Vaig anar fins a la torre de la meva padrina, la senyora Maria, la qual va néixer poc desprès de començar ja guerra i va sobreviure a aquesta.
La senyora Maria va néixer el 15 de Juliol de 1939 a Lleida i m’ha volgut explicar un altre punt de vista sobre la guerra, la d’una nena treballadora que ha sobreviscut a la vida d’una republicana.
Entrevista:
-
Quan vostè va néixer ja havia començat la guerra, va poder anar a l’escola?
Sí que vaig anar a l’escola però no teníem llibres i llibretes com ara. Recordo que la mare, quan anava a comprar, guardava les bosses de paper dels cigrons… Per a que a l’escola pugues escriure sobre paper. A l’escola hi havia la Caterina Corbero que ens ensenyava a llegir i escriure. Només teníem un petit llibre on ens ensenyaven a fer comptes, sumes i restes i també algun problema.
-
Fins quina edat vas anar a l’escola?
A l’escola només hi anava a estones perquè també havia de treballar al camp a recollir “alfalfa” on em pagaven tres pessetes l’hora. També als 7 anys vaig començar a anar a les monjes de clausura on m’ensenyaven a cosir i a resar.
-
Així vas començar a treballar des de molt petita, de que més vas treballar?
Clar a casa s’havia d’ajudar en el que es pogués, érem una família pobra.
Als 12 anys ja treballava de pagesa fent feines al tros, menys durant dos anys que vaig començar a cosir a la Meta-Farinera. Desprès vaig tornar al tros però per les nits durant tres o quatre anys vaig ser pantalonera i així anava combinant les feines.
Recordo que per les nits cosíem amb el “candil” ja que no hi havia llum i quan no hi havia “candil” agafàvem una patata, hi fèiem un forat i ficàvem oli. Desprès amb una veta fèiem llum i així podia cosir els pantalons a la nit.
Cada setmana ens donàven cigrons i menjars a l’església per a poder viure. Això i a part de la targeta de racionament.
Als 16 i 17 anys ens cridaven als joves a la Plaça Sant Joan on ens donaven treball per a segar l’ordi. Havíem de treballar de sol a sol però ens donaven alguna cosa per esmorçar i dinar.
-
Però suposo que de petita també vas tindre temps de jugar, a casa teníeu joguines?
Tenia una bicicleta per tres germans, una nina i un llapis.
-
Vas tindre molta roba?
Més aviat poca. Tenia un pantaló per anar a treballar i una camisa per a estiu. Per a l’hivern un pantaló més doble, unes botes i un jac. Per a mudar un vestit i sort que el tenia.
Recordo que la mare ens cosia mitjons amb llana de corder.
-
Vas tindre algun familiar que va lluitar a la guerra?
Mons pares es van casar al 18 de juliol de 1936 al carrer cavallers a l’Església san Andreu del carrer Cavallers i poc després del casament al sortir al carrer van tirar una bomba i va anar a terra l’església.
Així que només casar-se el meu pare va haver d’anar a la guerra, a la post guerra i a la quinta del biberó. Vaig conèixer a mon pare als 7 anys. Recordo que quan el vaig veure tenia una barba que li arribava al pit perquè no hi havia ni aigua, ni sabó, ni quartos per comprar.
Ell va estar a França amb els maquis perquè era el bàndol contrari de Franco al 1939. Va estar 7 anys a França i nosaltres no sabíem si estava viu o mort perquè no ens podíem comunicar.
La Guàrdia Civil venia cada mes per assabentar-se si havia tornat perquè els maquis eren molts buscats.
Nosaltres volíem anar cap a França però tots els civils espanyols que volien exiliar cap a França eren afusellats. Tot i això, la família de part de la mare, que eren nou germans, es van reunir i van decidir marxar a Gramuns. La nostra família de Canales ens deien els Correnderos.
-
Vas passar por durant la guerra?
Doncs sí molta. I la meva família i la del meu marit també. A Lleida passaven molts avions de guerra però hi havia un que es deia “La pava” al que tots li teníem molta por. Tota la gent de Lleida anava corrent a amagar-se als refugis. Recordo que “La pava” va matar 700 persones d’una vegada.
El pare del meu marit era enterrador i sempre que passava “La pava” s’amagava dins els nichos. Ens contava que al Cementiri de Lleida hi havia una estàtua on afusellaven molta gent, a molts capellans i republicans.
-
Quan et vas casar?
Vaig conèixer al padrí a la plaça. Anàvem parlant de tant en tant i un dia es va comprar una muda per anar a ballar i m’hi va convidar. Vam anar als camps Elisis i allí és on em va demanar la mà.
Ens vam cassar el diumenge de Rams, 26 de Març de 1961.
-
Que vas notar el canvi quan Franco va morir?
No perquè si abans no tenia un duro després tampoc.
VALORACIÓ I OPINIÓ PERSONAL
En l’entrevista podem veure el sofriment que van viure moltes de les nostres famílies i com vivien durant molts anys que formen part de la història dels nostres avantpassats.
Em de pensar que ells van viure amb molt poca cosa i que nosaltres ens queixem per no tindre tot allò que volem.
Patrícia Rosa Larroca Pons.
4t ESO A
13/06/14
