Aquesta entrevista s’ha fet a Montserrat Jové Girones, nascuda el 27 d’abril de 1927 a Lleida. És la meva padrina, i era la segona de tres germans. El seu pare era lampista i la seva mare mestressa de casa. Ella va ser modista tota la seva vida. Aquesta és la seva entrevista.
-Quina edat tenies en el moment que va començar la guerra civil?
Tenia 9 anys
-On vas viure la guerra?
A Lleida
-No vas anar a cap altre lloc?
Bueno si vam estar a Torrefarrera nou mesos mentres hi va haver el front aquí. Perquè llavors de la guerra com que van bombardejar Lleida pos ens en vam anar cap a Torrefarrera, ens van portar els meus pares i ens van deixar allí amb la tia i l’oncle i llavors vam estar allí 8 o 9 mesos i despues quan van marxar els rojos de l’altre costat de riu,i els franquistes van anar cap allà pues vam tornar cap a Lleida una altra vegada.
-Quina va ser la situació familiar durant la guerra?
Va ser una època de moltes mancances, no hi havia res no hi havia carbó, no hi havia menjar, havíem de fer cues, mos havíem de aixecar a les 6 del matí al mig de l’hivern a demanar tanda a la cua del carbó perquè no n’hi havia i allí pos mira a passar fred. Llavors te donaven 10 quilos de carbó, bueno no t’ho donaven que tels venien i cap a casa i així pos tot, tot anava igual, el pa també tot racionat, només te donaven a la setmana una mica de racionament a preu normal i tot ho havies de comprar d’estraperlo per lo menos set o vuit vegades mes car del que valia.
I lo demés pos mira com que érem crios pos mos u passàvem molt be, vam passar nou mesos sense anar a col·legi i sense res, ara amb molta por i amb molts entrebancs i quan passaven los avions mos amagàvem davall de l’escala allí al poble a casa de la tia, a la pallera amagats allí.
-Quina va ser la teva situació laboral en aquell moment?Treballaves?
No en aquell moment tenia nou anys i no treballava , llavors anàvem al col·legi.
-Quina va ser la teva participació a la guerra?
No cap, amagar-me de les bombes. Després de la guerra mos vam fer del front de joventuts, no havíem vist mai res, i anàvem allí i mos ho passàvem molt be, mos feien cantar, mos portaven als campament que no havíem viatjat mai de la vida, mos donaven per anar allí roba, una faldilla de ralles i uns bombatxos però no uns pantalons que llavors no s’ensenyaven les cuixes, una brusa blanca, una panyueleta roja un corpinyo roig i un barret de palla, estàvem vint dies als campaments i no pagàvem res.
-Podries explicar alguna anècdota així interessant de la guerra?
Prou tantes n’’hi va haver de anècdotes.
Mira quan havien de entrar los nacionals que estàvem entre els rojos i els nacionals, que anaven passant los nacionals, pues nosaltres estàvem a una torre que estava a un turó i vam baixar a una clamó i allí mos vam amagar tots allí dintre, hi havia com uns esbarzers que no se veia res, i allí tots amagats i vèiem com passaven els nacionals i els rojos i sentíem hasta com al poble rebentaven les portes, i quan estàvem allí amagats se mos va presentar el gos, el gos pobre pos mos va buscar i mos va trobar allí i el meu oncle el va tindre allí al costat agafant-li el morro per a que no buixis i quan se va anar fent de nit que ja no se sentien tiros ni res vam sortir, si mos arriben a veure mos disparen i mos maten, llavors les tropes a la nit s’havien acampat pels trossos i a la nostra torre estaven dormint a dintre els jefes, i érem tres famílies i vam tornar cap a la torre i vam veure coses trencades i no sabíem que fer, vam baixar cap a un altre tros, i vam veure unes tendes de campanya i no sabíem si eren soldats o gent del poble i amb un fred que feia i quan se va fer de dia mos vam atansar i vam veure que eren una gent del poble i estaven allí tapats dormint i ens van fer una enveja, i quan ja feia dos dies que estàvem per allí i venien la aviació roja i estava tot lo voltant de la torre aquesta ,que està al Tossal, i estàvem tots per allí, i llavors va venir la aviació roja i tots corrents a amagar-nos, i un soldat me va agafar allí a vora seva i me deia: No te muevas de aquí rubita , i llavors me va donar uns confits i quan van marxar mos vam tornar a aixecar i cap a la torre, i bueno això es lo que hi havia llavors.
-Quins van ser els sentiments o sensacions viscuts?
