesa
Que una mare des del cel vetlla i guarda els seus fills.

I en aquell bell jorn, encara tendre i joveneta
que amb paraula trèmula venía el primer galant…
Quina alegria dins el gaudi, si t’hagués tingut mareta
per a contar-te de l’emoció i il·lusió d’aquell instant!

I en el gran dia de les mes ves desposalles
la meva felicitat em portava una miqueta de neguit.
I solsament tu M’hauries portat unes rialles
que no gosaven aquell dia sortir del pit!…

Ni en la nit de noces, les primeres hores de follia
abraçada entregava ben sencer el meu amor…
Del cor una llagrimeta als meus ulls lluïa
el record teu en la nit em portava més enyor…

Quan ja segura i sortosa de la bona companyia
del minyò que ja és pare dels meus fills
Sols voldria damunt nostre ta mirada tota pia
que ens seria valentia en les lluites i perills.

***************************

Les marones en plena jovenesa tan bones i amoroses
al igual que els angelets dels xics infants
no hauríen de marcir-se tan prest com un lliri i una rosa…
Perquè el Déu del cel els vol al seu voltant?…

El capellà pobre

De Ruben Dario (traducció)

Era un capellà tan pobre
donava pena de mirar,
les sabates descosides
i els pantalons estripats
Era gairebé un captaire
que solia regalar
als que com ell eren pobres
amb la meitat del seu pa.
Un capellà divertit
per fer bé la caritat
que si l’esmorzar donava
es quedava sense sopar.
Una vegada el mossèn
o el Pare Julià
com qui veia passar un gos
feien els rics de la ciutat
I doncs tan innocentó era
i d’una tal humilitat
que en totes les llars riques
feia riure l’humil del seu posat.
Un dia ben trist d’octubre
no es volgué despertar…
i es morí com un  pollet
sense fressa els ulls tancà…
No se sap si en fou la causa
la miseria, el fred i el dejunar
No se sabé si fou la gana
o bé una altra enfermetat.
Allavors un gran enterrament
féren al pare Julià
on sols en ciri i en cera
es cremà un dineral.
I es veieren molts cotxes
amb un luxe singular
i els ressons de les marxes
i els soroll dels tabals.
I es conta que les trompetes
amb tararí tar-ra-rà
de ses notes, es burlaven
d’aquell pobre dissortat
que avui feien les honors
pobre de solemnitat.
I que el mossèn reia…
pensant en les sabates descosides
i el seu bonet estripat!…
I que la seva rialla
duia ganes de plorar…

(traducció)