És el gran despertar de la terra. És l’aigua
que baixa cantant les cançons d’abril;
és l’arbre que sent correr dins la seva sàvia
i el cor que batega dins el pit, tranquil.
És la llei del mon. La suprema energia
de la Naturalesa que renix amb un dolç esforç;
és la rosa escarlata que d’amor en porta la flaire
en la clara albada en que desperta el món misteriós.
És la rialla encantadora de noia en l’adolescència
saltant i bricant en unaplatja sorrenca de mar…
o extasiada davant l’immensitat de la volta estrellada,
del cel que ens dona el to i l’idea de l’eternitat!…
És la llum matinal que es transforma en gemmes rosades
és aquest ocell en l’aire que passa xisclant
és aquest murmuri d’aquesta font d’aigua clara,
i és aquesta fruita olorosa dels arbres penjant.
Benvinguda, oh sàvia Primaver, tan dolça i tendre
que retornes a renéixer després de la mort aparent!
A ta pietat s’acullen l’ermot, escardots i cendres,
i la teva alenada, no saps com ens fa el cor content!
Manresa, abril del 1953