EL TER LITERARI
En l’apartat del Ter literari hi podeu trobar: històries, llegendes, poemes, cançons… Tot relacionat amb el riu Ter. Coneixereu tradicions del voltant del riu, poemes de totes classes, cançons que reconeixeràs i d’altres que no, tot relacionat amb literatura ho trobaràs. Teniu ganes de conèixer l’espai del Ter escrit? Doncs entreu i mireu tant com vulgueu. No posarem tot el que trobem, sinó que posarem el que ens sembli més adequat. Esperem que també us agradi tant com a nosaltres.
LLEGENDES
EL SAÜC DE SETCASES
En la primera publicació us explicarem una llegenda del naixement del Ter i del poble de Setcases. Una llegenda molt bonica, que tenim moltes ganes d’explicar. Setcases, si no ho sabeu, és el primer poble per on passa el Ter. Un poblet de muntanya, ple de molt bones vistes, amb força comerç, restaurants, hotels, botigues… I molt a prop de Vallter 2000 una estació molt bonica.
Ara us explicarem la llegenda:
El saüc de Setcases
Fa molts i molts anys, a la capçalera de Ter hi havia cases habitades fins als 2.000 m. d’altura. A l’indret conegut com el pla dels Hospitalets, prop d’on avui es troba l’estació d’esquí de Vallter, hi vivia una família de pastors formada pel pare i set fills. El vell s’havia tornat cec amb els anys i ja no es movia de casa, de manera que eren els fills qui s’encarregaven de vigilar les vaques que paixien a lloure per aquelles muntanyes, llavors verdes estiu i hivern. Un dia els joves van quedar meravellats davant d’un fenomen atmosfèric que no havien vist mai. Els va faltar temps per córrer cap a casa i contar-ho al vell.
–Pare, cau del cel una mena de flocs de llana, neta i molt freda, que així que toca l’aigua, desapareix-. Al vell no li féu cap gràcia la notícia:
–Ha arribat la neu –va sospirar, resignat–. A partir d’ara ja aquí dalt ja no s’hi podrà viure.
Tot seguit els va dir que abandonessin la casa sense entretenir-se, que no patissin per ell, que aviat es moriria i ja l’enterraria la neu. Que tiressin aigua avall amb el bestiar i s’establissin en un indret més fondo.
–Com ho sabrem, pare, on ens hem d’aturar?
–Tireu avall fins que trobeu un saüc florit –va concretar el vell.
Avall que fa baixada
Es van posar en marxa enmig d’una tempesta esfereïdora de neu que esborrava les traces del camí. L’aigua del Ter els feia de guia, sort en tenien. A cal Carlat va parar de nevar i va sortir el sol, però ells, seguint el consell del pare, avall que fa baixada! Per fi, en un planellet de vora el riu, just a la confluència del Ter amb el torrent de Vall-llobre, van trobar un saüquer esbadellat de flors blanques. Allí van aturar-se i l’endemà mateix es van posar a construir les cases, una per a cada jove. I aquest és l’origen del poble de Setcases.
Una fundació semblant s’atribueix a altres poblets d’arreu de la serralada pirinenca, com Arinsal (Andorra), Lles de Cerdanya, o Banhères de Bigorra, a les valls de la Gascunha. En algunes de les versions es dóna més importància a un vell pastor anomenat Millaris (una mena de patriarca pirinenc); en altres, és la vaca, i no l’arbre de flors medicinals, qui indica l’indret del poble. Què deu significar aquest mite, sens dubte un dels més ancestrals de les nostres muntanyes? Es tracta de l’expressió d’una utopia (la versió pirinenca del paradís perdut), o tal volta és el record borrós de la tornada del fred, després d’un període càlid en què les geleres haurien reculat? Més aviat ens sembla una profecia amb aires de maledicció: la que anuncia l’èxode dels pirinencs cap als pobles del fons de la vall, cap a les ciutats industrials de la plana.
Pep Coll. Publicat a “Descobrir Catalunya”, 68 (setembre 2003), p.6.
Aquí us deixem la llegenda del Serpent de Manlleu, segurament n’heu sentit parlar, si voleu comenceu a llegir, però vigileu que el serpent té gana!!!!
EL SERPENT DE MANLLEU
A Manlleu el riu ho és tot. A vora Ter es treballa i es gaudeix de valent. S’hi renta la roba bruta i és origen de llegendes fantàstiques, a causa, potser, de la grisa boira hivernal que tot ho difumina.
Fa molt temps la Devesa era un bosc espès i de camins perdedors. Un lloc on gairebé mai ningú no gosava fer-hi cap, perquè se sabia que en la boscúria s’hi amagava un SERPENT!
