EL TER LITERARI

En l’apartat del Ter literari hi podeu trobar: històries, llegendes, poemes, cançons… Tot relacionat amb el riu Ter. Coneixereu tradicions del voltant del riu, poemes de totes classes, cançons que reconeixeràs i d’altres que no, tot relacionat amb literatura ho trobaràs. Teniu ganes de conèixer l’espai del Ter escrit? Doncs entreu i mireu tant com vulgueu. No posarem tot el que trobem, sinó que posarem el que ens sembli més adequat. Esperem que també us agradi tant com a nosaltres.

LLEGENDES

 

 

 

 

EL SAÜC DE SETCASES

En la primera publicació us explicarem una llegenda del naixement del Ter i del poble de Setcases. Una llegenda molt bonica, que tenim moltes ganes d’explicar. Setcases, si no ho sabeu, és el primer poble per on passa el Ter. Un poblet de muntanya, ple de molt bones vistes, amb força comerç, restaurants, hotels, botigues… I molt a prop de Vallter 2000 una estació molt bonica.

Ara us explicarem la llegenda:

El saüc de Setcases

Fa molts i molts anys, a la capçalera de Ter hi havia cases habitades fins als 2.000 m. d’altura. A l’indret conegut com el pla dels Hospitalets, prop d’on avui es troba l’estació d’esquí de Vallter, hi vivia una família de pastors formada pel pare i set fills. El vell s’havia tornat cec amb els anys i ja no es movia de casa, de manera que eren els fills qui s’encarregaven de vigilar les vaques que paixien a lloure per aquelles muntanyes, llavors verdes estiu i hivern. Un dia els joves van quedar meravellats davant d’un fenomen atmosfèric que no havien vist mai. Els va faltar temps per córrer cap a casa i contar-ho al vell.

–Pare, cau del cel una mena de flocs de llana, neta i molt freda, que així que toca l’aigua, desapareix-. Al vell no li féu cap gràcia la notícia:

–Ha arribat la neu –va sospirar, resignat–. A partir d’ara ja aquí dalt ja no s’hi podrà viure.

Tot seguit els va dir que abandonessin la casa sense entretenir-se, que no patissin per ell, que aviat es moriria i ja l’enterraria la neu. Que tiressin aigua avall amb el bestiar i s’establissin en un indret més fondo.

–Com ho sabrem, pare, on ens hem d’aturar?

–Tireu avall fins que trobeu un saüc florit –va concretar el vell.

Avall que fa baixada

Es van posar en marxa enmig d’una tempesta esfereïdora de neu que esborrava les traces del camí. L’aigua del Ter els feia de guia, sort en tenien. A cal Carlat va parar de nevar i va sortir el sol, però ells, seguint el consell del pare, avall que fa baixada! Per fi, en un planellet de vora el riu, just a la confluència del Ter amb el torrent de Vall-llobre, van trobar un saüquer esbadellat de flors blanques. Allí van aturar-se i l’endemà mateix es van posar a construir les cases, una per a cada jove. I aquest és l’origen del poble de Setcases.

Una fundació semblant s’atribueix a altres poblets d’arreu de la serralada pirinenca, com Arinsal (Andorra), Lles de Cerdanya, o Banhères de Bigorra, a les valls de la Gascunha. En algunes de les versions es dóna més importància a un vell pastor anomenat Millaris (una mena de patriarca pirinenc); en altres, és la vaca, i no l’arbre de flors medicinals, qui indica l’indret del poble. Què deu significar aquest mite, sens dubte un dels més ancestrals de les nostres muntanyes? Es tracta de l’expressió d’una utopia (la versió pirinenca del paradís perdut), o tal volta és el record borrós de la tornada del fred, després d’un període càlid en què les geleres haurien reculat? Més aviat ens sembla una profecia amb aires de maledicció: la que anuncia l’èxode dels pirinencs cap als pobles del fons de la vall, cap a les ciutats industrials de la plana.

Pep Coll. Publicat a “Descobrir Catalunya”, 68 (setembre 2003), p.6.

 

 

 

 

 

 

Aquí us deixem la llegenda del Serpent de Manlleu, segurament n’heu sentit parlar, si voleu comenceu a llegir, però vigileu que el serpent té gana!!!!

EL SERPENT DE MANLLEU

A Manlleu el riu ho és tot. A vora Ter es treballa i es gaudeix de valent. S’hi renta la roba bruta i és origen de llegendes fantàstiques, a causa, potser, de la grisa boira hivernal que tot ho difumina.

Fa molt temps la Devesa era un bosc espès i de camins perdedors. Un lloc on gairebé mai ningú no gosava fer-hi cap, perquè se sabia que en la boscúria s’hi amagava un SERPENT!

La gent gran del lloc bé que s’afanyava a recordar-ho:
Un serpent no és pas una serpota qualsevol. Ai ca! Un serpent és una bestiassa gran com una casa de pagès, proveïda d’una abundosa cabellera que corona un diamant.
I això és el que va fer un dia un xicot, sense senderi, que es va atrevir a endinsar-se a la Devesa i acabà descobrint el cau del serpent en una pedra de molí.

El serpent, temorós que li caigues a l’aigua, es treia el diamant sempre que anava a beure al Ter.

El noi aprofità l’ocasió per robar el diamant. I  va marxar cames ajudeu-me cap a la vila.

No us vulgueu pas ni imaginar com es va enfadar el serpent quan va tornar de beure i es va adonar del robatori .Amb els seus estranys poders, seguí el rastre del camí que havia dibuixat el lladre.

El sagal va córrer a tancar-se a casa seva, es pensava que estaria lliure de qualsevol perill.
Innocent, més que innocent!. El serpent no trigà a arribar davant el portal. I començà a picar la porta del casal amb la seva immensa cua.

Dins la casa, quin cangueli!
-Ja t’ho deia que el noi ens portaria a la ruïna. A qui se li acut robar el diamant del serpent. Verge Santa! I ara ha perdut el cap. On vas amb el morter? -va dir el pare del noi.

L’animalàs va aconseguir esbotzar finalment la porta. Mentrestant el xicot amagà el diamant sota el morter.

El serpent ensumà de seguida on parava el diamant. I s’enroscà al morter amb la intenció de girar-lo del revés o d’esmicolar-lo.
Però malgrat l’esforç titànic que feia, el serpent no va poder recuperar el diamant i quedà mort, rebentat, enroscat al morter.

El diamant del serpent, com a penitència per haver-ne sortit sans i estalvis, fou ofert a la Mare de Déu de la Font. I diuen que es va estar allí fins que els francesos se’l van emportar. I si no us ho creieu, diu que ho aneu a veure, i ho trobareu.

