Assumpte: tancament de la clínica Coroleu

de Sant Andreu del Palomar.

Has passat mai una nit a la clínica Coroleu? No? Doncs no saps el que t’has perdut. Et passes la vida fent cursos i cursets i resulta que aquesta és la millor escola d’aprenentatge.

Quan ja és fosc, després dels canvis de les 9 del vespre, s’agraeix un suc d fruita o un gotet de llet calenta.

La diferent tipologia de malalts fa que alguns puguin dir-se bona nit, conversar sobre la malaltia que es pateix o sobre els records d’una vida que ja no és el que era.

El silenci es va obrint pas i l’Orfidal ajuda a retrobar el camí de la felicitat. Les passes del servei mèdic travessen el passadís després que algú, encara autònom, hagi fet sonar el timbre de la seva habitació.

Benvingut el son. És la pau, és la felicitat, és l’absència de la por.

Sant Andreu envelleix mentre l’Ajuntament reforma places i carrers.

Aviat ja no hi haurà voreres -potser és el més pràctic quan el nombre de cadires d rodes va en augment.

De matinada, cap a les 5, torna la roda de canvis posturals i bolquers. Els més afortunats continuen dormint, però això els remou una mica i se sent algú que torna a necessitar morfina, o simplement companyia.

Déu meu! tot se’t remou per dins quan una veueta de 80 anys exclama “mamà!”.

I Sant Andreu envelleix mentre l’Ajuntament reforma places i carrers.

Enmig de la fantasia d'”El cor de la ciutat”, hi ha la més absoluta realitat. El crit “mamà!”,en un cos que ja torna a ser fetal, s’allarga com un cordó umbilical. I al melic de Sant Andreu batega el cor de La Coroleu, de La Rosa que diuen els més nostàlgics.

És possible que mentre s’hi dorm plàcidament encara hi resonin les melodies dels antics balls d’envelat??

En un món ple de protocols, d’auditories i de prevaricacions, Sanitat ha decidit el seu tancament.

A casa ja no hi és la mama. La mama està malalta. Ha decidit descansar abans d’agafar l’últim tren. Es trobava molt cansada.

On faré jo el meu descans? I tu?

A la Rosa es venia a ballar…On la ballarem nosaltres?

Aquí han nascut, moren i es curen molts santandreuencs. Tenim un deute amb nosaltres mateixos…Tots volem una mort DIGNA. Però aquest tema passa de llarg en els programes electorals.

I estàs molt equivocat si creus que la mort t’arribarà aviat, al contrari, més sovint del que penses, triga a arribar.

Et flirteja, et pica l’ullet un dia i un altre. De vegades, durant anys.

I, els sans, des de l’altre costat de la riba, s’ho miren de lluny i prefereixen viure ben ocupats. Però què prima és la línia que ens separa!!

No m’agrada tenir un país que emmagatzema els nens i els vells. Si us plau, ja no puc ser més ecologista, ni més catalanista, ni més europeista, ni més… etc, etc. Prou!

Només demano que els nostres polítics -els nostres dissenyadors socials- ens ajudin a millorar la qualitat de vida de malalts i familiars, que vetllin per tots nosaltres  i, en definitiva, que ens posin la millor música per ballar l’últim ball!

Gràcies per llegir-nos

I gràcies a tots els qui ens donen suport.

PER SANT ANDREU!

SALVEM LA COROLEU!