La gent gran del lloc bé que s’afanyava a recordar-ho:
Un serpent no és pas una serpota qualsevol. Ai ca! Un serpent és una bestiassa gran com una casa de pagès, proveïda d’una abundosa cabellera que corona un diamant.
I això és el que va fer un dia un xicot, sense senderi, que es va atrevir a endinsar-se a la Devesa i acabà descobrint el cau del serpent en una pedra de molí.
El serpent, temorós que li caigues a l’aigua, es treia el diamant sempre que anava a beure al Ter.
El noi aprofità l’ocasió per robar el diamant. I va marxar cames ajudeu-me cap a la vila.
No us vulgueu pas ni imaginar com es va enfadar el serpent quan va tornar de beure i es va adonar del robatori .Amb els seus estranys poders, seguí el rastre del camí que havia dibuixat el lladre.
El sagal va córrer a tancar-se a casa seva, es pensava que estaria lliure de qualsevol perill.
Innocent, més que innocent!. El serpent no trigà a arribar davant el portal. I començà a picar la porta del casal amb la seva immensa cua.
Dins la casa, quin cangueli!
-Ja t’ho deia que el noi ens portaria a la ruïna. A qui se li acut robar el diamant del serpent. Verge Santa! I ara ha perdut el cap. On vas amb el morter? -va dir el pare del noi.
L’animalàs va aconseguir esbotzar finalment la porta. Mentrestant el xicot amagà el diamant sota el morter.
El serpent ensumà de seguida on parava el diamant. I s’enroscà al morter amb la intenció de girar-lo del revés o d’esmicolar-lo.
Però malgrat l’esforç titànic que feia, el serpent no va poder recuperar el diamant i quedà mort, rebentat, enroscat al morter.
El diamant del serpent, com a penitència per haver-ne sortit sans i estalvis, fou ofert a la Mare de Déu de la Font. I diuen que es va estar allí fins que els francesos se’l van emportar. I si no us ho creieu, diu que ho aneu a veure, i ho trobareu.
Abans, les dones rentaven al riu, i en aquesta història, les dones fan manifestacions perquè volen uns rentats en un canal per no haver-se d’ajupir més. Però, en aquella època els homes es creien els superiors vers les dones i les maltractaven bastant. A més elles havien de fer totes i cadascuna de les feines de casa i cada dia havien d’anar al riu a rentar la roba (sort que més endavant es va inventar el safareig!).
ELS RENTATS
L’Enriqueta i la Mercè sempre eren les primeres. A punta de dia, agafaven el seu bugader i, cap al riu falta gent! Un mos de pa amb xocolata i un bol de llet els havia enganyat la gana. A casa tothom dormia i, als carrers, la quietud i el silenci encara feien una mica de basarda. Amb la son enganxada als ulls, baixaven de dret al riu i començaven a rentar la roba. De mica en mica, anaven arribant les altres: la Laura de Can Xicu, la Isabel de Can Palau, la Montserrat de Can Fuster… L’Enriqueta i la Mercè havien agafat el costum d’anar-hi d’hora, perquè després, ai las!, els quedava més estona lliure per fer la feina de casa, i també perquè eren tan amigues que així tenien temps de fer-se confidències. A totes els resultava carregós, fer la bugada: buscar un indret adequat, posar-se de genolls vora de l’aigua, tenir cura que el corrent no se’ls endugués cap peça… I després, au, a carregar la roba molla fins a casa. Les més espavilades havien aconseguit un carretó, però a elles dues no els arribaven les misses per aquests luxes. A Manlleu ja feia anys que havien construït el canal, però només servia per fer moure les turbines de les fàbriques, i elles ho trobaven tan normal que ni se’ls acudia que aquell corrent artificial els pogués servir per alguna cosa. Fins que un dia, L’Enriqueta s’hi va aturar i li va venir una idea, com un llampec:
—Mercè, dona, que no ho veus? Aquest canal és la nostra solució.
—La solució de què? Però què t’agafa, ara?
—La solució per no haver-nos d’ajupir més per rentar la roba. Mira: si aquí posessin unes lloses i ho cobrissin amb una barbacana…
—Calla, calla, dona, tu no estàs prou bé de la xaveta!
Ho van deixar així, per aquell dia. Però cap de les dues no s’ho va poder treure del cap. I l’endemà, a punta de dia, quan van trobar-se al carrer, tenien ben clar que aquell seria un gran avenç. Ho van comentar a les altres, i totes van estar d’acord a posar fil a l’agulla. Al migdia ja eren a l’ajuntament esperant que les rebés l’alcalde.
