Campana del meu poble amb so esquerdat de queixa
de penes i dolors, de no sabem quins mals;
en aquesta hora difusa que a poc a poc s’esqueixa
i fa pensar amb Déu i en les virtuts teologals.
En la tarda per la plana uns escampalls de tristesa,
que en el capvespre fa més viva la llum d’un cel rogent,
el poble sembla evocar segles d’història i de vellesa
mentres la campana segueix amb sos planys i laments…
Oh Senyor! per la sendera i carretera ombrosa
d’arbres florits on passejava amb ella, amorosa
per arribar comprendre el que hi ha entre els dos.
Feu eternament viva aquesta hora que anuncia la campana
-l’hora mística, sacra, a la vegada frévola i profana-
sense que ma promesa sàpiga que vaig pensant amb Vós!
Balsareny, juny del 1940