A mitjanit, càndid ensomni per la claror de lluna,
s’escampa per la plana, i en les mansoies aigües del riu
la muntanyola s’aixeca amb la silueta de fantasma moruna,
i en el campanar del poble la campana té el so més viu…
I amb altres ressons llunyans, com ànimes en pena
rondaran en aquesta vigilia lluminosa de tedi i de fatic,
esglaonant records em sembla arrossegar una pesant cadena
en la partença amb el pensament baix, baixet jo em dic:
Que la solitud inspira confiança, consol i fortalesa;
i postrant-me humiliat ma altiva petitesa, com qui resa
al nostre Déu, qui veig en les immenses estrelles del cel,
senten més petjades la dolçor i la savia de la terra florida,
i sobre la meva testa un alè d’aire d’esperança i de vida
i totes les coses es fan eternes amb un regust espiritual de mel…
Balsareny, juny del 1940