[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/8rP1gUjazpI" width="425" height="350" wmode="transparent" /] Els errors ens humanitzen

 

El colom quan vola pot pensar: que feliç seria si no existís la resistència de l’aire! Oblida, però, que justament l’aire és el que el permet volar.

I. Kant

Corregeix-me si m’equivoco, però a mi em sembla que, avui en dia, tenim una espècie de veneració o d’obsessió per l’èxit. Tant és així que arribem a divinitzar les persones que, en el seu àmbit, l’han aconseguit. Ara bé, hem pensat alguna vegada que sense fracassos previs, sense errors, sense equivocacions, ningú no pot aconseguir mai allò que anomenem l’èxit?

Podries dir-me alguns famosos (esportistes, cantants, actors, actrius, escriptors, científics…) que ho van haver de passar malament abans que la sort, l’èxit, els somrigués?

Podries dir-me també persones amb èxit immediat i imprevist que, al més petit contratemps, al mínim fracàs, s’havien desanimat, enfonsat, i en no ser capaços de lluitar, no havien tornat a aixecar el cap?

Llavors, què hauríem de pensar sobre els errors, sobre els fracasos? Et dono quatre idees. Si t’agraden i et fan el pes, pren-ne nota:

• Una persona que fracassa en alguna cosa no és un fracassat. És simplement algú que, en aquesta faceta, en aquest aspecte, de moment, no se n’ha sortit. Pel motiu que sigui. Potser s’ha fixat un objectiu excessiu per a les seves capacitats, potser no ha estat prou constant, potser ha abandonat sense haver lluitat prou, potser s’ha equivocat en les eines, en les estratègies… T’ha quedat clar? Igualment, jo, a vegades, puntualment, puc cometre i cometo estupideses. Però això no vol dir que jo sóc, faci el que faci, un estúpid integral. Ni jo. Ni tu. Ni vull pensar que ningú. Entesos?
• No hi ha èxit que realment valgui la pena que no s’hagi aconseguit després de molts o d’uns quants errors, de molts o d’uns quants intents fracassats. Perquè, has de tenir present, que les coses que aconseguim sense esforç, sense que ens costi com a mínim una mica, no ens satisfan gaire, per no dir gens. Sí, les coses que fàcilment s’aconsegueixen, fàcilment se’n van. I ens deixen buits. Freds. Indiferents. Vaja, que no contribueixen gaire a sentir-nos bé, a gust, amb nosaltres mateixos i així poc ens ajuden a augmentar el nostre percentatge de felicitat. Són, en el fons, un mal negoci. I si no, repassa algunes coses de la teva vida que, ara mateix, quan les recordes, et fan sentir força orgullós, content, satisfet de tu mateix. Te les van regalar? Van ser gratis? No et vas haver d’esforçar gens?
• Mira, els errors són tocs d’atenció, una mena d’alarmes que ens indiquen que hi ha coses que no rutllen, que hem de millorar i, per tant, canviar en alguns aspectes. Què faríem si no poguéssim detectar els errors? Com avançaríem? Com podríem aprendre? Com podríem rectificar i millorar? Els errors són com la febre, sóm empipadors, sí, i tothom voldria no haver-los de patir. La febre, però, ens avisa que hi ha alguna cosa dels nostre cos que té problemes, que no funciona com cal. I així, gràcies a ella, anem al metge i podem solucionar les coses abans que el mal no vagi a més. Els errors… els fracassos també ens inviten a repassar i revisar les nostres accions, els nostres comportaments, la nostra manera d’enfocar les coses a fi de solventar o millorar la nostra eficàcia. Així, jo et diria que no els odiïs, que no et sapiga tan greu cometre`ls. I sobretot, no t’enfonsis. Ningú no pot tirar la primera pedra. Aprèn a donar-los la benvinguda, perquè ells només pretenen ajudar-te a canviar… a millorar. Els errors són, doncs, oportunitats per introduir canvis en la nostra vida.
• El que et diré ara, d’entrada, em sembla que no et farà el pes. Amb tot, intentaré donar-te raons perquè ho acceptis. I si no, doncs mala sort. Al cap i a la fi, els teus pensaments són teus. O no? Mira, el que vull dir-te és que l’esforç que fem per aconseguir alguna cosa, algun objectiu, el que sigui, encara que, al final, no ens en sortíssim, encara que no ho aconseguim, no és mai inútil. Alsa!, diràs. Doncs sí. És el que penso. Que per què? Per dues raons bàsiques:
  • En primer lloc, perquè allò que hem après, les habilitats que hem desenvolupat, sempre ens pot servir (i segur, ens servirà) per a d’altres objectius. Ens pot ser molt útil en altres moments i circumstàncies de la vida. Sí, home, per a quan tingui noranta anys! No, una mica més aviat. Deixem-ho, però. Hi ha coses que només les pot ensenyar la vida. I tu ets molt jove. Ara per ara, en tinc prou que ho tinguis una mica, només una mica present. Perquè sóc conscient que les coses, les experiències no viscudes, costen molt de ser acceptades.
  • I en segon lloc, perquè mentre lluitàvem i ens esforçàvem per alguna cosa  estàvem i ens sentíem vius, amb energia, i.lusió i ganes de tirar endavant. I això, trobar un sentit al que fem és MOLT i MOLT i MOLT important. Mira, jo diria que pots ser l’home o la dona més ric, més poderós i amb més èxit del món, que si no trobes sentit al que estàs fent, si no trobes sentit a la teva vida, et converteixes en l’home més miserable i trist del planeta. Que exagero, dius. Potser sí. Només et demano una petita reflexió:
    • Quan et sents més bé, quan t’esforces i tens alguna cosa per lluitar, o quan ja ho has aconseguit?
    • Perquè, no és que vulgui ratllar-te, però m’interessa saber si t’ho passes molt bé en aquells dies, o moments, en què tant se te’n fot tot? És realment divertit el tant-se-me’n fotisme? El desitjaries al teu millor amic/ga?

I ara, per variar una mica, et proposo aquest dilema:

• • • On preferiries passar les vacances d’estiu: sol en un palau luxós, o en una petita tenda de campanya i al costat dels teus amics, o de la persona que estimes?