 

 

 

 

 

Abans, les dones rentaven al riu, i en aquesta història, les dones fan manifestacions perquè volen uns rentats en un canal per no haver-se d’ajupir més. Però, en aquella època els homes es creien els superiors vers les dones i les maltractaven bastant. A més elles havien de fer totes i cadascuna de les feines de casa i cada dia havien d’anar al riu a rentar la roba (sort que més endavant es va inventar el safareig!).

ELS RENTATS

L’Enriqueta i la Mercè sempre eren les primeres. A punta de dia, agafaven el seu bugader i, cap al riu falta gent! Un mos de pa amb xocolata i un bol de llet els havia enganyat la gana. A casa tothom dormia i, als carrers, la quietud i el silenci encara feien una mica de basarda. Amb la son enganxada als ulls, baixaven de dret al riu i començaven a rentar la roba. De mica en mica, anaven arribant les altres: la Laura de Can Xicu, la Isabel de Can Palau, la Montserrat de Can Fuster… L’Enriqueta i la Mercè havien agafat el costum d’anar-hi d’hora, perquè després, ai las!, els quedava més estona lliure per fer la feina de casa, i també perquè eren tan amigues que així tenien temps de fer-se confidències. A totes els resultava carregós, fer la bugada: buscar un indret adequat, posar-se de genolls vora de l’aigua, tenir cura que el corrent no se’ls endugués cap peça… I després, au, a carregar la roba molla fins a casa. Les més espavilades havien aconseguit un carretó, però a elles dues no els arribaven les misses per aquests luxes. A Manlleu ja feia anys que havien construït el canal, però només servia per fer moure les turbines de les fàbriques, i elles ho trobaven tan normal que ni se’ls acudia que aquell corrent artificial els pogués servir per alguna cosa. Fins que un dia, L’Enriqueta s’hi va aturar i li va venir una idea, com un llampec:

—Mercè, dona, que no ho veus? Aquest canal és la nostra solució.

—La solució de què? Però què t’agafa, ara?

—La solució per no haver-nos d’ajupir més per rentar la roba. Mira: si aquí posessin unes lloses i ho cobrissin amb una barbacana…

—Calla, calla, dona, tu no estàs prou bé de la xaveta!

Ho van deixar així, per aquell dia. Però cap de les dues no s’ho va poder treure del cap. I l’endemà, a punta de dia, quan van trobar-se al carrer, tenien ben clar que aquell seria un gran avenç. Ho van comentar a les altres, i totes van estar d’acord a posar fil a l’agulla. Al migdia ja eren a l’ajuntament esperant que les rebés l’alcalde.

—Qui dius que m’espera? —va preguntar el batlle a l’agutzil.

—Gairebé totes les dones de Manlleu. Diuen que li han de fer una petició.

—Valga’m Déu! I què s’han pensat, aquestes? Digues que estic reunit, o inventa’t qualsevol excusa, tu mateix.

Dies i més dies es van presentar les dones a l’ajuntament sense aconseguir que els rebés ningú. Però elles no es van desesperar: van estripar uns quants llençols i els van penjar per tot el poble:

“VOLEM UNS RENTANTS AL CANAL”.

Tampoc no els va fer cas ningú. L’Enriqueta va tenir raons amb el seu marit, i la Mercè es va ben barallar amb el seu sogre. Qui més qui menys va tenir problemes a casa, i els homes, al Cafè, no comentaven altra cosa:

—On s’és vist això? Des de quan les dones es revolucionen d’aquesta manera?

—Ja li he dit a la meva que, continuï així, ja se’n pot buscar un altre. On vas a parar, aviat es pensaran que poden manar i tot!

Un bon dia, després d’una assemblea a la vora del riu de bon matí, les dones es van decidir: o els feien els rentants, o no rentarien mai més la roba. I així ho van fer. Totes sortien de casa ben d’hora, s’asseien a la plaça amb els braços plegats, i a esperar… De bon primer, ningú no va fer cas d’aquella actitud.

-Tard o d’hora, tornaran al riu, no us amoïneu- deia el batlle, segur de la seva autoritat.

Però no hi tornaren. I ja cap home no feia goig. Tots portaven la roba bruta i oliosa, i se sentia d’una hora lluny, aquella pudor irresistible. Finalment, com que no hi havia manera de fer anar les dones al riu, els homes van intentar de rentar-se la roba ells mateixos, però no se’n sortien: la tornaven a casa gairebé més bruta de com se l’havien endut. Tot el poble estava trasbalsat, ja podeu imaginar-vos-ho.

I quan va arribar el dia en què el consistori ja no podia lluir camises netes en les seves aparicions públiques, van decidir de construir aquells maleïts rentants. Però mai res ja no va ser igual que abans: les dones havien après quina era la seva força, i l’estona que passaven juntes al canal rentant la roba era, més que res, una assemblea per anar perfilant les properes reivindicacions. Conten, també que, de mica en mica, els homes van començar a fer servir els rentants, i a anar a comprar, i a acompanyar els nens a l’escola, i… Qui sap si va ser per això, que algú va inventar les rentadores! Sigui com sigui, Manlleu va ser el primer poble de la comarca que va patir una vaga. Les nostres rebesàvies van ser-ne les protagonistes; en podem estar ben orgulloses, tanmateix.

Montse Llorens, Els rentants, dins Contes vora el Ter, Manlleu, Ajuntament, 2000, p, 71-75.

 

                                

 

 

 

Aquí us deixem una bonica llegenda de Sau, una llegenda apassionant, divertida i que us ensenyarà moltes coses, vinga tots a llegir!

Una rondalla de Sau:

 EL SALT DE LA MINYONA

Vet aquí fa molt i molt de temps a Vilanova de Sau en dies de festa major, l’enrenou i el tragí a les cases de pagès era de no parar. Calia preparar la taula de roure, encendre els canelobres de plata…

La minyona era la persona més atrafegada d’aquells dies, n’era la cuinera en cap, l’escorxadora oficial del bestiar… Atabalada com mai, la minyona encara  no havia acabat de desplomar i rostir pollastres les primeres campanades van començar a sonar anunciant l’hora de missa. Un respir va ser el tems que necessità per treure’s el davantal, posar-se el mantell de seda damunt de l’esquena i encaminar-se cap a l’església del poble.

La masia on treballava la minyona era dalt del cingle dels Munts, que s’alça darrere de Vilanova de Sau. Ben a prop del mas passava el vell comí que comunicava Folgueroles amb la vall de Sau, ja a les Guilleries. El camí per baixar al poble no era un camí de bon caminar, ja que passava just arran del cingle, on les parets i els abismes eren del tot verticals i molt perillosos.

