FAUNA
La fauna del riu Ter és molt important i abundant. Seguint el recorregut del riu Ter podem trobar molts ocells diferents. Estudiarem com viuen, com són, que mengen i el cant. Les característiques de l’aigua fan que hi puguem trobar diferents peixos. Volem investigar la vida de la carpa, de la truita i del barb. També ens interessen els mamífers, els amfibis i els rèptils. Hi ha molts éssers vius que no veiem, són els microorganismes, i també volem descobrir com són. Els insectes també són part important del nostre projecte. A part dels animals autòctons també n’hi ha que fa poc que han arribat. Veurem com es comporten.
OCELLS
Blauet : té les plomes turquesa i el dessota rogenc amb la gola blanca. El bec és negre i les potes que no presenten escates dures són vermelles. El seu aspecte és rodanxó rematat per un bec llarg i punxegut, amb ales arrodonides i cua molt curta. S’alimenta de peixos i alevins i, en menys mesura, d’artròpodes es aquàtics i llurs larves.
Ànec : Cos rodanxó. El coll és llarg i el solen mantenir replegat sobre si mateix. El bec típic d’ànec és ample i aplanat. A més, té una funció tàctil molt important en la recerca d’aliment. El plomatge és espès i el cos està protegit per una abundant capa de plomissol.
Picot garser petit : Pels seus hàbits d’estar dalt d’arbres a vegades passa desapercebut però se l’identifica per tenir barres amples en les ales i barres més estretes a l’esquena.
Teixidor: Habita en indrets pantanosos, a les vores de rierols i estranys. Pot ésser observat durant tot l’any en algunes zones, i com a hivernant. Fa 11 centímetres de llargària. Té la part superior vermellenca i la inferior de color crema. El cap és gris i sembla que porti una bena negra sobre els ulls. El bec és curt i afilat.
Oriol : L’ocell adult mascle és molt vistós, amb un groc brillant al cos i les ales i la cua principalment negra; la femella i els joves tenen un disseny semblant però més apagat, i són d’un color verd groguenc al damunt i grisenc o blanc a sota. Té un vol fluid i ràpid. Té un cant fort i aflautat, amb un característic xiulet. Viu essencialment en arbres ; en boscos, parcs ben arbrats, fruiters vells i vores dels rius. Fa el niu generalment penjat entre branques forcades horitzontalment.
Xot : Ateny fins a 20 centímetres de longitud, la seva envergadura no excedeix de 50 centímetres i no pesa més de 100 grams. El plomatge, que és de tons grisos cendrosos amb clapes blanques, presenta nombroses llistes i vermiculacions negres, que es distribueixen per tot el cos.
Cucut : És un una au de cos allargassat amb una longitud total d’uns 35 centímetres. Les plomes de la gorja i les de les parts superiors són d’un color gris blau, les inferiors són blanquinoses amb ones de color gris fosc, i la cua, llarga, arrodonida, grisenca, tacada de blanc. Ales punxegudes i llargues. Potes grogues.
Corriol petit : Presenta un clar disseny sense marques patents a les ales. A la cua té una banda central fosca i marges blancs, tret ben visible en vol. Coloració bruna terrosa pel damunt i blanc pur pel dessota, mostra molt clarament la banda pectoral fosca i el collaret blanc.
Polla d’aigua : La seva coloració és en general de color gris pissarra, amb el cap i coll més foscs i dues amples línies de color blanc en els flancs sota la cua. El bec és vermell, igual que l’escut facial, i amb la punta groga. Les extremitats inferiors són olivaciogroguenques, amb una taca vermella en els genolls. Els exemplars més joves són amarronats, i manquen de l’escut facial.
Rossinyol bord : Mesura 14 centímetres de llargària. El seu plomatge és de color castany groguenc al cap, dors, cua i ales, i blanquinós al pit i al ventre. Ostenta un desdibuixat vió superficial de color clar. Té les ales i la cua arrodonides i d’un to rogenc.
