Aquesta criatura…

A Loreto Prat

Aquesta criatura galta tendra,
que del “Pirineu” és una flor
i porta l’aire de muntanya,
i en té d’ella la sentor…
Encar que un xic esbojarrada
és perquè és novell el cor…
i l’alegria que té a dins li vessa,
-com nosaltres avui no ens cap el dol-
Que també li vindran les penes
els desenganys i les misèries d’aquest món!
I farà bé de fruir-ne amb delectança
en aquesta edat que tot el món és seu,
i la vida és d’un viu color de rosa
i del verd de l’esperança i del blau cel…
Aquesta criatura que és tota ella una promesa
adolescent, amb mig de dona i mig d’infant…
i la semblança d’una perla i d’alga blava
de la mar que amb sol té el brill de diamant!
I és amb el cel de sa mirada clara
i amb el vermell del seu somriure franc
i la gràcia i la finor de la cintura
i la corba i l’esveltesa de palmera tropical…
amb un goig de mirar-la i contemplar-la,
entreveiem una platja de nacre i de corall
per a fugir-hi, embarrancar-hi i reposar-hi
després de la tempesta i temporal!
Aquesta criatura que és tota una rialla
sense cap pena ni tristesa dintre el cap
a la seva vora s’hi respira alegria
que a tots nosaltres ens l’encomanarà…
i ens transporta sa imatge a l’esguardar-la,
a un món de fantasia i ple d’encant!

Deixa’ns  doncs contemplar la teva cara
i el que tens de dona i tens d’infant…
i deixa’ns evocar aquest món de nacre
i el teu mirar i el teu somriure de cristall
I que sigui la teva vida una gran rialla…
que bé massa, les penes ja vindran!

Els teus ulls verds…

A Maria Casanoves

Els teus ulls verds tenen la verdor d’unes muntanyes
plenes d’arbres, i els de les palmeres de les selves tropicals
mig apagats dessota la corba del recer de les pestanyes
i en la conquilla de les pestanyes s’hi veuen vaixells de vela i de pals.

Els teus ulls verds s’hi veu la verdor de l’esperança
aquella verda esperança al cor que tenen els amants.
i la dels malalts, quan a poc a poc la seva fi s’atança
i saben que unes regions celestials se’n volaran…

Els teus ulls verds, s’hi esguarda avui encara la puresa
i una claror diamantina de la serenor del matí
que com un mirall reflecteixen un raig de femenina bonesa i tendresa
aguardant aquell nou horitzó del demà que ha de venir…

Els teus ulls verds porten el color d’aigües marines
de les nits que tornen tèbies i calmoses les aigües de la mar…
i el parpelleig d’estrella que et vela i t’enfosqueix les nines
ens diu del desempar i la pena que tan joveneta hauràs passat…

Els teus ulls verds llunyans, són insondables de misteri
el de les perles amagades dins el mar que és son bressol…
Però en la jovenesa hi ha els acords d’unes cordes de salteri
que polsades per l’Amor ens portaran nostre remei, nostre consol!

Els teus ulls verds titil·lejant una miqueta grisos
en l’albada que l’amor et desposi, als teus braços brillaran.
i el jorn sortós que seràs mare, seran més bells, més llisos
amb aquell goig i el brill de l’alegria que porten els infants!

Bruna d’ulls blaus…

A Assumpció Planell

Després de més de quatre monòtones anyades
passades a la fàbrica “Manufactures Pirineus”
enmig de tantes teixidores deixades i arrauxades
d’anormals, de carronyes, tafaneres i nyeus-nyeus;
fins avui amb ta vinguda que el pit nostre obert respira…
amb tu prop nostre el  treball ens porta més amor;
al nostre cor has fet revifar-hi una guspira,
i retorna a bategar com molt abans, a l’unissó.
D’ençà del clar matí que hi entrà la teva gaia jovenesa,
i la figura de madona bruna, d’ulls tan blaus…
que hem vist irradiar-hi la pau, la dolçor i la bonesa…
i és més acollidora i clara des d’ara aquesta nau!…
La seva ben proporcionada imatge i esveltesa,
i els ulls amb aquesta seva manera de mirar!
i és contemplat dels braços bruns la seva rodonesa…
que ens surt del cor, la melodia d’un cantar…
per lloar en tu la gràcia de les eixerides teixidores
de bella gentilesa, simpatia i alegria a vessar!
que amb la seva jovenesa, d’aquesta cosa siguin portadores
del miracle que porten, el seu cos i els seus ulls clars!
Les veus cristallines com la font que brolla melodiosa
la manyaga, falaguera i humil manera de parlar;
que ens fa sentir el perfum de la viola  i la rosa…
que ens ha fet sempre glatir, somiar i sospirar!
En la brunesa o blancor, en el brill de la nina negra o blava,
copsar-ne aquella màgia i encís dels ulls i de la pell
que ja d’infants la imaginació i el pensament portava
llegint els contes i la història de la princesa i un castell…
Ja grans la llegenda ens endormisca i el pensament vola…
somiant desperts encar daura la nostra imaginació!
i sentim una cançó i una música que ens gronxa i agombola…
i ens alleuja com a dintre el temple el chor i el res d’oració!
! Ai Déu meu… Porteu al nostre a prop aquestes companyones
que desperta nostra lira, i el cor nostre fan vibrar!
Porteu-nos l’alegria que encomanen les minyones
i cada jorn la seva grata companyia ens pugui acompanyar!
Poseu al davant nostre, esveltes siluetes novelles i fines…
el somriure sempre a flor de llavi, i a la cara el dolç posat!
admirar la vostra darrera obra de les perles del ventre i de la sines
i remerciar-vos, Déu meu, amb l’èxtasi del nostre Art!

No ploris…

Al meu fill Josep

Bah! Altra vegada unes llàgrimes!…
un sospir i un sanglotar?…
No ploris, home no ploris;
que ja ets un home gran!…
Que això no té importància;
Bah! que no n’hi pertant!
per la lliçó no estudiada
no cal enfadar-nos pas.
Que jo també en la infància
m’he trobat com tu igual.
He tingut com tu, un mestre
comprensiu i gens pedant;
i per els jocs unes vegades,
altres distret, somniant…
amb el passar l’aucellada
amb els seus xiscles i cants,
la lliçó jo descuidava,
i l’endemà vé plorant!…
També unes llagrimetes
rodolaven cara avall!…

A força de penitències
i de càstigs no molt grans,
també vaig aprendre coses
divagant… filosofant!…
A costa de la constància,
com tu ara xic infant;
de memòria m’aprenia
unes quartetes flamejants
que recitava al nostre Bisbe
en sa visita Pastoral.
Tremolós les declamava
i amb veu emocionant!…
i a unes quinze primaveres
l’aficció m’anava inspirant
i embrutava unes quartilles
que el cor m’anava dictant,
per a una fina donzelleta
de cabell negre, penjant
i als seus ulls de princesa
les aniría dedicant!…

També llavors la meva mare
de veu amorosa aconsolant…
em deia: Fill meu, no ploris,
que les penes ja vindran!…
per les lliçons del col·legi
no segueixis pas plorant!…
Que l’escola de la vida
i l’experiència et diran
que més vius dolors i penes
la ciència i el saber afegiran!…
No ploris!… No vull que ploris!…
eixuga el teu plor d’infant!
Posa cara riallera,
ves a jugar amb els companys!
sense descuidar l’escola
segueix estudiós i constant,
i en les estones de lleure
llegeix versos assonants!
que la grisor de la vida
fa lluminosa i radiant!