L’agosarat camí era l’únic que, després d’unes hores de marxa, permetia que la gent dels masos de dalt el cingle poguessin apropar-se a les altres masies de la vall.

La minyona prou que sabia el camí de memòria. L’havia fet de fosca nit, en dies de molta boira i fins i tot quan feia molt de vent. Però la pressa és mala consellera i ella va ensopegar amb una arrel que sobresortia del terra. Va fer tentines intentant no caure, però no va poder evitar el desastre, La minyona queia i queia a la velocitat amb la què caça un falcó. Quan sonava la desena campanada  se sentí un xiscle esfereïdor. La minyona s’acostava a la seva fi. Però el mantell de seda inflat va fer de paracaigudes i la minyona va aterrar al terra com quan cau una ploma: lleugeríssima.

La caiguda no li suposà a la minyona la mort, sinó que la millor drecera per poder arribar puntual a la missa.

Sonava la última campanada quan la noia entrà per la portalada de la vella església de Vilanova de Sau. Mai ningú havia fet el camí del cingle en tan poc temps.

De retorn a la masia, la minyona explicà la seva increïble història. I el món es dividí en dos parts: els que creien i donaven fe a la jove donzella i els que pensaven que l’extraordinària història era fruit d’una fantasia exagerada.

La minyona no es cansava de repetir una i mil vegades la història del seu salt prodigiós. Reunia els curiosos i tafaners vinguts d’arreu i els portava prop de les parets del cingle.

-Aquí, aquí vaig ensopegar! I vaig anar a parar allà al fons, mireu! – Deia mentre assenyalava cap a l’abisme.

L’extraordinari relat s’anà contant per tota la contrada. I de veu en veu, d’orella a orella, la història anà canviant. Ja no es parlava de la gran sort que la minyona tingué, sinó d’unes dots i d’uns poders màgics que la convertien en la donzella voladora. La donzella capaç de volar els cingles amb la velocitat i la destresa d’un falcó.

Un bon dia, envoltada d’un grup de nois que l’escoltaven bocabadats se sentí, altre cop, la persona més important del món. Una vegada més resseguia el fil de la història, una vegada més s’adjudicava tot el mèrit de la volada,    oblidant-se de les circumstàncies del salt: la missa, les campanades…

-No ens ho faràs creure, bona minyona!

-Us dic que tinc els poders de saltar cingle avall i aterrar sense cap esgarrinxada!

Ningú tingué temps de retenir-la. La minyona per demostrar la seva veritat, saltà de nou, amb els braços oberts, cap a l’abisme.

L’enterraren l’endemà al matí. I d’aleshores ençà, tothom coneix aquella balconada dels cingles dels Munts com: “el salt de la minyona”.

POEMES

 

LO TER I LO FRESER

Tot seguit reproduïm un poema de Mossèn Cinto Verdaguer que ens explica perquè el riu Freser mor a Ripoll i el Ter, en canvi, arriba fins el Mar Mediterrani.

Lo Ter y lo Freser una aspra serra
tingueren per breçol,
bessons que vegé nàxer de la terra
la llum del mateix sol.

-Si vinguesses ab mi, còm jugaríem,-
Digué lo riu Freser a son germá,-
ab les perles y flors que trobaríem
tot rossolant del Pirineu al pla.

-Si anam plegats, no’n trobarèm pas gay
respon l’altre dels rius,-
anem cada’hú per ell, com noys rodayres
que van a cercar nius.-

Y afegeix, refiat de sa llestesa,
lo Freser: -Qui a Ripoll arribe abans
pendrá a l’altre lo nom y la riquesa;
axò també s’estila entre’ls humans.-

Quiscun per son vessant, los dos partexen,
saltant com dos cabrits
que al sortir de la pleta s’esbargexen
pels ginestars florits.

Llarguíssima pel Ter es la baxada,
però per devallar un riu es llest;
troba en cada baxant una marrada,
mes si plau lo camí, s’acaba prest.

Per la Balma passant de les donzelles,
no escolta’l càntich dolç
ab que responen les aloges belles
als torts y rossinyols.

Les fades eren d’exa vall mestresses,
tan sols d’elles y d’ells s’ohía’l cant;
encara no hi cantaven abadesses
en lo vell monestir de Sant Joan.

No hi havia a Seguries temple encara,
ni a Camprodon castells,
rès hi vivía de lo que hi viu ara
sinó les flors y aucells.

Mes lo Ter devallava, devallava,
no estava pas per toyes ni cançons,
tot cant en son murmuri s’ofegava,
tota flor se marcía a sos petons.

A l’altra banda de la serra brolla,
com peresós corcer
que entre les herbes sa carrera amolla,
l’ajogaçat Freser.

Dels cims de Finestrelles congestosos
s’atura a recullir lo fret suhor,
les cristallines fonts y rius lletosos,
argent que’l sal d’istiu barreja ab or.

En una sola garba los enfexa
trenant son curs ab ells,
per més enllá a cascades la madexa
desfer de sos cabells.

Anguileja, s’estimba, corre y salta
jogant ab lo palet rodoladiç;
rellisca com lo plor per una galta
màrgens avall, com per un cingle llis.

Se cansa y en l’ombrívola verneda
s’atura a reposar,
ò llarga estona enamorat se queda
les flors a festejar.

Ab les pastores de la Vall de Ribes
s’atura a ferlos de polit mirall;
de breçol a les fades que catives
té en ses presons de marbre y de cristall.

Y sempre baxa ab gran murmuri y fressa,
mes traba ja a Ripoll
lo Ter que hi devallà gastant més pressa,
més pressa y menys soroll.

Prenent son nom, féuli present de sa ona
que rodolà ab les seves cap a Vich,
de Vich cap a les selves de Girona,
al pla de Roses tan placent com rich.

Quan hagué vist d’Ausona les boscuries,
les flors de Sant Daniel,
la mar que en perles torna avuy, a Empuri
les llàgrimes del cel,

digué: -Si jo hagués vist exes vorades
quan ahir devallava d’Ull de Ter,
s’hi haurien adormides mes onades,
y eix riu s’hauria anomenat Freser.-

Jacinto Verdaguer
“Obres completes de Jacinto Verdaguer”
Biblioteca Selcta, Barcelona, 1948

Aquí us deixem un poema molt bonic de José Luís García Herrera sobre el riu Ter.