Pues res, llavors erets un crio i no sabies ven be el que passava i escoltaves als grans , i les sensacions pues de por, primer no perquè no havia passat res però desprès van bombardejar Lleida i llavors si que teníem mes por perquè sentíem als avions passar, però aquell dia que van passar que eren les tres de la tarda o quarts de quatre i jo me n’anava a col·legi i sempre me’n recordo que em vaig aturar allí al carrer a trencar unes ametlles i van passar els avions i quan acabaven de passar se van començar a sentir les bombes i corrents cap al carreró que estava allí al costat de casa i mos vam refugiar a l’entrada i llavors ja no se el que passava i la gent venia i deia: Oi han bombardejat el liceu escolar, i una altra que la seva filla estava comprant i li van tirar la bomba allí a davant del banc d’Espanya i li van matar la filla, una senyora viuda i filla única pobra i molts ferits i cap a la nit pues la gent se n’anaven a ajudar a desenrunar perquè claro un munt de crios van morir allí i mira desprès quan ja havia passat tot això pos mos u passàvem molt be perquè tot el dia voltant, anàvem al col·legi i no feiem res i mos embotíem als pisos, i desprès de la guerra que desenrunaven, i tot u tiraven a baix al riu pues anàvem allí i trobàvem coses i anàvem a remenar , com per exemple un dia allí uns vagons parats a l’estació plens de taronges i vam anar a remenar i mos vam emportar les taronges i a vegades també carbó mos emportàvem, que llavors no se’n deia robar llavors se’n deia anar a buscar.
-Quants anys tenies quan va començar el franquisme?
Quan va començar el franquisme pues tenia 12 o 13 anys. Perquè antes no era el franquisme, era la República. Quan va començar la guerra encara era la República i quan se va acabar la guerra pues llavors ja era el Franquisme i ja tenia 12 anys o 13 anys.
-On vivies quan va començar?
Vivia aquí Lleida.
-La situació familiar durant el franquisme?
Pues molt justa, molt justeta perquè havia de comprar d’estraperlo i el meu pare era un obrer que guanyava molt poquet. […] Pues molt, molt, molt just perquè érem tres germans i només treballava el meu pare i després tot ho havies de comprar a l’estraperlo. Pues molt justet, molt justet. Gana no en vam passar però totes les necessitats que vulguis a base de panís, que la mare el torrava en un forn, torrava el panís a la cuina econòmica i amb allò fèiem… el molem amb un molinet de cafè i amb allò pos fèiem farinetes, fèiem farinetes i amb allò no passàvem gana però no res més.
-La situació laboral durant el franquisme?
Pues no sé, perquè… Quina situació laboral que… Què vols que t’explica jo? Situació laboral… Jo com que no vaig treballar, jo anava d’aprenenta a la modista i el meu pare treballava d’obrer pos no…
-Quina era la forma de vida durant el franquisme?
La forma de vida o la forma de vida de la gent […]? Pues molt normal era, les parelles no se separaven com ara, no hi havia les llibertats d’ara ni pensaments. Perquè escolta, lo que fan ara la gent llavors ja s’haurien escandalitzat. Era així, s’havia de tenir molt cuidado. La gent no era tan mal parlats, com ara tampoc… Aquesta era la forma de vida, ara no es pot comparar amb com se viu ara amb com se vivia antes. Després los fills tenien molt respecte als pares. A vegades si ens portàvem una mica malament entre setmana deien: “El diumenge no sortiràs!” i no… perquè allavontes tenies 16 o 17 o 18 anys eh i el diumenge pos estaves castigat i no sorties a passeig. És lo únic que tenies, lo passeig, sortir a passejar. I deia: “Aquest diumenge no puc sortir que em van castigar”. A lo millor perquè feies tard. Un dia a casa en ves d’arribar a les nou de la nit arribaves a dos quarts de deu o tres, “Pos ara el diumenge no sortiras”, i no sorties, no. I els pares eren molt sagrats i mai no els contestaves malament. I una cosa, “no em dona la gana”, Déu em guard de dir una cosa així. O “no u vull fer”, pos tampoc. Es tenia molt respecte al pares. I així es vivia, pos es vivia de una altra manera, ara no té comparació.
-La forma de vestir durant el franquisme?
Home, home, la forma de vestir… Mira jo et diré que un dia anava a l’autobús i que hi anava a la modista que tenia potser 16 anys, i hi havia una sentada al meu davant amb una faldilla blanca i se li marcaven les calces i escolta, com era a la modista, deia: “He vist una a l’autobús amb una faldilla blanca que se li marcaven totes les calces”, un escàndol gros, només que se li marcaven les calces, vull dir que la gent era molt recatada. I així com ara aquests besitos i aquestes abraçades i al mig del carrer, ui quin escàndol mare meua. I alguna festejava i li havien vist que es donava un besito amb el novio, oh escolta, la criticaven, van veure com se besaven eh, van veure com se besaven amb lo novio. I ja està, és així com se vivia.
–Relacions familiars i de parella, com eren durant el franquisme?
Pos relacions familiars pos molt bé i de parella pos també. Com que no vam tenir cap problema pos que te diré jo.
-Però eren diferents a ara?
Home, claro que eren diferents, eren una altra cosa, no hi havia llibertats com las de ara, però que és lo que hi havia i ho acceptaves molt bé. Fins que et casaves pos hi havia molt respecte amb la parella. I escolta, si l’home t’hagués fet una proposició aviat l’hauries engegat una hora lluny, perquè escolta és una cosa molt sagrada. I així, així és com se vivia. Es podria dir que es passaven de la ratlla, però no… lo normal era això.
4. CONCLUSIONS I OPINIÓ PERSONAL
En conclusió, viure en un temps de guerra va molt dur i sobretot si la guerra és entre família.
Gràcies pel teu testimoni.
Anna Borràs i Ares Porta
4t ESO A
