Aquesta entrevista ha estat feta per Gerard Castro Castillo:
Albert Solé Maymir, el meu tiet-avi, va néixer el dia 14 de maig de 1934 a Barcelona. Té una germana petita (que és la meva àvia). El seu pare va començar a estudiar farmàcia a Barcelona, tot i que a l’esclatar la guerra, va haver d’anar al poble de la seva família, Granadella, perquè era l’hereu i havia de fer-se càrrec de la família i allí va fer de pagès i caçador. La seva dona (la mare de l’Albert) era modista.
Ell va estudiar peritatge mercantil i va viure en diferents llocs al llarg de la seva vida: Barcelona, Aiguafreda, Granadella i finalment a Lleida.
- Recordes alguna experiència o anècdota sobre la Guerra Civil? També em pots dir si t’han contat alguna.
“Sí, me’n recordo. Era petit, tenia 4 anys, i recordo que anava amb el meu pare, que vivíem a Barcelona, i sonaven les sirenes i venia l’aviació a bombardejar Barcelona; i en un camp de fútbol ple de terra que hi havia a prop de la casa on vivíem, que vivíem al carrer Provença, anàvem per allí i els avions ja començaven a volar i a tirar bombes. I ens ajèiem a terra, amb un bastó a la boca perquè el soroll de les bombes no ens petés les orelles. I, d’altres vegades que sonaven les sirenes, amb la meva àvia, la iaia Ilu, ens posàvem entre el somier i el matalàs i a esperar que s’acabés el bombardeig. O sigui, que això és el que recordo més a Barcelona.”
- Defineix-me en una paraula el que va ser per tu la postguerra. Per què?
“Doncs mira la postguerra va ser, dintre de tot i al temps: feliç.
No teníem juguets, no teníem res de res i amb el que jugàvem era les bales, amb les bombes de mà, amb els fusells… O sigui, que ho passaves bé, perquè vivies molt alegrement dintre de la duresa que hi havia.
[…] Quan sortíem al recreo del cole, i érem tan inconscients per dir-ho d’alguna manera, agafàvem un fusell d’aquests dels soldats: un MAUZER, i posàvem a uns 20 o 30 metres un pot d’olives rellenes, d’aquelles buides i grosses de la Sevillana. Llavors un, amb el fusell apuntava i disparava i al costat s’hi posava un de nosaltres dels que anàvem allí, per si tocava, tornar-lo a plantar ràpid i que tirés un altre. Això sense tindre en compte que teníem 10, 12 o 13 anys i que, encara que estiguéssim a 20 metres, el fusell donava un retrocés molt gran i ens jugàvem la vida.”
(Bala semblant a la que utilitzaven al jugar, se li’n deia russa perquè era dels republicans o “rojos”).
- Què menjàveu?
“Lo que menjàvem en aquell moment, era lo que jo crec que pràcticament, avui ningú menja. Per exemple, quan matàvem a un corder, i la sang se coagula i se fregia; llavors menjàvem sang fregida amb tomata desfeta.”
- Què eren les cartilles de racionament?
“Les cartilles de racionament et permetien anar a agafar X menjar. Però jo crec que les cartilles de racionament, més aviat van estar a les ciutats perquè a Granadella no recordo haver vist cartilles de racionament.”
- Del que has dit o vas viure, per tu que seria el pitjor durant la postguerra?
“De la postguerra i de cara a les persones grans, realment era el no poder aconseguir un treball digne perquè els sous eren molt baixos. Jo recordo que el meu pare, que va vindre a Lleida quan devia ser l’any 49 o 50, va entrar encarregat d’una farmàcia i guanyava 1500 pessetes al mes i, pel lloguer de la casa que estava a la Plaça Paeria en pagàvem ja 1100 i pico.”
- Ja que has dit que la teva mare feia de modista: les dones eren valorades i tractades com els homes?
“No, la igualtat entre homes i dona que hi ha avui en dia, com aquell qui diu, abans no hi era.”
- I de les zones que vas viure o coneixes, on creus que es va patir més la postguerra?
“Jo crec que les zones on es va patir més són les ciutats. No ho sé perquè no ho he viscut però recordo això que t’explicava abans: que ens havíem posat amb la iaia entre el somier i el matalàs quan bombardejaven. També, hi va haver un dia que vam anar al refugi quan sentíem les sirenes, i allí hi havia una mal olor de orina i era una porqueria i llavors vam dir: “Escolta, si ens toca morir, és igual morir aquí que morir a un altre lloc.” I va ser la primera i última vegada que hi vam anar.”
- Vas viure o experimentar la mort d’algú proper a tu?
“A Granadella, van morir dos o tres nois amb unes bombes italianes que en deien “la fit”, que semblava un potet de color vermell, i s’ho trobaven i es pensaven que era un pot de qualsevol cosa i anaven, ho tocaven i explotaven, i van morir, així, dos o tres nois de Granadella.”
- A l’escola què estudiàveu?
“A l’escola estudiàvem una mica de tot: que era matemàtiques, que llavors li en dèiem “aritmètica; història, hi havia també la geografia, la gramàtica… i quan no et sabies alguna cosa o feies alguna barrabassada, el mestre et feia parar la mà i amb un bastó et pegava.”
- I en aquella època, quanta roba tenies?
“Tenies la que podies i quan tenies algun forat al pantaló, t’hi posaven un pedàs (un pegat, un “parche”) i a aprofitar-la lo màxim que es pogués. Jo en aquest aspecte tenia sort perquè, sent la mama modista i l’àvia sastressa, de qualsevol roba em feien un traje i així no n’havien de comprar.”
Conclusions i opinió personal:
Trobo que ha estat una entrevista molt interessant i m’ha encantat passar una estona xerrant amb el meu tiet d’aquests temes. A més, ell m’ha respòs totes les preguntes extensa i el·laboradament, tal com volia i s’havia de fer.
També el que m’ha impactat més és la gran quantitat d’anècdotes i experiències que jo desconeixia i que, moltes d’elles, valen molt la pena d’escoltar. Sobretot, m’ha fet gràcia veure que un home tan calmat i tranquil com ell hagi viscut tants moments perillosos (bombardejos, dispars i baralles).