RIU TER

Te’n vas camí avall, cap al riu.
El matí és fred i l’aigua transparent
salta entre les pedres. Semblen
peixos d’argent les teves mans,
quan agafen un tros de cel gris
reflectit sobre la remor de l’aigua.
El vent mou les fulles d’una tardor
que s’arrapa a la pell com si fos
l’inici d’un temps vulnerable. Plou
i t’amagues, mentre resisteixin,
sota els pins que et resguarden
d’un aigua calmosa, sense recança.
Uns ocells aixequen el vol
així que la pluja escampa.
No és l’alçada del vol, penses,
el que enveges. És la pau, la serenor,
de tot el que t’envolta.
Camí amunt, tornes a casa.

José Luis García Herrera

CANÇONS

Aquí us deixem una cançó molt bonica que pot ser que conegueu, si és que la coneixeu, segur que la voleu tornar a escoltar i si mai la heu sentit:

ESPEREM QUE US AGRADI MOLT!!

EL DANUVI BLAU

El Danuvi és blau
tal com diu ” l’Strauss “

Però el riu Llobregat
es amarronat
el Besòs es verd
i groc n’és el Ter
l’Ebre vist del mar
és blanc nuclear
i el Segre mirat
des d’un puig
és color de gos com fuig.
Aigües tèrboles
aigües tòxiques
clavegueres enciseres
aigües fètides
aigües pútrides
que gentils regueu
el clar país, el meu.
Hi ha rius d’un groc tinyós
n’hi ha d’un tornassol oliós
n’hi ha un caqui llefiscós
i és que de porqueria
n’hi ha de tots colors
Flairem els efluvis jolius
que fan els nostres rius
Cantem ensumant cara al vent:
quina catipen!
Cadàvers de gallina
i llaunes de tonyina
i raspes de sardina
és tot el bestiar
que al riu s’hi pot trobar.
Com enyorem els pescadors
ara que han tocat el dos,
que de peixos si n’hi ha alguns
suren junts ben difunts.
Confiats amb el suc pudent
ple d’escuma detergent
i residus radioactius
papers, plàstics i preservatius.
Líquids patògens, detritus càustics
fluïts atòmics, bosses de plàstic.
Quin femer!
El riu Llobregat és amarronat
el Besòs és verd i groc n’és el Ter
l’Ebre vist del mar és blanc nuclear
i el Segre mirat des d’un puig
és color de gos com fuig
Que de porqueria n’hi ha de tots colors!

la trinca

Aquí us deixem el link de la cançó:

Aquí teniu una cançó molt divertida que parla de la llegenda del Serpent de Manlleu. Escolteu-la amb el link que us hi deixem al final de la lletra!

EL SERPENT DE MANLLEU

Part damunt de Manlleu
n’hi ha una pollancreda;
n’hi ha un serpent molt gros,
esgarrifós de veure.

Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.

Tota la gent que hi va
si els pot haver se’ls menja;
s’ha menjat nou godalls,
la truja i la porquera.

Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.

S’ha menjat dos cavalls
una burra i una euga,
moltons a prop de cent
i nou-centes ovelles.

Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.

S’ha menjat un bover,
els bous i la carreta,
un piquet de soldats,
llances i baionetes.

Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.

Tota una processó,
gonfanons i banderes,
també el senyor Rector
que anava al seu darrera.

Afluents del riu Ter

En aquest apartat hi trobareu informació sobre els afluents del riu Ter.

El riu Ter neix a Ulldeter. Té 167 km de llargada i desemboca a Torroella de Montgrí – l’Estartit.

El Ter té molts afluents, alguns dels més importants són: el Freser, el Gurri,  la Riera d’Osor, el Brugent, el Llémena i per últim l’Onyar.

De cada afluent, en el bloc  hi trobaràs  imatges i informació.

Vinga animeu-vos a entrar-hi, us hi esperem!

 

Llistat de tots els afluents        

Ritort, Freser, Rigard, Riu de Núria, Riera de Vallfogona, Ges, Riu Fornés, Riera de Sorreig, Gurri, Riera de les Gorgues, Riera Major, Riera de Rupit, Riera de l’Om, Brugent, Riera d’Osor, Sot de la Noguerola, Riera de Llémena, Güell, Onyar, Terri, Daró, Riera de Carboners, El Cinyana, Torrent del Gàrrep, Riera de Talamanca, Torrent de Vall-Llobre.

Aquí teniu els afluents del riu Ter, són molts!!!

Afluents primer tram

En aquest primer tram el riu Ter va des de Ulldeter fins a Manlleu, passa pels municipis de: Setcases, Camprodon, Sant Pau de Seguries, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, Sant Quirze de Besora, Torelló i Manlleu.

Les aigües del riu Freser s’ajunten a Ripoll.  En aquest tram trobem una de les instal·lacions que han fet possible la recuperació de la qualitat ambiental dels nostres rius.

Alguns dels afluents del riu Ter d’aquest primer tram són: el Freser, el Ritort…

Afluents Tram final

El tram final es el que va des de Manlleu fins a Torroella de Montgrí-Estartit, allà es on desemboca.

Passa pels municipis de: Manlleu, Roda del Ter, embassaments de Sau, embassaments de Susqueda i Pasteral, també passa per Bescanó, Girona, Sant Julià de Ramis, Flaçà i Torroella de Montgrí.

A Manlleu hi ha el museu del Ter.

Alguns dels afluents del riu Ter del tram final són: L’ Onyar i el Gurri.

AFLUENTS TREBALLATS

EL FRESER

El Freser és un riu de Catalunya d’orientació nord-sud. Aquest riu neix a la coma de Fresers, entre el puig de Bastiments i el de l’Infern. És l’afluent més important del Ter.

Desemboca al Ter, a Ripoll pel marge dret+.

Longitud- 32 kilòmetres. Cota inicial- 2400 metres.

Travessa Queralbs, Ribes de Freser, Campdevànol i Ripollès.

EL GURRI

El riu Gurri és un afluent del riu Ter. És un afluent per la dreta d’aquest. Passa per Vic, on rep el seu afluent més important, el Mèder.

Creua Osona.

Neix a la Plana de Vic, i és afluent del Ter pel marge dret, que neix als vessants Nord-Oest del Matagalls i s’encaixa a la plana. Passa per l’est de Vic.

 

LLÉMENA

La Riera de Llémena és un afluent del Ter pel seu marge esquerre,  d’orientació nord-oest sud-est. Aquest curs fluvial està condicionat des del seu naixement per l’envasadora d’aigua mineral d’aigües de Sant Aniol.

En aquest riu s’hi pot trobar amfibis mol·luscs o invertebrats.

La seva cota inicial es de 854 metres. La seva longitud es de 31,64 kilòmetres.

Creua la Garrotxa i el Gironès.

