Tothom em diu que tinc viva semblança,
I de la teva gracia i aire un teu deix,
Al sentir-ho el cor s’omplena de gaubança
I de ser fill teu com tu, m’enorgulleix.
Dels ulls la mateixa teva dolça mirada…
el gest gentil i la manera igual de fer.
L’entusiasme d’una ànima de fe abrandada,
I el sentiment viu de l’amor ben verdader!…
M’ensenyares a estimar les estrelles i les roses,
a esguardar-les amb aquella llum interior…
i a ser massa sensible amb les punyides doloroses,
i a embriagar-se de somni i poesia i sa sentor…
I quan la nostàlgia de tan llarga absència,
m’envaeix el pensar que soc del teu aprop tan lluny…
en mig del camp erm, enyoradís de ta presència,
la paüra d’esclat de bomba d’avió al cor retruny!…
i corro vers, el riu de la mansa d’aigua clara…
m’estiro i m’aboco, i veig la teva imatge al mirall,
i en mig del combat inútil ta visió ideal, oh, mare!
em dóna fortalesa per a resistir l’embestida i l’estrall!…
Front de l’Alcàrria, Abril del 1938
(En els dies d’abatiment i enyorança de la mare i de la patria en aquelles jornades de guerra del 1938)