Aquests dies, en els que hi ha hagut la successió a la casa reial, hem assistit al desplegament de tota la parafernàlia i el discurs de la monarquia parlamentària. Ens ha semblat que era una molt bona ocasió per fer una explicació del discurs i la teoria que acompanya a la construcció del liberalisme. Aquest sistema es basa en la representació de la població, que passen a ser ciutadans amb drets, i el fet de mantenir la institució monàrquica pot semblar, i de fet és, contradictòria, o si més no presenta certes dificultats alhora de justificar-ho. La cerimònia que va envoltar la recent successió i coronació, ens va semblar transportar-nos en el temps, almenys fins al segle XIX.

Des d’alguns sectors de l’esquerra de l’Estat es varen llançar algunes campanyes que feien referència al component medieval de la institució monàrquica. Creiem que, tot i que no és mentida del tot, cal explicar-ho millor. En els darrers temps hem assistit al descrèdit del sistema als ulls d’amplis sectors de la societat. Arran de la crisi econòmica i institucional tots hem sentit les crítiques als dèficits democràtics de la monarquia parlamentària espanyola. Més recentment els atacs a la monarquia per institució medieval i també afirmacions com que vivim en una dictadura arran de la Llei de Seguretat Ciutadana. La intenció d’aquest article és mirar d’explicar que això si que és democràcia, però democràcia liberal. Hem de ser conscients que el que ajuda a entendre la situació actual és precisament aquest adjectiu. Creiem que amb aquests tipus de crítiques i atacs més aviat simplistes qui en surt ben parat és el liberalisme, i de retruc el capitalisme, que és el sistema econòmic que el liberalisme polític sustenta.

La justificació de l’existència, o potser millor coexistència, entre el sistema liberal parlamentari i la monarquia l’hem de cercar en l’època de les revolucions liberals, en el moment en que gran part de la burgesia, amb el suport parcial les classes populars, militava en les diferents visions del liberalisme revolucionari, i que podem situar a la primera meitat del segle XIX.¹

El liberalisme com a ideologia té contradiccions des del seu inici, i segurament es veuen amb més claredat durant les primeres dècades de la seva existència, en les que les revolucions liberals permeteren la seva posada en pràctica. Com en altres llocs de l’Europa Occidental, la història espanyola de la primera meitat del segle XIX és la història de la lluita entre els partidaris de l’Antic Règim i del liberalisme, però per altra banda també ho és de les disputes entre les diferents famílies i faccions del liberalisme.

Els absolutistes lluitarien pel manteniment de l’Antic Règim, el que significa la continuïtat del règim senyorial/feudal, amb els censos, la propietat dividida, el poder econòmic, polític i social de l’Església, la desigualtat legal mitjançant els privilegis, les traves al lliure mercat, el poder absolut del monarca…

Enfront del corpus teòric de l’absolutisme, fonamentat principalment en arguments teològics, els liberals hi confrontaven dos principis teòrics bàsics que havien de suposar el canvi radical de la societat: la recerca dels homes de la felicitat i la identificació de la felicitat amb la riquesa.²

Per a Miguel Artola aquests dos preceptes teòrics basteixen la resta de posicions polítiques i econòmiques del liberalisme: la llibertat individual, la propietat única, la divisió de poders, la igualtat davant la llei… ja que són els elements que permetrien assegurar la recerca de la felicitat de l’individu a través de la riquesa.

Aquests preceptes també ens fan entendre que el pilar fonamental del liberalisme és el manteniment d’un sistema socialment desigual, pel que fa al repartiment de la propietat i a les condicions de vida, però mantenint la retòrica i la igualtat formal davant la llei. De fet són els teòrics liberals, com Adam Smith, els que teoritzen al voltant de la naturalitat de les desigualtats socials.