 

EL RITORT 

El Ritort és un riu de la vall de Camprodon (Ripollès), afluent per l’esquerra del Ter, al qual s’uneix a Camprodon. Neix al vessant meridional del pic de Costabona, a les fonts del Ritort (o deus d’en Sitjar ), dins el terme de Molló, i passa per Espinavell i Molló.

La cota inicial es de 1580 metres. I la longitud es de 17 kilòmetres.

 

RIERA D’OSOR 

La riera d’Osor es un riu de Catalunya afluent del Ter d’orientació oest-est. Aquesta és la riera que travessa Osor i Anglès i desemboca al Ter. Neix al municipi d’Espinelves a uns 790 metres d’altitud. Afluent del Ter pel seu marge dret.

Desemboca al Ter just a mig camí entre Anglès i la Cellera de Ter.

Cota inicial: 1100 metres.

Creua la selva. I la seva longitud es de 28.5 kilòmetres.

 

L’ONYAR 

L’Onyar és un riu de Catalunya, afluent del Ter pel marge dret. La seva longitud és de 54 kilòmetres. Neix a la part  Nord-Oriental de les Guilleries, al municipi de Brunyola (la Selva)

La conca comprèn els municipis de Brunyola, Viloví d’Onyar, Riudellots de la  Selva, Sant Andreu Salou, Campllong, entre d’altres. Per tant abraça la meitat nord del pla de la Selva, a l’extrem nord de la Depressió Prelitoral. Creua la Selva i el Gironès.

La seva cota inicial es de 220 metres.

 

 

EL BRUGENT

El Brugent es un riu de les comarques de la Selva i la Garrotxa. És afluent del riu Ter per l’esquerra.

La seva conca s’estén bàsicament pels municipis de, Sant  Feliu de Pallerols, les Planes d’Hostoles i Amer.

Com a afluent destaca per ser el primer a desembocar en el riu Ter dins del seu curs baix.

La seva cota inicial: 800 metres.

La seva longitud és de: 22 kilòmetres.

 

 

 

 

 

Amenaces sobre el riu Ter:

En aquest apartat trobarem informació de les principals amenaces del Ter:

La contaminació de l’aigua: Una de les amenaces més perilloses  dels rius és la contaminació. Això és molt perjudicial pels ecosistemes relacionats amb el riu. Actualment, però,  hi ha moltes depuradores que tracten l’aigua contaminada, bàsicament d’abocaments  industrials i de les activitats humanes.

Extraccions d’àrids: Les sorres,les  pedres i les graves del riu  s’utilitzen per a la construcció   d’edificis i carreteres.  Tot el que s’extreu del riu  li canvia la vida.

Alteració de lleres i riberes pel l’acció humana : Les activitats humanes al llarg de la història  han transformat molt la llera del riu. S’ha aprofitat el riu i l’espai de ribera per establir-hi fàbriques, pobles, polígons industrials, plantacions d’arbres, plantes  d’extracció d’àrids, abocadors, etc.

Coneixent les amenaces del riu, podem ajudar a millorar la qualitat dels ecosistemes del nostre riu.

COM ES MESURA LA CONTAMINACIÓ DEL RIU TER

Les principals causes de la contaminació del riu Ter provenen de les fàbriques que estan instal·lades al costat del riu : n’agafen aigua i aboquen les  aigües residuals, les filtracions que provenen  dels   pesticides i plaguicides per culpa  dels cultius dels camps a la vora del riu , les poblacions que hi vessen residus urbans sense cap mena de tractament, els abocaments incontrolats, etc.

La manera que tenim per controlar el grau de contaminació són:

el cabal del riu ( la quantitat d’aigua que porta)

la quantitat d’oxigen dissolt (OD) (imprescindible per a la vida aquàtica),

els sòlids en suspensió (SS), (El residu fix o contingut de sòlids dissolts totals és un paràmetre analític utilitzat per classificar l’aigua mineral i l’aigua potable en general)

la quantitat d’oxigen (DBO) necessari per a la vida,

Altres  característiques de qualitat són:

el pH que mesura l’acidesa de l’aigua

la conductivitat  ( la quantitat de sals dissoltes a l’aigua) el color.

LA CONTAMINACIÓ DEL TER

En aquest article citem els diferent tipus d’explotació que hi podem trobar i amenacen  al riu Ter .

El riu Ter és el més llarg (205 kilòmetres) dels  que neixen i moren a Catalunya. Des del seu origen fins al seu final les aigües son explotades per:

Indústries de productes alimentaris i begudes

Indústries tèxtils: —Tints, —Filatures i confecció

 Indústries de la fusta i del suro >

 Indústries d’adobament

Indústries del paper

 Indústries de productes químics

 Indústries de productes minerals no metàl·lics

Indústries de productes metàl·lics i de construcció de maquinaria.   

L’estació de esquí de  Vallter  2000,  que utilitza  l’aigua per fer neu artificial .

Les 98 mini-centrals elèctriques que hi ha  entre Setcases (Ripollès) i  Manlleu (Osona) que utilitzen l’aigua per fer electricitat .

 L’envasament del Pasteral per abastir d’aigua l’àrea metropolitana de Barcelona.

Els perills més importants que pateix són el poc cabdal i el deteriorament de la qualitat de l’aigua del riu que són perillosos pels peixos que hi viuen.

IMPORTÀNCIA DEL TER COM A ESPAI NATURAL

El Ter és un riu de règim pirinenc i mediterrani, el cabal del qual es troba regulat al seu tram baix, després del seu pas pels embassaments de Sau, Susqueda i el Pasteral. Aquests pantans estan  destinats a l’abastament  d’aigua potable de l’àrea metropolitana de Barcelona, on envia entre el 40% i el 75% del seu volum i a l’aprofitament hidroelèctric.

L’espai natural “Riberes del Baix Ter” ocupa una superfície de 1.217,89 hectàrees i una longitud de 74 quilòmetres. Inclou importants mostres de bosc de ribera .

A més, constitueix una important àrea de refugi i de nidificació d’aus pròpies de zones humides i boscos de ribera. Hi destaquen hàbitats i espècies com els boscos en galeria de salze i àlber  i espècies com la llúdriga (Lutra lutra), la tortuga de rierol (Emys orbicularis), l’escanyapolls (Lucanus cervus), el gripau d’esperons (Pelobates cultripes), la bagra (Squalius pyrenaicus), l’anguila (Anguilla anguilla), el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), el martinet menut (Lxobrychus minutus), el picot garser petit (Dendrocopos minor) i el blauet (Alcedo atthis), entre altres.

L’AMENAÇA DE LES ESPECIES INVASORES.

Una espècie exòtica invasora pot representar, des del punt de vista de la biodiversitat i del respecte pels ecosistemes autòctons, un perill.

