Aquestes són les verdures que anem plantant.

Faves

El nom llatí de la favera és Vicia faba. Pertany a la família de les lleguminoses. Les espècies de la família de les lleguminoses tenen la particularitat d’associar-se amb un bacteri anomenat Rhizobium, el qual obté nitrògen de l’atmòsfera que la planta aprofita. Aquesta associació anomenada simbiosis es dona a les arrels de la planta formant uns petits nòduls molt característics i que són molt fàcils d’observar a simple vista.

És una planta anual, o sigui, que el seu cicle de vida no dura més d’un any. Les fulles són compostes, dividides en fulles més petites anomenades foliols. La tija és molt característica doncs té una secció rectangular. Pot créixer de 80 a 180 cm d’alçada. Com en totes les lleguminoses, el fruit de les faves és una tavella a l’interior de la cual hi ha la llavor. Se sol consumir la llavor tendra però també es pot collir seca i, en alguns llocs de litoral mediterrani es consumeix amb la tavella inclosa.

A la favera no li agrada la calor i resisteix bé les baixes temperatures. És per això que es cultiva típicament a la tardor i l’hivern tot i que també es poden fer sembres primaverals.

S’associa bé amb blat de moro i la col.
És incompatible amb la mongeta, el pèsol, les cebes i els alls.

Enciams

Forma part de la família de les compostes. Com el seu nom indica, aquesta família botànica es caracterítza per tenir flors compostes per moltes flors més petites. Per exemple les flors de les margarides o del girasol són compostes.

El seu nom científic és Lactuca sativa. És una planta anual que forma un cabdell més o menys apretat amb fulles de formes i consistències molt diferents, segons la varietat. Al final del seu cicle la planta forma una tija floral al centre del cabdell en l’extrem de la qual es formaran vàries flors compostes. La fase de fructificació també s’anomena espigat.
Existeixen moltes varietats d’enciam, les més utilitzades al nostre país són les següents:

Enciam romà: és el més tradicional tot i que en els darrers anys ha estat substituida per altres varietats. Com que no forma un cabdell molt consistent, cal lligar-lo quinze dies abans de la collita per blanquejar-lo.

Enciam francès o trocadero: de fulles mantegoses i llises, molt saborós.

Enciam iceberg: forma un cabdell molt apretat, té una textura molt consistent i es pot escaldar per farcir.

Enciam meravella: és la varietat que dona més bon resultat en l’horturbà, molt saborós.

Enciam fulla de roure: les fulles són de color vermellós i molt ondulades, dona color a les amanides.
El cultiu és força ràpid i es pot fer quasi tot l’any sempre que no hi hagi perill de glaçades. A l’estiu les elevades temperatures a que pot arribar l’horturbà poden provocar l’espigat prematur. La primavera i la tardor són les millors èpoques per plantar-lo.

El més fàcil és aconseguir planter per trasplantar-lo al nostre hort. La collita es pot fer en 1,5-3 mesos, depèn de la varietat. Si s’endarrereix massa la collita correm el risc de que l’enciam “espigui”, o sigui, que tregui la flor i es torni amarg.
És compatible amb el cogombre, ceba, rave, pastanaga i tomàquet. Evitem posar-la prop d’una planta de la mateixa família com l’escarola.

Col d’hivern

La col (en llatí: brassica) és la planta tipus que dóna nom a la família Brassicaceae.

Les cols en les seves diverses varietats dins l’espècie Brassica oleraceae tenen com antecessor comú la varietat silvestre de col Brassica oleracea oleracea, que es troba a les costes i penyasegats de gran part d’europa occidental i que també és comestible, encara que no és objecte de conreu.

Cebes

La ceba (Allium cepa L. ) és una planta herbàcia bulbosa de la família de les liliàcies originària de l’Àsia central, amb un únic bulb gran, de forma ovoide. El seu desenvolupament és biennal i arriba fins a 1 m de llargària. Les seves fulles són semicilíndriques i neixen d’un bulb subterrani, proveït d’arrels superficials. La seva tija és erecta i habitualment s’origina en el segon any de maduració de la planta. Al seu extrem té una umbel·la de flors blanques o rosades.

Col-i-flors

Nom comú r: Col-i-flor

Nom científic : Brassica oleracea var. botrytis

Família: Crucíferes.

Origen: Àsia.

És una de las hortalisses més apreciade s .

La flor  ésla part comestible.

En aquestes plantes la inflorescència es toba hipertrofiada, forman una massa de pecíols y botons foliars .

Hi ha varietats de color blanc, groc i vermell.

Maduixeres

La maduixera o fraulera és una planta herbàcia perenne, vivaç, estalonífera, de fulles trifoliades, de flors blanques i de fruits en núcula, disposats sobre receptacles carnosos i vermells, anomenats en conjunt maduixes. Poden tenir fins a cinc flors per planta, amb cinc pètals que es toquen, de color crema. Es de port baix i es multiplica vegetativament per estolons o sexualment a través de llavors. La temperatura òptima de creixement és 10-13ºC a la nit i 18-22ºC durant el dia. A l’hivern alenteix el seu metabolisme i quan va arribant l’estiu dona la màxima esplendor de fruit. Arriba a assolir una alçada entre 5 i 30 centímetres.

Les espècies de maduixa són originàries de les regions holàrtica i neotropical. Es fa en boscs o llocs ombrívols. En estat silvestre, es pot trobar en totes les zones temperades de l’hemisferi Nord. És conreada pels seus fruits anomenats fraules o maduixes, però ha estat quasi totalment substituïda per la fraga o maduixot, d’origen nord-americà.

Tomaqueres de Montserrat