A tu, Agnès amb qui compartíem
les nostres alegries i jocs d’infantesa…
La meva germana és tota ella una rosa de neu santa:
un món de dolçor i bondat hi ha en els seus ulls…
És en l’adolescència, que tot ens encanta,
i no en veiem de la vida els perills ni els esculls!…
És de les més rialleres quan s’aplega amb les amigues,
aquell cosidor apar un palau de conte ple de cançons…
en teixit d’esperances, sense espines arça ni ortigues
anaven brodant un estel de quimeres amb ses il·lusions
De la colla, serà la més esvelta, més fina i més alta,
de més bella forma les cames i bon aire de lleu caminar
i hi ha un brill d’estrella al seu clotet de la galta,
i la que té més gràcia, i el riure fresc i més clar…
Avui esguardant-la, recordo els jorns quan era petita,
i els dos jugàvem a cavalls i nines -també a coudinar-
i en l’aire hi havia els grats acords d’una bella música.
Quina sonata tan dolça! Quin bonic somniar!…
I quan amorosa amb el cabdell del gatet a la falda,
que petitet… tan mansoi en deixar-se acariciar…
i amoixant-lo, d’il·lusions i de somnis en faria una guirnalda
que servaria sempre dins d’ella, per aquest seu demà!…
També aquell gosset roig-pelut que a casa teníem,
qui en obirar-la, quins lladrucs d’alegria i quins salts!…
-entre bromes i veres i burles, el gos i jo fugíem!…
tot fent-li denteta i ganyotes amb la llengua i tots els queixals-
De quan en sortint de col·legi, ella de costura amb les monges
ens mancava temps per saltar i córrer amb els jocs de carrer…
i les pedres i les coses tenien totes un perfum de taronges
d’una horta florida plena de magranes i llimoners!…
****
Avui ja més grandets… havent pujat sense l’ombra del pare,
hem deixat tots els salts i els jocs… Ella pel promès…
I jo llevat del gran amor ple de sacrifici de la bona mare…
i del d’ella… pel meu món de follies… qui ja hi havia esbarzers!…
I en aquestes trenqui-les vesprades que cosint ella espera…
sota la llum tèbia del nostre quiet i humil menjador…
si se sent trucar, es torna vermella… i un xic s’esvera…
correrà a obrir tota emocionada… i amb batecs dintre del cor!
Mentre jo llegeixo, i la nostra mare feineja i endreça,
parlaran baixet de les seves coses ella i son promès…
i dins el silenci de l’hora, es sent de batec d’ales de fressa…
i un breu murmuri mig de lletania… mig de salve i res…
forjant delers i esperances… unes inquietes promeses…
-el gat d’un salt, a la falda es plantarà gens feixuc-
i quan ella amb la mà l’aparta, un miol de tristeses,
fet de gelosia i meitat d’enveja… mig d’ingratitud!…
i ella seguirà brodant damunt la roba, com sa cara de neu…
el pensament vola i jo l’imagino el jorn que en serà desposada…
i que serà absent i allunyada del trist costat meu…
És tard… i els segons i les hores més que passar, volen…
es despedeixen… el minyó enamorat, se’n va, no se’n va?
i allà al replà, on encar moltes coses per dir-se solen,
l’acompanyarà amb recança… i a ell l’hi dol haver-la de deixar…
Primavera del 1936
* * *
El bell record reviurà una altra vegada
i tot esperant-la… nostra infantesa tornaré a evocar…
de quan junts amb ella tan content i feliç jo hi jugava…
i també amb el jorn no avui molt llunyà en què es desposarà…
i se’n partirà a portar joia i la claror d’albada…
al niuet d’un piset… fundarà una família… donarà caliu a una altra llar.
i amb el pes dels temps se li farà més trista la seva mirada…
i aquells dolços ulls… i aquell seu riure no serà tan clar!
i se n’anirà d’aquesta llar de casa… i de prop nostre…
i tal com va i disposa la vida, renovant-se… els fills naixeran…
i les penes li solcaran tot d’arrugues en el seu blanc rostre…
i amb dolor plorarà amargueses fins que seran grans!…
i algun encara que molt l’agomboli, l’abraci i el mimi…
i encara que l’estrenyi ben fort damunt el seu pit…
i per més que amb gran goig i amb deliri l’estimi…
quedarà amb el son etern per a sempre adormit!…
Només la seva tendra animeta tan clara, tan pura i tan bella…
s’alçarà pels aires… i se’n volarà amunt… cap al cel!…
I li deixarà una blanca estela amb la llum d’estrella…
i a dintre els seus braços… una gran fredor de gel…
I la seva vida cada dia s’anirà fent molt més grisa…
i contarà el rosari de penes amb els cabells que s’hauran fet blancs
i amb els plecs del vestit que brodava, i la faldilla llisa,
fugiran les promeses… i tots els somnis de jovenesa i d’infant!…
* * *
I si ella remembra, recorda i enyora algun dia,
d’aquells serens, lluminosos i clars com espills…
que eren riallers i feliços…-encar que llavors no ho sabia-
amb un punt de recança i enyor dirà als seus fills:
-Quan el vostre pare a casa nostra fa molts anys venia
per a reveure’m… i amb la il·lusió de parlar… festejar…
Mentre jo cosia o brodava, el vostre oncle llegia…
i era encara l’àvia llavors lleugera per feinejar!…
i la nostra vida era tota plena de goig i de meravelles…
i no hi havia ortigues… i sense espines eren les nostres flors…
i aquell Cel blau nostre era tot brodat i brillant d’estrelles…
i el món que ens envoltava, era bell de matisos i de vius colors…-
* * *
La meva germana ja no és aquella rosa de neu tan blanca…
la mateixa dolcesa i bondat… però amb més tristor als ulls…
perquè els anys de l’arbre de casa, se n’ha desprès la branca…
i a mig camí de la vida, més que flors i alegries, espines reculls!…
Jo també remembro aquella nostra dolça infantesa…
la gaia adolescència… i aquells dies tan serens i clars!…
i el grat record amb melangia em gronxa i em bressa…
i la maduresa de la meva animeta vol endormiscar!…
amb el bell record de la meva dolça i bona germana
a la falda de la nostra mare… al caliu de la nostra llar…
quan la nostra vida era tot un vol d’ocells i campanes,
que a jorns de festa venien i sentíem dins nostre repicar!…
Octubre 1953