Quan al meu esguard mostres el blanc nu de l’esbeltesa
les fibres de mon ser s’estremeixen de dolça voluptat…
i com deesa indolent t’abandones amb llangor i peresa
el teu bell gest porta l’encisament que em té cegat!…
¿Quin misteri hi ha en aquesta cosa de formosor i de bellesa
i en forma nova cada jorn veig sempre renovat?
¿Ho feu adès el Creador al juntar amb la Naturalesa
la companya amb el desig que portem dins d’Eternitat?…
Que febles Adams tempta els sentits i els esperona o bressa
com carícia constant de l’ona que a la roca ferma besa
adès mansoia, i ara empenyuda d’un mar esvalotat!…
!Deixeu-me Déu meu sentir la temptadora embriaguesa
fins en plàcida vellesa cremant la flama verge encesa
per a gaudir de la vostra Obra del cos i rostre benamat!…
Manresa, gener 1950