—Qui dius que m’espera? —va preguntar el batlle a l’agutzil.
—Gairebé totes les dones de Manlleu. Diuen que li han de fer una petició.
—Valga’m Déu! I què s’han pensat, aquestes? Digues que estic reunit, o inventa’t qualsevol excusa, tu mateix.
Dies i més dies es van presentar les dones a l’ajuntament sense aconseguir que els rebés ningú. Però elles no es van desesperar: van estripar uns quants llençols i els van penjar per tot el poble:
“VOLEM UNS RENTANTS AL CANAL”.
Tampoc no els va fer cas ningú. L’Enriqueta va tenir raons amb el seu marit, i la Mercè es va ben barallar amb el seu sogre. Qui més qui menys va tenir problemes a casa, i els homes, al Cafè, no comentaven altra cosa:
—On s’és vist això? Des de quan les dones es revolucionen d’aquesta manera?
—Ja li he dit a la meva que, continuï així, ja se’n pot buscar un altre. On vas a parar, aviat es pensaran que poden manar i tot!
Un bon dia, després d’una assemblea a la vora del riu de bon matí, les dones es van decidir: o els feien els rentants, o no rentarien mai més la roba. I així ho van fer. Totes sortien de casa ben d’hora, s’asseien a la plaça amb els braços plegats, i a esperar… De bon primer, ningú no va fer cas d’aquella actitud.
-Tard o d’hora, tornaran al riu, no us amoïneu- deia el batlle, segur de la seva autoritat.
Però no hi tornaren. I ja cap home no feia goig. Tots portaven la roba bruta i oliosa, i se sentia d’una hora lluny, aquella pudor irresistible. Finalment, com que no hi havia manera de fer anar les dones al riu, els homes van intentar de rentar-se la roba ells mateixos, però no se’n sortien: la tornaven a casa gairebé més bruta de com se l’havien endut. Tot el poble estava trasbalsat, ja podeu imaginar-vos-ho.
I quan va arribar el dia en què el consistori ja no podia lluir camises netes en les seves aparicions públiques, van decidir de construir aquells maleïts rentants. Però mai res ja no va ser igual que abans: les dones havien après quina era la seva força, i l’estona que passaven juntes al canal rentant la roba era, més que res, una assemblea per anar perfilant les properes reivindicacions. Conten, també que, de mica en mica, els homes van començar a fer servir els rentants, i a anar a comprar, i a acompanyar els nens a l’escola, i… Qui sap si va ser per això, que algú va inventar les rentadores! Sigui com sigui, Manlleu va ser el primer poble de la comarca que va patir una vaga. Les nostres rebesàvies van ser-ne les protagonistes; en podem estar ben orgulloses, tanmateix.
Montse Llorens, Els rentants, dins Contes vora el Ter, Manlleu, Ajuntament, 2000, p, 71-75.
Aquí us deixem una bonica llegenda de Sau, una llegenda apassionant, divertida i que us ensenyarà moltes coses, vinga tots a llegir!
Una rondalla de Sau:
EL SALT DE LA MINYONA
Vet aquí fa molt i molt de temps a Vilanova de Sau en dies de festa major, l’enrenou i el tragí a les cases de pagès era de no parar. Calia preparar la taula de roure, encendre els canelobres de plata…
La minyona era la persona més atrafegada d’aquells dies, n’era la cuinera en cap, l’escorxadora oficial del bestiar… Atabalada com mai, la minyona encara no havia acabat de desplomar i rostir pollastres les primeres campanades van començar a sonar anunciant l’hora de missa. Un respir va ser el tems que necessità per treure’s el davantal, posar-se el mantell de seda damunt de l’esquena i encaminar-se cap a l’església del poble.
La masia on treballava la minyona era dalt del cingle dels Munts, que s’alça darrere de Vilanova de Sau. Ben a prop del mas passava el vell comí que comunicava Folgueroles amb la vall de Sau, ja a les Guilleries. El camí per baixar al poble no era un camí de bon caminar, ja que passava just arran del cingle, on les parets i els abismes eren del tot verticals i molt perillosos.
L’agosarat camí era l’únic que, després d’unes hores de marxa, permetia que la gent dels masos de dalt el cingle poguessin apropar-se a les altres masies de la vall.
La minyona prou que sabia el camí de memòria. L’havia fet de fosca nit, en dies de molta boira i fins i tot quan feia molt de vent. Però la pressa és mala consellera i ella va ensopegar amb una arrel que sobresortia del terra. Va fer tentines intentant no caure, però no va poder evitar el desastre, La minyona queia i queia a la velocitat amb la què caça un falcó. Quan sonava la desena campanada se sentí un xiscle esfereïdor. La minyona s’acostava a la seva fi. Però el mantell de seda inflat va fer de paracaigudes i la minyona va aterrar al terra com quan cau una ploma: lleugeríssima.