La presència d’espècies invasores és un problema que s’arrossega des de fa anys als rius Gironins. La proliferació d’algunes espècies , fa que calgui lluitar per frenar-ne l’expansió. Des de l’any passat, les conques dels rius Ter, Fluvià i Muga han entrat dins d’un Projecte Europeu per preservar la fauna fluvial de l’amenaça que suposen aquestes noves espècies. Dins les diferents accions, aquest estiu comença una campanya informativa específica.

Els  exemples més comuns són:

El musclo zebrat, la tortuga de Florida o el cranc americà i l’escorpí d’aigua.

 

 

  Musclo zebrat

 

  Tortuga de florida

 

  Cranc Americà

 

  Escorpí d’aigua

USOS DE L´AIGUA

 

En aquest apartat hi trobareu informació dels diferents usos de l’aigua. A continuació en fem una llista:

Usos recreatius lligats amb l´aigua:

Podem gaudir del Ter fent activitats diverses, per exemple: la pesca, senderisme, cicloturisme, rutes i d’altres com caiac.

Indústria:

A finals del segle XIX  i durant el segle XX, el Ter va contribuir a la industrialització de Catalunya. Es van implantar diverses fàbriques i  colònies a peu de riu, necessitaven més aigua per tenir més energia.

Abastament :

Un dels usos més importants de l´aigua del Ter és el d´abastir  d´aigua potable moltes zones urbanes com ara Girona i la seva àrea urbana i la Costa Brava.

Producció d´energia hidroelèctrica :

A vegades l´aigua del riu Ter es fa servir per produir energia hidroelèctrica aprofitant la força de l´aigua.

Regadius de conreus:

El Ter aporta aigua a molts camps mentre fa  el seu recorregut, la manera de distribuir aquesta aigua cap als camps, es fa mitjançant canals de reg que agafen aigua del riu i es regulen a través de comportes.

 

Pesca:

El Ter té moltes bones zones de pesca. Aquest riu té una extensa zona on la pesca de la truita està permesa durant tots els dies de l’any. A la resta del riu i en el seu afluent el Freser, la pesca de la truita està permesa de mitjans de març fins a mig octubre.

 

LA VISITA A LA DEPURADORA DE CAMPRODON

La classe del Ter hem anat a la depuradora de Camprodon.  La Laia ens ha explicat com funciona la depuradora. Hem pogut observar com funcionen les diferents parts de la depuradora i tots els enginys que ajuden a depurar l’aigua.  Hi havia un altre noi que treballa allà i també ens ha explicat algunes curiositats.

Ens hem repartit la feina i publiquem al bloc el nostre treball.

 

FAUNA

La fauna del riu Ter és molt important i abundant. Seguint el recorregut del riu Ter podem trobar molts ocells diferents.  Estudiarem com viuen, com són, que mengen i el cant. Les característiques de l’aigua fan que hi puguem  trobar diferents peixos. Volem investigar la vida de la carpa, de la truita i del barb. També ens interessen els mamífers, els amfibis i els rèptils. Hi ha molts éssers vius que no veiem, són els microorganismes,  i també volem descobrir com són. Els insectes també són part important del nostre projecte. A part dels animals autòctons també n’hi ha que fa poc que han arribat. Veurem com es comporten.

 

OCELLS

Blauet :    té les plomes turquesa i el dessota rogenc amb la gola blanca. El bec és negre i les potes que no presenten escates  dures són vermelles. El seu aspecte és rodanxó rematat per un bec llarg i punxegut, amb ales arrodonides i cua molt curta. S’alimenta de peixos i alevins i, en menys mesura, d’artròpodes es aquàtics i llurs larves.

 

Ànec : Cos rodanxó. El coll és llarg i el solen mantenir replegat sobre si mateix. El bec típic d’ànec és ample i aplanat. A més, té una funció tàctil molt important en la recerca d’aliment.  El plomatge és espès i el cos està protegit per una abundant capa de plomissol.

 

 

Picot garser petit : Pels seus hàbits d’estar dalt d’arbres a vegades passa desapercebut però se l’identifica per tenir barres amples en les ales i barres més estretes a l’esquena.

 

Teixidor: Habita en indrets pantanosos, a les vores de rierols i estranys. Pot ésser observat durant tot l’any en algunes zones, i com a hivernant. Fa 11 centímetres  de llargària. Té la part superior vermellenca i la inferior de color crema. El cap és gris i sembla que porti una bena negra sobre els ulls. El bec és curt i afilat.

 

Oriol :  L’ocell adult mascle és molt vistós, amb un groc brillant al cos i les ales i la cua principalment negra; la femella i els joves tenen un disseny semblant però més apagat, i són d’un color verd groguenc al damunt i grisenc o blanc a sota. Té un vol fluid i ràpid. Té un cant fort i aflautat, amb un característic xiulet. Viu essencialment en arbres ; en boscos, parcs ben arbrats, fruiters vells i vores dels rius. Fa el niu generalment penjat entre branques forcades horitzontalment.

 

 

Xot : Ateny fins a 20 centímetres de longitud, la seva envergadura no excedeix de 50 centímetres i no pesa més de 100 grams. El plomatge, que és de tons grisos cendrosos amb clapes blanques, presenta nombroses llistes i vermiculacions negres, que es distribueixen per tot el cos.

 

 

Cucut : És un una au de cos allargassat amb una longitud total d’uns 35 centímetres. Les plomes de la gorja i les de les parts superiors són d’un color gris blau, les inferiors són blanquinoses amb ones de color gris fosc, i la cua, llarga, arrodonida, grisenca, tacada de blanc. Ales punxegudes i llargues. Potes grogues.

 

Corriol petit : Presenta un clar disseny sense marques patents a les ales. A la cua té una banda central fosca i marges blancs, tret ben visible en vol. Coloració bruna terrosa pel damunt i blanc pur pel dessota, mostra molt clarament la banda pectoral fosca i el collaret blanc.

 

 

 

Polla d’aigua : La seva coloració és en general de color gris pissarra, amb el cap i coll més foscs i dues amples línies de color blanc en els flancs sota la cua. El bec és vermell, igual que l’escut facial, i amb la punta groga. Les extremitats inferiors són olivaciogroguenques, amb una taca vermella en els genolls. Els exemplars més joves són amarronats, i manquen de l’escut facial.

 

 

Rossinyol bord : Mesura 14 centímetres de llargària. El seu plomatge és de color castany groguenc al cap, dors, cua i ales, i blanquinós al pit i al ventre. Ostenta un desdibuixat vió superficial de color clar. Té les ales i la cua arrodonides i d’un to rogenc.

