Rosaura Pujol Comes és una veïna de Corbins, poble on va néixer ara fa 96 anys, el 1918. La filla petita d’un matrimoni de pagesos que va viure la guerra civil des del bàndol de dretes. En aquesta entrevista, ens parla de com va ser la seva vida en esclatar el conflicte, com van marxar del poble, com el seu pare va estar a punt de morir, i alguna anécdota que ha volgut recordar.
Quan va començar la guerra, quina edat teníeu?
Divuit anys.
Quantes persones éreu a casa?
Érem nou. Cinc noies i un noi, el pare, la mare i la padrina.
Algú dels que hi vivíeu va haver d’anar a combatre?
Sí, un germà. No mira, se’n va anar, no sé on el van portar i ens va vindre una altra vegada cap a casa: es van escapar. Llavors el van tancar allà al castell i després se’l van tornar a endur cap a la guerra.
I en quin bàndol estava?
Al nacional.
Quan vau saber la notícia que havia començat la guerra, quina sensació teníeu?
Por. Havíem de córrer, nosaltres vam haver de marxar tots. Vam agafar els animals que teníem i ens en vam anar a una torre que tenia un oncle meu, allí dalt a La Marrada. I no només nosaltres, també moltes altres famílies, que érem tots allà dalt, i ens quedàvem fora al carrer, perquè estava ple. Quan es va calmar això, l’un se’n va anar a una torre, amb una cabanya que en déiem. L’altre a l’altra cabanya, però nosaltres ens vam quedar allí, a la torre de l’oncle Pau.
I ja us vau quedar a viure allí, després de la guerra?
No, però durant la guerra, baixàvem al poble a produir i fer el pa i ens en tornàvem a viure allà dalt, i hi vam passar fins que es va acabar tot, llavors vam vindre cap a casa. I si haguessis vist aquest poble, al nostre carrer, hi havia cases totes regirades, perquè els soldats havien entrat dintre, la roba per terra, per l’entrada, per tot arreu; gallines,… Tot regirat. Feia por. Feia por. Però nosaltres vam viure un temps encara allà dalt, a La Marrada.
Els que van entrar aquí a Corbins a quin bàndol pertanyien?
Als de Franco. Quan van entrar, arribaven els moros, i eren al cementiri, i d’allí fins baix al Carrer La Creu, una fila per banda, tot eren moros.
L’exèrcit del Marroc?
Eren negres, eren homes negres, perquè nosaltres érem al carrer, d’allà, de Cal Bielo, que és el carrer que va cap al cementiri, i llavors tiraven cap a La Creu. Passaven una renglera de moros per un cantó i per l’altre, i nosaltres al balcó, mirant-nos-els com passaven cap allà baix.
Us van prendre coses a vosaltres?
Van regirar totes les cases. Si haguessiu vist la casa de Cal Salla, aquella casa, tot el… els plats, tot tirat per terra. Tot ho van tirar per terra. Nosaltres ho vam anar a veure, pobrets, els ho van fer malbé tot. La roba, per tot arreu… I si hi havia oli, el fotien a terra, també. Això ho feien los soldats. Van regirar totes les cases, i tothom va marxar, tothom se’n va anar a les cabanyes dels trossos.
Així doncs, el poble va quedar buit?
Sí, sí, no hi havia ningú.
I per tant doncs, no en va morir gaire gent, no?
No, al tiroteig que hi va haver no. Una persona només, que el pobret estava allí, que prenia el sol… I va vindre un d’això, i el va agarrar allí, i el va matar.
Com va canviar la vostra vida el fet d’haver viscut la guerra?
Havies de treballar molt per poder menjar, i el paquet que et tocave et donaven. Pagant-lo. Però si et tocava una barra, una barra i si te’n tocava dos, dos.
I si no era suficient el que us donaven, aconseguíeu menjar d’alguna altra manera?
No, perquè cada un tenia el menjar a les cases, però si anaves a la botiga compraves el que fos. Durant la guerra, no et van donar mai res, ni una barra de pa et donaven. Ho vam haver de pagar sempre tot.
Com us arribaven les notícies referents a la guerra? És a dir, per exemple, com us vau assabentar que la guerra s’havia acabat?
Mira, hi havia un noi d’aquells que tenia molts ideals, i es va posar la bandera a la faixa, i va anar cap a Benavent. A l’arribar al Reguer van dir que havien entrat los soldats a Benavent i van tornar cap aquí, i portava la bandera a la mà: “Hem guanyat, hem guanyat!”, perquè ell era molt aixins i li van dir: “calla, no diguis res, encara, si no potser encara t’agafaran” i, llavors, s’ho va callar, però, quan van entrar els soldats a Benavent, ell també se n’hi anava.
Si els vostres pares treballaven de pagesos, s’ha de suposar que vosaltres també ajudàveu al camp, no?
Oi tant… Sempre los vam anar a ajudar. Com ara.
És a dir, la situació de la família, era semblant abans de la guerra i després?
Sí, nosaltres sempre igual.
No va canviar res, la guerra?
Res, res. Nosaltres érem de dretes, escolta, les coses com siguin. A Cal Bielo érem de dretes. I a treballar a la terra. I igual hi treballaven les dones que els homes. Nosaltres agafàvem les aixades igual que els homes, igual. I quan em vaig casar vaig fer el mateix, perquè em vaig casar amb un pagès.