Tot i això, el liberalisme feia bandera de la sobirania nacional, enfront del poder del monarca per la gràcia de déu. Eren els ciutadans, mitjançant els seus representants, els qui regien les decisions i el futur de la nació. Aquest és el principi fonamental que lliga els tres elements doctrinals i fundacionals del liberalisme: llibertat, igualtat i propietat. ³

Aquesta és la contradicció fonamental del liberalisme i també amb la que va haver de lidiar en gran part als seus inicis. Per a dur a terme la revolució, els elements més conservadors del liberalisme no volien acceptar ni tan sols una certa participació de les classes populars. Encara que amb el temps es va veure imprescindible per a fer front a la reacció absolutista (i més a l’estat espanyol amb tres guerres carlines, a les que cal afegir la insurrecció reialista de 1822-1823). Tot i acceptar això, calia limitar el seu pes polític per aconseguir una repartició de la propietat privada favorable als seus interessos.

Aquesta és la principal diferència amb l’altra gran família del liberalisme, el radical o progressista, que si que creia que la participació dels elements populars era necessària i imprescindible per a la victòria de la revolució liberal (especialment els petits propietaris), tot i que en moltes ocasions també amb limitacions.

És d’aquesta lluita intestina entre les dues maneres d’entendre la construcció del sistema liberal/capitalista que neix la continuïtat de la monarquia, i no pas per la pressió dels partidaris de l’Antic Règim. Aquest esquema es compleix tant a la revolució liberal més famosa, la francesa, com a l’espanyola.

Els elements més populars que varen participar en els processos de les revolucions liberals plantejaven un dubte raonable, molt vigent encara avui en dia: si el lema del liberalisme és igualtat, llibertat i propietat, com es plasmen en la realitat aquests conceptes? I especialment, com es fa compatible la igualtat legal amb la desigualtat sobre la propietat? O en altres paraules: fins a on arriba la igualtat?

Aquestes contradiccions varen provocar que el liberalisme més moderat entengués ben ràpidament que l’acció política de les classes populars podia ser perillosa, i que calia controlar-la. Per tant calia canviar les coses, però canviar-les fins a cert punt. Aquestes idees venien de lluny, i les podem trobar en els pensadors de la Il·lustració.

Per això es van introduir dues limitacions al sistema representatiu liberal. En aquest cas no és completament una aportació francesa, sinó que beu en gran part del sistema que va establir la Gran Bretanya després de la seva revolució. En primer lloc, s’estableix que la igualtat formal i legal pot tenir limitacions. Per això s’estableixen dues categories de ciutadans: els actius i els passius. Seran només els actius els que poden exercir realment tots els drets de ciutadà i en tenen tots els deures. Els passius només tenen part dels drets i part dels deures, i el que els diferencia sobretot és el dret a la participació política. Només els ciutadans actius poden votar i presentar-se a càrrecs públics. Tot i que s’argumenta que la diferència està en el nivell formatiu, el que realment pesa és la posició social: els actius seran els propietaris i/o els que puguin demostrar una certa riquesa. Així neix i s’estableix el sufragi censatari.

L’altre element és, efectivament, el manteniment de la monarquia. És aquí quan neix la por a la república, especialment per l’experiència francesa, que passa a ser sinònim també de democràcia amb un sufragi o bé universal o bé més ampli que el que proposava el liberalisme més moderat. El liberalisme conservador entén que amb el manteniment d’aquest element simbòlic es posen traves a la democratització total del liberalisme polític. A això cal sumar-hi l’establiment, al llarg del segle XIX, del senat, una cambra no representativa, o no tant representativa. Davant d’una cambra baixa que en molts països es permet que sigui escollida per sufragi universal (masculí) davant de la pressió popular, el senat té dret a vetar-ne les seves decisions. En l’època es deia amb claredat, per limitar els “excessos” de la democràcia.

Els senadors o bé eren escollits per sufragi censatari, o amb unes demarcacions electorals menys representatives, o bé directament eren anomenats pel rei o tenen el seu escó gràcies a un títol nobiliari.