 

 

Trencalòs: El trencalòs és una espècie de voltor que presenta moltes diferències amb altres ocells carronyaires semblants. Rep el seu nom del costum que té de remuntar ossos i closques fins a grans alçades per deixar-los caure sobre les roques i menjar-se’n la medul·la del seu interior una vegada han esclatat. Es tracta d’una espècie força amenaçada en amples zones de distribució.Els trencalossos com el seu nom diu trenca els ossos, els agafen, volen molt alt, els solten i quant es trenquen es mengen el de dins.

MICROORGANISMES

Els microorganismes són animals que no es poden veure amb els ulls, sol amb un microscopi i alguns microorganismes poden que et tindre febre.

Microorganismes aquàtics i invertebrats

En ambients lacustres i aquàtics hi ha una gran diversitat de microorganismes que viuen a l’aigua. L’origen càrstic d’aquesta aigua determina que tingui un elevat contingut en minerals i sals que d’alguna manera condiciona el tipus de fauna que hi podem trobar.
A l’estany de Banyoles i als estanyols el zooplàncton, microorganismes que viuen a les aigües lliures, està composat per crustacis i rotífers. Entre els crustacis, una de les espècies majoritàries és el diatòmic dominant filtrador Arctodiaptomus salinus, espècie d’aigües mineralitzades i de distribució circummediterrània. Pel que fa als rotífers, només esmentar que Hexarthra fenicat és també una espècie indicadora d’aigües mineralitzades. La fauna bentònica, la que viu a tocar els fons, és formada per larves de quironòmids (mosques i mosquits), crustacis, nematodes i oligoquets (cucs). Entre els quironòmids destaquen Procladius, Cladopelma, Microchironomus i Chironomus com a gèneres característics. La fauna invertebrada de la zona litoral on hi ha vegetació aquàtica, i dels recs i rieres, és molt rica. A més de rotífers, copèpodes i cladòcers, s’hi troben animals més visibles, com ara nàiades (cloïsses d’aigua dolça), cargols, planàries, esponges i crustacis superiors, com el cranc de riu americà (Procambarus clarkii)

També hi ha uns que es poden beure són els macroinvertebrats

ESCARABAT D’AIGUA

 

L’escarabat d’aigua és un insecte. És ample i té forma ovada. Fa uns 2’7-3’5 centímetres de llargada. Per sobre és de color marró fosc verdós, amb els marges clars i per sota és marró grogós. El mascle té els èlitres llisos i la femella els té amb línies longitudinals molt evidents. Les potes posteriors són més llargues, estan aplanades i tenen llargs pèls; estan adaptades per nedar. Té dues antenes primes i llargues. El cap està com encongit dins del cos. Pot volar si ha de canviar de lloc per sequera. Els èlitres són les ales anteriors modificades per enduriment, les quals serveixen també com a protecció per les ales posteriors que estan immediatament per sota i que serveixen per a volar. Els èlitres de la femella tenen línies longitudinals molt evidents, i en canvi els èlitres del mascle són llisos. Hi ha més d’un tipus d’escarabat d’aigua i tots mengen coses diferents, però en general s’alimenten de plantes i animals matèria, viu o mort. Tant l’adult com les larves són depredadors i habitualment cacen cap-grossos, granotes i petits peixets i peixos. Es reprodueix per ous. Durant la primavera la femella pon molts ous i amb un tub especial que té els va introduint a les tiges i a les fulles de les plantes aquàtiques. Al cap d’un temps neixen les larves que són molt depredadores; tenen una forta mandíbula que claven a d’altres larves aquàtiques i a amfibis, dels quals s’alimenten xuclant-los. Al cap d’uns 3 mesos surten de l’aigua i fabriquen una mena de cova subterrània on es transformen en pupes abans de convertir-se en adults. A més, els mascles tenen unes ventoses a les potes anteriors per subjectar la femella durant l’aparellament. Les femelles acostumen a pondre els ous sobre fusta podrida damunt la superfície de l’aigua, o bé a la molsa a les vores humides. Viu en aigües tranquil·les i netes, riques en plantes aquàtiques (basses, rierols). En general viuen als estanys i rius d’aigües tranquil·les i surten de nit per volar. Les espècies dels gèneres Discutits, Gyrinus, Hydrophilus i Cybister són molt comunes als rius dels Països Catalans. Hi ha bastants d’espècies diferents de coleòpters aquàtics. Les larves viuen a l’aigua i els adults també, però poden volar a altres llocs. Requereixen una bona qualitat de l’aigua. Tant se’ls pot observar als racons de riu més tranquils com en basses, recs, fonts o altres punts amb aigua estancada. Hi ha força d’espècies autòctones a Catalunya. Es mou nedant entre la vegetació aquàtica. Es passa moltes estones movent-se pel fons, buscant preses per capturar. Són molt actius i neden constantment gràcies a les potes posteriors que actuen com rems. Malgrat els seus costums aquàtics, són bons voladors i poden desplaçar-se d’una bassa a una altra.

ESCORPÍ D’AIGUA

Els nèpids (Nepidae) són una família d’insectes de l’ordre Hermitera. Alguns especialistes els inclouen dins els Hermitera i altres entre els Nepomorpha. El seu nom comú és escorpins d’aigua a causa del seu hàbitat aquàtic i la seva semblança, a primera vista, amb els escorpins. Dos elements anatòmics produeixen aquesta semblança: el primer és la modificació del parell de potes anterior per facilitar la capacitat prènsil, i el segon, la presència d’un tub respiratori a l’extrem de l’abdomen, a manera de fibló, però sense la funcionalitat d’aquest. Aquest tub respiratori està connectat al sistema traqueal de l’insecte, la qual cosa permet que aquest s’oxigeni sense obligar a una emersió completa que exposi tots els seus espiracles. Els nèpids es distingeixen per la possessió d’antenes de tres segments. Pel que fa a les potes, les anteriors són prensores, i el parell posterior té una funció locomotora; els tarsos són d’un segment, sense ungles a les potes anteriors. L’abdomen té un tub respiratori apical, que li permet captar l’oxigen del medi aeri tot i estar parcialment submergit. Té, a més, ulls sortints i globosos. El rostre té tres artells. Hi ha dues subfamílies: Nepinae i Ranatrinae, amb 14 gèneres dels quals els més coneguts són Nepa i Ranatra. L’espècie més comuna a Europa és Nepa cinerea, habitual habitant del fons d’aigües estancades. Del gènere Ranatra el representant típic és R. Linearis, molt més estilitzat en els apèndixs que Nepa. De vegades, erròniament, s’inclou dins la família els Belostomatidae, més grans; Belostoma grande, pròpia de Sud-americà, pot arribar de 10 a 12 centímetres de longitud.