I potser, la vida no us havia canviat gaire pel fet de ser de dretes, i que hagués guanyat la dreta?
Aquí al poble, el que ere de dretes, al guanyar les dretes molt bé, però els altres van marxar. Ara t’explicaré un cas, de quan van agarrar als que van matar. La mare pobreta, estave darrere de la persiana, i una veïna diu: “Ja saps a qui han agarrat?” Diu, “a fulano, a sotano i a menguano”. En van agarrar sis o set als pobrets, los van matar, llavors diu, “i aquest d’aquí, aquest d’aquí, potser també l’han agarrat, però no t’ho puc dir del cert”. I la mare s’ho escoltava des de darrere la persiana. Perquè com que ella era molt roja, i la mare era de dretes, la mare va estar calladeta, i llavors quan va entrar diu, “sabeu a qui han agarrat ara? A fulano, a menguano,…” i va dir a tots els que havien agafat i que després van matar, pobrets, aquells els van matar tots. Diu, “i amb aquest d’aquí, potser també l’han agarrat” i la mare pobreta s’ho escoltava…
I a nosaltres ens va salvar, el Ramon del Peransó, que el Ramon del Peransó era d’esquerres, rematat, però amb nosaltres, era com si fos família, perquè teníem les eres juntes, i va dir “Joan –el meu pare es deia Joan–, no et passarà res a tu, ja t’ho dic jo. Posa’t tranquil, que no et passarà res”. I així va ser. Van agafar uns quants i a tots els que van agafar els van matar. Aquests eren de dretes, el meu pare era de dretes; és a dir, que si no hagués sigut pel Ramon del Peransó hagués mort. El Ramon, era el més roig del poble… I el meu germà, quan el van tancar, a Lleida, i a nosaltres ens van dir que estava tancat allí, el Ramon del Peransó va dir, “a ell l’han tancat?”, i se’l va endur cap a casa, vull dir que la guerra la vam patir…
Vau passar gana?
A casa nostra, per sort, no en vam patir mai, de gana, però sí que n’hi havia molta. Hi havia molta gent que anava al jornal i treballava un munt per un esmorzar… Quan hi misèria, hi ha misèria…
Com vau saber que els que entraven al poble, provenien del Marroc?
Perquè eren negres, i nosaltres per veure els negres, estàvem mig amagades darrere la persiana. N’hi havia un reng per cada cantó, com si ara els vegués… Llavors, els que es van quedar aquí durant la guerra, venien a casa, perquè nosaltres teníem vaques, i ens venien a buscar llet. La mare munyia les vaques i un negre ens la venia a buscar a casa. Em feia una por…
És a dir, eren bastant temuts…
És clar que teníem por, com no n’havies de tenir, si nosaltres no n’havíem vist mai, de negres. Així com ara en veiem i veiem de tot, llavors de negres no se’n veia cap, i en veure aquella renglera pel carrer amb l’arma al costat…
Vau tenir coneguts que van marxar?
Sí que en van marxar, sí. Van marxar cap a França. N’hi havia de rojos i de dretes, i els que marxaven eren rojos, al guanyar Franco la guerra. Però aquí van agafar famílies i les van tancar la presó de Lleida, dones i homes.
Els que van marxar van tornar?
No, i encara n’hi ha ara allà, perquè si haguessin vingut els hagueren mort. Em recordo d’un que va vindre i el van ficar a la presó de seguida, i el van matar. En va haver molts que anys després van tornar, i de Corbins potser en van marxar cinc o sis. Altres ja no van tornar més, es van casar i tenir fills allà.
Alguna anècdota de la guerra que vulgueu explicar?
Jo només recordo, que vaig anar a buscar pa, i van dir: “han tirat el pont del riu a terra”. Van tirar el pont que anava a Torrelameu a terra d’un cantó, i llavors, si es volia travessar doncs, s’havia de passar per dintre l’aigua.
Una altra que recordo, que un dia estava allí al brassal, va passar un avió i ai, pobres de nosaltres, que ens pensàvem que ens tiraven bombes i resulta que tiraven papers, propaganda de la guerra. Aquell dia, que en vam tindre, de por… Com si ara ho vegués, allí amagades entre els arbres, que ens pensàvem que ens mataven…
CONCLUSIONS I OPINIÓ PERSONAL
Penso que la conclusió que es pot extreure de com ha anat l’entrevista ha de ser positiva, ja que s’han abarcat molts temes, detalls, anècdotes curioses,… Tot i això, en alguna ocasió ha tingut certes contradiccions, potser causades per la difuminació del record amb el pas del temps. M’ha agradat l’anècdota darrera, i la historia d’aquell republicà de Corbins que va salvar de la mort el pare d’ella, de dretes. Penso que recuperar testimonis com aquest és molt positiu, ja que, a banda de permetre’ns tenir una idea més ajustada de què va passar, afloren de nou records personals dels que ho van viure.
AGRAÏMENTS
Vull agrair a la Rosaura (la sogra de la germana del meu padrí) que hagi accedit a respondre les preguntes que li he plantejat i que ho hagi fet amb el màxim detall, per la seva senzillesa i amabilitat.
Oriol Jové Font (4t ESO A)
Juny 2014