La caiguda no li suposà a la minyona la mort, sinó que la millor drecera per poder arribar puntual a la missa.
Sonava la última campanada quan la noia entrà per la portalada de la vella església de Vilanova de Sau. Mai ningú havia fet el camí del cingle en tan poc temps.
De retorn a la masia, la minyona explicà la seva increïble història. I el món es dividí en dos parts: els que creien i donaven fe a la jove donzella i els que pensaven que l’extraordinària història era fruit d’una fantasia exagerada.
La minyona no es cansava de repetir una i mil vegades la història del seu salt prodigiós. Reunia els curiosos i tafaners vinguts d’arreu i els portava prop de les parets del cingle.
-Aquí, aquí vaig ensopegar! I vaig anar a parar allà al fons, mireu! – Deia mentre assenyalava cap a l’abisme.
L’extraordinari relat s’anà contant per tota la contrada. I de veu en veu, d’orella a orella, la història anà canviant. Ja no es parlava de la gran sort que la minyona tingué, sinó d’unes dots i d’uns poders màgics que la convertien en la donzella voladora. La donzella capaç de volar els cingles amb la velocitat i la destresa d’un falcó.
Un bon dia, envoltada d’un grup de nois que l’escoltaven bocabadats se sentí, altre cop, la persona més important del món. Una vegada més resseguia el fil de la història, una vegada més s’adjudicava tot el mèrit de la volada, oblidant-se de les circumstàncies del salt: la missa, les campanades…
-No ens ho faràs creure, bona minyona!
-Us dic que tinc els poders de saltar cingle avall i aterrar sense cap esgarrinxada!
Ningú tingué temps de retenir-la. La minyona per demostrar la seva veritat, saltà de nou, amb els braços oberts, cap a l’abisme.
L’enterraren l’endemà al matí. I d’aleshores ençà, tothom coneix aquella balconada dels cingles dels Munts com: “el salt de la minyona”.
POEMES
LO TER I LO FRESER
Tot seguit reproduïm un poema de Mossèn Cinto Verdaguer que ens explica perquè el riu Freser mor a Ripoll i el Ter, en canvi, arriba fins el Mar Mediterrani.
Lo Ter y lo Freser una aspra serra
tingueren per breçol,
bessons que vegé nàxer de la terra
la llum del mateix sol.
-Si vinguesses ab mi, còm jugaríem,-
Digué lo riu Freser a son germá,-
ab les perles y flors que trobaríem
tot rossolant del Pirineu al pla.
-Si anam plegats, no’n trobarèm pas gay
respon l’altre dels rius,-
anem cada’hú per ell, com noys rodayres
que van a cercar nius.-
Y afegeix, refiat de sa llestesa,
lo Freser: -Qui a Ripoll arribe abans
pendrá a l’altre lo nom y la riquesa;
axò també s’estila entre’ls humans.-
Quiscun per son vessant, los dos partexen,
saltant com dos cabrits
que al sortir de la pleta s’esbargexen
pels ginestars florits.
Llarguíssima pel Ter es la baxada,
però per devallar un riu es llest;
troba en cada baxant una marrada,
mes si plau lo camí, s’acaba prest.
Per la Balma passant de les donzelles,
no escolta’l càntich dolç
ab que responen les aloges belles
als torts y rossinyols.
Les fades eren d’exa vall mestresses,
tan sols d’elles y d’ells s’ohía’l cant;
encara no hi cantaven abadesses
en lo vell monestir de Sant Joan.
No hi havia a Seguries temple encara,
ni a Camprodon castells,
rès hi vivía de lo que hi viu ara
sinó les flors y aucells.
Mes lo Ter devallava, devallava,
no estava pas per toyes ni cançons,
tot cant en son murmuri s’ofegava,
tota flor se marcía a sos petons.
A l’altra banda de la serra brolla,
com peresós corcer
que entre les herbes sa carrera amolla,
l’ajogaçat Freser.
Dels cims de Finestrelles congestosos
s’atura a recullir lo fret suhor,
les cristallines fonts y rius lletosos,
argent que’l sal d’istiu barreja ab or.
En una sola garba los enfexa
trenant son curs ab ells,
per més enllá a cascades la madexa
desfer de sos cabells.