Al rei se li donen també algunes prerrogatives de poder per tal d’assegurar la limitació de precisament el que el liberalisme creia fonamental: la sobirania nacional. Tot i que depèn de les diferents constitucions i països, el rei sol ser qui acaba per firmar totes les lleis, que només són efectives amb la seva firma. No hem de pensar que el rei, amb aquesta prerrogativa manté realment el poder que tenia durant l’Antic Règim, perquè sol estar controlat pel seu consell de ministres que responen davant les Corts.

Tant el senat com la figura del monarca són només figures de control “per si de cas” els altres elements de control fallen. Alguns d’aquests no eren legals, com la manipulació de les eleccions, i d’altres sí, com establir circumscripcions electorals injustes.

El rei té sobretot un pes simbòlic, però insistim amb el que dèiem al començament: no és la mateixa figura reial d’Antic Règim i per tant hereva de l’Edat Mitjana. La diferència fonamental és que desapareix el “rey por la gracia de dios”, i passa a ser-ho per la voluntat de la nació. Tot i que hi ha diferents maneres d’establir-ho a la constitució (sobirania nacional, sobirania nacional i reial compartida…) en essència signifiquen el mateix: el rei és rei en tant que les corts li concedeixen el títol. De manera que hi ha països que escullen quina dinastia volen o quin dels hereus prefereixen.

La monarquia passa a ser un element simbòlic i fins a cert punt purament decoratiu (tot i que algunes faccions del moderantisme si que li volen atorgar parcel·les de poder real), però que és la punta d’un sistema liberal que mira de controlar la sobirania nacional. Aquests són els sistemes liberals del segle XIX que queden en mans del liberalisme conservador o progressista (però en la seva vessant menys democràtica i socialment transformadora), i que s’oposa al projecte del liberalisme més demòcrata i en moltes ocasions republicà, precisament pel paper que juga el monarca.

Tot això ens hauria d’ajudar a entendre perquè la part fonamental de la coronació del nou rei, Felip VI, fou anar a les corts, dipositàries de la sobirania popular, i jurar la constitució davant dels representants electes de la nació, tant dels diputats, com dels senadors.

Cal entendre que si bé durant les primeres dècades del segle XIX el sistema liberal s’estava estabilitzant i a Espanya ho va fer en forma de monarquia, a partir de la meitat del segle el liberalisme queda establert sòlidament. És en aquest punt on assistirem a la desaparició del liberalisme revolucionari ja que molts sectors de la burgesia l’abandonaran per establir-se en posicions del progressisme o del moderantisme. En aquest punt la monarquia seguirà jugant el mateix paper.

Un cop el sistema liberal s’ha establert, les elits econòmiques del país ja no necessiten per a res la mobilització popular que si que varen necessitar en certs moments per assegurar la derrota dels partidaris de l’Antic Règim. Així que s’estableix el sufragi censatari i la monarquia com a garant del manteniment del sistema.

El control ferri que s’establirà sobre el sistema representatiu ens hauria d’ajudar a entendre perquè en bona part d’Europa (i també a Espanya), els canvis polítics i socials importants que es donen al llarg del segle XIX passaren mitjançant la revolta i la revolució violentes. El sistema representatiu està pensat precisament, perquè res no pugui canviar, encara que es doni la il·lusió de que això és possible, sobretot quan cap a finals del segle XIX, per pressió del moviment obrer, es va instaurant el sufragi universal masculí a la major part de l’Europa Occidental.

Tots i els “dèficits democràtics” que puguem trobar en el liberalisme espanyol, que al cap i a la fi es poden trobar també a la resta d’Europa, creiem que també cal entendre que alguns d’ells són propis del liberalisme en si, i cap reforma legislativa serà capaç de posar-hi remei. I és que en el liberalisme sempre quedarà la insalvable contradicció entre la igualtat legal i la desigualtat social.