Trencalòs: El trencalòs és una espècie de voltor que presenta moltes diferències amb altres ocells carronyaires semblants. Rep el seu nom del costum que té de remuntar ossos i closques fins a grans alçades per deixar-los caure sobre les roques i menjar-se’n la medul·la del seu interior una vegada han esclatat. Es tracta d’una espècie força amenaçada en amples zones de distribució.Els trencalossos com el seu nom diu trenca els ossos, els agafen, volen molt alt, els solten i quant es trenquen es mengen el de dins.
MICROORGANISMES
Els microorganismes són animals que no es poden veure amb els ulls, sol amb un microscopi i alguns microorganismes poden que et tindre febre.
Microorganismes aquàtics i invertebrats
En ambients lacustres i aquàtics hi ha una gran diversitat de microorganismes que viuen a l’aigua. L’origen càrstic d’aquesta aigua determina que tingui un elevat contingut en minerals i sals que d’alguna manera condiciona el tipus de fauna que hi podem trobar.
A l’estany de Banyoles i als estanyols el zooplàncton, microorganismes que viuen a les aigües lliures, està composat per crustacis i rotífers. Entre els crustacis, una de les espècies majoritàries és el diatòmic dominant filtrador Arctodiaptomus salinus, espècie d’aigües mineralitzades i de distribució circummediterrània. Pel que fa als rotífers, només esmentar que Hexarthra fenicat és també una espècie indicadora d’aigües mineralitzades. La fauna bentònica, la que viu a tocar els fons, és formada per larves de quironòmids (mosques i mosquits), crustacis, nematodes i oligoquets (cucs). Entre els quironòmids destaquen Procladius, Cladopelma, Microchironomus i Chironomus com a gèneres característics. La fauna invertebrada de la zona litoral on hi ha vegetació aquàtica, i dels recs i rieres, és molt rica. A més de rotífers, copèpodes i cladòcers, s’hi troben animals més visibles, com ara nàiades (cloïsses d’aigua dolça), cargols, planàries, esponges i crustacis superiors, com el cranc de riu americà (Procambarus clarkii)
També hi ha uns que es poden beure són els macroinvertebrats
ESCARABAT D’AIGUA
L’escarabat d’aigua és un insecte. És ample i té forma ovada. Fa uns 2’7-3’5 centímetres de llargada. Per sobre és de color marró fosc verdós, amb els marges clars i per sota és marró grogós. El mascle té els èlitres llisos i la femella els té amb línies longitudinals molt evidents. Les potes posteriors són més llargues, estan aplanades i tenen llargs pèls; estan adaptades per nedar. Té dues antenes primes i llargues. El cap està com encongit dins del cos. Pot volar si ha de canviar de lloc per sequera. Els èlitres són les ales anteriors modificades per enduriment, les quals serveixen també com a protecció per les ales posteriors que estan immediatament per sota i que serveixen per a volar. Els èlitres de la femella tenen línies longitudinals molt evidents, i en canvi els èlitres del mascle són llisos. Hi ha més d’un tipus d’escarabat d’aigua i tots mengen coses diferents, però en general s’alimenten de plantes i animals matèria, viu o mort. Tant l’adult com les larves són depredadors i habitualment cacen cap-grossos, granotes i petits peixets i peixos. Es reprodueix per ous. Durant la primavera la femella pon molts ous i amb un tub especial que té els va introduint a les tiges i a les fulles de les plantes aquàtiques. Al cap d’un temps neixen les larves que són molt depredadores; tenen una forta mandíbula que claven a d’altres larves aquàtiques i a amfibis, dels quals s’alimenten xuclant-los. Al cap d’uns 3 mesos surten de l’aigua i fabriquen una mena de cova subterrània on es transformen en pupes abans de convertir-se en adults. A més, els mascles tenen unes ventoses a les potes anteriors per subjectar la femella durant l’aparellament. Les femelles acostumen a pondre els ous sobre fusta podrida damunt la superfície de l’aigua, o bé a la molsa a les vores humides. Viu en aigües tranquil·les i netes, riques en plantes aquàtiques (basses, rierols). En general viuen als estanys i rius d’aigües tranquil·les i surten de nit per volar. Les espècies dels gèneres Discutits, Gyrinus, Hydrophilus i Cybister són molt comunes als rius dels Països Catalans. Hi ha bastants d’espècies diferents de coleòpters aquàtics. Les larves viuen a l’aigua i els adults també, però poden volar a altres llocs. Requereixen una bona qualitat de l’aigua. Tant se’ls pot observar als racons de riu més tranquils com en basses, recs, fonts o altres punts amb aigua estancada. Hi ha força d’espècies autòctones a Catalunya. Es mou nedant entre la vegetació aquàtica. Es passa moltes estones movent-se pel fons, buscant preses per capturar. Són molt actius i neden constantment gràcies a les potes posteriors que actuen com rems. Malgrat els seus costums aquàtics, són bons voladors i poden desplaçar-se d’una bassa a una altra.