BARQUER PETIT

Viuen en basses i corrents d’aigua lents on neden prop del fons. N’hi ha unes 500 espècies conegudes El barquer petit o coríxid és una família d’insectes aquàtics hemípters que en 33 gèneres incloent el gènere Sigara. Algunes espècies fan sons per estridulació. Generalment tenen un cos allargat i aplanat de fins a 13 mm de llargada, el seu cap és triangular. Principalment no són depredadors i s’alimenten de plantes aquàtiques i d’algues. Algunes espècies són depredades per amfibis incloent, Taricha granulosa.

ASÈL·LIDS

Es nodreixen de detritus i de fulles que cauen al riu, sempre adobades amb els fongs i bacteris que les descomponen. Viuen als rius en zones de substrat de sorres i argiles. Són més freqüents a les zones baixes, on els podem trobar associats als macròfits submergits o en vores arrecerades dels rius Fluvià i Ter, per exemple. També  es troben a capçaleres temperades de muntanya, les quals pertanyen normalment a zones càrstiques. Tendeixen a ensorrar-se dins dels sediments de la llera dels riu o, si més no, a restar mig coberts pels fragments de fulles i els detritus.

Hi ha més macroinvertebrats i microorganismes.

Flora

En l’apartat de flora trobareu molta informació de la vegetació  del riu Ter.

El tipus de flora depèn del tros del riu  que estudiem: naixement, plana o desembocadura. La flora del riu Ter és molt variada : arbusts, plantes, flors, arbres, perquè depèn del clima i el tipus de terreny. De totes maneres sempre és una flora molt lligada al riu .

En aquest bloc hi podeu trobar l’estudi de : d’algunes plantes, arbres, arbusts…

També hi ha flora invasora que  ocupa  massa espai, i és una mica perjudicial perquè envaeix la flora autòctona  i això afecta al riu Ter.

 

Balca

Nom científic: Typha latifolia.

Família: Tifàcies.

Origen: Europa

La balca creix als marges dels rius, llacs , pantans … és una planta colonitzadora i ofereix un excel·lent hàbitat a ocells , amfibislibèl·lules. La balca també es coneix amb el nom de boga . Un llocpoblat de balca és un balca o bogar. Poden arribar a 2m d’alçada ,la flor de la balca és una espiga peluda i molt densa.

 

La cua de cavall

Nom científic: equisetum telmatea.

Família: equisetàcies.

Origen: Europa.

És una planta herbàcia que té un rizoma subterrani que surten tiges aèries. Té dos tipus de tiges, les tiges fèrtils i les tiges estèrils. Les fèrtils són de color blanquinós o rogenques i surten a finals d’hivern. Les tiges estèrils són verdes tenen molts verticils (el verticil a un conjunt de tres o més fulles , estams, branques o altres òrgans que naixen al mateix nivell d’una tija), les fulles son petites i estan agrupades en verticils.

La reproducció: la cua de cavall no reprodueix flors. Es reprodueixen per espores, que les espores estan produïdes per els esporangis.Viuen en zones ombrejades i humides com rius i rierols .

El salze

Nom científic: Salix alba

Família: Salicàcies

Origen: Europa i Àsia

Arbre caducifoli (fulla caduca) que pot arribar als 15-20 metres d’alçada. La seva forma es arrodonida. L’escorça és d’un color gris marronós; és llisa quan l’arbre és més jove i és torna mes rugosa quan l’arbre es torna vell. Les fulles fan 6-10 cm de longitud i 1-1’5 cm d’amplada, són verdes per davant i una mica peludes per darrere.Floreixen cap abril-maig quan comencen a sortir les fulles. La flor surt en salzes mascles i femelles.El fruit és una càpsula que conté llavors petites.Es reprodueixen per llavors.Viu en terres properes als rius i en zones humides, format per bosc de ribera. Resisteix molt bé les gelades.

FREIXE

 

Els freixes es troben per tot el Ter. Al curs alt i el mitja el freixe de fulla gran (Fraxinus exselsior), i el curs mitja i baix el de fulla petita (Fraxinus angustifolia).Els boscos de freixe es diu una freixeneda. El fruit del freixe és la sàmara, que penja en grans quantitats quan l’arbre no te fulles.

FREIXE DE FULLA GRAN

L’alçada del freixe de fulla gran pot arribar 40 metres d’alçada, alguns poden a arribar fins als 200. L’escorça es llisa i grisenca, es clivella amb l’edat. Les fulles del freixe de fulla gran tenen entre uns 25-30 cm… Son de color verd fosc. Flors molt simples, amb dos estams i un pistil bífid.  Es considera que és una planta dioica, no obstant és freqüent que en un peu avortin els òrgans masculins o femenins, resultant peus monoics (La monoècia és la disposició dels òrgans de reproducció de les plantes en llocs separats, però en el mateix peu de l’individu.

Els fruits són sàmares, de 2,5 a 4,5 cm de llarg.

 

L’ARÇ BLANC

 

NOM CIENTÍFIC : cartaegus  Monogyna

FAMÍLIA : Rosàcies

ORIGEN  : Europa , nord  d’Àfrica i Oest

És un arbre caducifoli,  però és  un arbre petitó. Viu en zones de llocs  humits  , zones  de rierols  i  rius  etc. Floreix a partir de l’abril a juny . L’escorça de color gris i blanquinós . El fruit és petitó i és de color vermell. La flors són de color blanc en el bonic riu ter aquest arbre queda presios magnífic arbre Es un arbre cirer de la mare de deu , i del cirer del pastor .

 

L’ORTIGA

Nom científic: Urtica dioica

Família: Urticàcies

Origen: Europa i Àsia

La ortiga es tota de color verd  sobretot a l’hivern es posa mes verda .L’ortiga es comuna de Catalunya perquè és mes petita  i és comuna de aquí . Hi ha molt tipus d’ortiga en Xina , Canada , etc . Pertany en la famila de labiades.

PENSAMENT SILVESTRE 

NOM CIENTÍFIC : viola tricolor 

És una planta silvestre que és comuna d’Europa, també el seu nom popular és diu”Trinitària” té tres colors que són lila, groc i blanc. Hi ha un altre tipus de viola que es diu viola  wittrockian .
És una planta que és dolenta. Però sort que tenim una planta  bona que és al pensament silvestre. Quan creix pot ser anual o bienal o perenne. Floreix a principis de tardor i pot arribar fins a la primavera. És resistent a les baixes temperatures. Li agrada la llum però la penombra no li agrada.