Anguileja, s’estimba, corre y salta
jogant ab lo palet rodoladiç;
rellisca com lo plor per una galta
màrgens avall, com per un cingle llis.
Se cansa y en l’ombrívola verneda
s’atura a reposar,
ò llarga estona enamorat se queda
les flors a festejar.
Ab les pastores de la Vall de Ribes
s’atura a ferlos de polit mirall;
de breçol a les fades que catives
té en ses presons de marbre y de cristall.
Y sempre baxa ab gran murmuri y fressa,
mes traba ja a Ripoll
lo Ter que hi devallà gastant més pressa,
més pressa y menys soroll.
Prenent son nom, féuli present de sa ona
que rodolà ab les seves cap a Vich,
de Vich cap a les selves de Girona,
al pla de Roses tan placent com rich.
Quan hagué vist d’Ausona les boscuries,
les flors de Sant Daniel,
la mar que en perles torna avuy, a Empuri
les llàgrimes del cel,
digué: -Si jo hagués vist exes vorades
quan ahir devallava d’Ull de Ter,
s’hi haurien adormides mes onades,
y eix riu s’hauria anomenat Freser.-
Jacinto Verdaguer
“Obres completes de Jacinto Verdaguer”
Biblioteca Selcta, Barcelona, 1948
Aquí us deixem un poema molt bonic de José Luís García Herrera sobre el riu Ter.
RIU TER
Te’n vas camí avall, cap al riu.
El matí és fred i l’aigua transparent
salta entre les pedres. Semblen
peixos d’argent les teves mans,
quan agafen un tros de cel gris
reflectit sobre la remor de l’aigua.
El vent mou les fulles d’una tardor
que s’arrapa a la pell com si fos
l’inici d’un temps vulnerable. Plou
i t’amagues, mentre resisteixin,
sota els pins que et resguarden
d’un aigua calmosa, sense recança.
Uns ocells aixequen el vol
així que la pluja escampa.
No és l’alçada del vol, penses,
el que enveges. És la pau, la serenor,
de tot el que t’envolta.
Camí amunt, tornes a casa.
José Luis García Herrera
CANÇONS
Aquí us deixem una cançó molt bonica que pot ser que conegueu, si és que la coneixeu, segur que la voleu tornar a escoltar i si mai la heu sentit:
ESPEREM QUE US AGRADI MOLT!!
EL DANUVI BLAU
El Danuvi és blau
tal com diu ” l’Strauss “
Però el riu Llobregat
es amarronat
el Besòs es verd
i groc n’és el Ter
l’Ebre vist del mar
és blanc nuclear
i el Segre mirat
des d’un puig
és color de gos com fuig.
Aigües tèrboles
aigües tòxiques
clavegueres enciseres
aigües fètides
aigües pútrides
que gentils regueu
el clar país, el meu.
Hi ha rius d’un groc tinyós
n’hi ha d’un tornassol oliós
n’hi ha un caqui llefiscós
i és que de porqueria
n’hi ha de tots colors
Flairem els efluvis jolius
que fan els nostres rius
Cantem ensumant cara al vent:
quina catipen!
Cadàvers de gallina
i llaunes de tonyina
i raspes de sardina
és tot el bestiar
que al riu s’hi pot trobar.
Com enyorem els pescadors
ara que han tocat el dos,
que de peixos si n’hi ha alguns
suren junts ben difunts.
Confiats amb el suc pudent
ple d’escuma detergent
i residus radioactius
papers, plàstics i preservatius.
Líquids patògens, detritus càustics
fluïts atòmics, bosses de plàstic.
Quin femer!
El riu Llobregat és amarronat
el Besòs és verd i groc n’és el Ter
l’Ebre vist del mar és blanc nuclear
i el Segre mirat des d’un puig
és color de gos com fuig
Que de porqueria n’hi ha de tots colors!
la trinca
Aquí us deixem el link de la cançó:
Aquí teniu una cançó molt divertida que parla de la llegenda del Serpent de Manlleu. Escolteu-la amb el link que us hi deixem al final de la lletra!
EL SERPENT DE MANLLEU
Part damunt de Manlleu
n’hi ha una pollancreda;
n’hi ha un serpent molt gros,
esgarrifós de veure.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.
Tota la gent que hi va
si els pot haver se’ls menja;
s’ha menjat nou godalls,
la truja i la porquera.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.
S’ha menjat dos cavalls
una burra i una euga,
moltons a prop de cent
i nou-centes ovelles.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.
S’ha menjat un bover,
els bous i la carreta,
un piquet de soldats,
llances i baionetes.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.
Tota una processó,
gonfanons i banderes,
també el senyor Rector
que anava al seu darrera.