ESCORPÍ D’AIGUA
Els nèpids (Nepidae) són una família d’insectes de l’ordre Hermitera. Alguns especialistes els inclouen dins els Hermitera i altres entre els Nepomorpha. El seu nom comú és escorpins d’aigua a causa del seu hàbitat aquàtic i la seva semblança, a primera vista, amb els escorpins. Dos elements anatòmics produeixen aquesta semblança: el primer és la modificació del parell de potes anterior per facilitar la capacitat prènsil, i el segon, la presència d’un tub respiratori a l’extrem de l’abdomen, a manera de fibló, però sense la funcionalitat d’aquest. Aquest tub respiratori està connectat al sistema traqueal de l’insecte, la qual cosa permet que aquest s’oxigeni sense obligar a una emersió completa que exposi tots els seus espiracles. Els nèpids es distingeixen per la possessió d’antenes de tres segments. Pel que fa a les potes, les anteriors són prensores, i el parell posterior té una funció locomotora; els tarsos són d’un segment, sense ungles a les potes anteriors. L’abdomen té un tub respiratori apical, que li permet captar l’oxigen del medi aeri tot i estar parcialment submergit. Té, a més, ulls sortints i globosos. El rostre té tres artells. Hi ha dues subfamílies: Nepinae i Ranatrinae, amb 14 gèneres dels quals els més coneguts són Nepa i Ranatra. L’espècie més comuna a Europa és Nepa cinerea, habitual habitant del fons d’aigües estancades. Del gènere Ranatra el representant típic és R. Linearis, molt més estilitzat en els apèndixs que Nepa. De vegades, erròniament, s’inclou dins la família els Belostomatidae, més grans; Belostoma grande, pròpia de Sud-americà, pot arribar de 10 a 12 centímetres de longitud.
BARQUER PETIT
Viuen en basses i corrents d’aigua lents on neden prop del fons. N’hi ha unes 500 espècies conegudes El barquer petit o coríxid és una família d’insectes aquàtics hemípters que en 33 gèneres incloent el gènere Sigara. Algunes espècies fan sons per estridulació. Generalment tenen un cos allargat i aplanat de fins a 13 mm de llargada, el seu cap és triangular. Principalment no són depredadors i s’alimenten de plantes aquàtiques i d’algues. Algunes espècies són depredades per amfibis incloent, Taricha granulosa.
ASÈL·LIDS
Es nodreixen de detritus i de fulles que cauen al riu, sempre adobades amb els fongs i bacteris que les descomponen. Viuen als rius en zones de substrat de sorres i argiles. Són més freqüents a les zones baixes, on els podem trobar associats als macròfits submergits o en vores arrecerades dels rius Fluvià i Ter, per exemple. També es troben a capçaleres temperades de muntanya, les quals pertanyen normalment a zones càrstiques. Tendeixen a ensorrar-se dins dels sediments de la llera dels riu o, si més no, a restar mig coberts pels fragments de fulles i els detritus.
Hi ha més macroinvertebrats i microorganismes.