Pepita Santos Rovira, la meva padrina, nascuda el 12 d’octubre del 1932, va viure la Guerra Civil quan era molt jove, a Lleida, on també viu actualment. Ella tenia sis germans, el seu pare era llimpia-botes al carrer Major i la seva mare s’ocupava de la casa. Va cursar els estudis bàsics i va treballar de modista, i gràcies a ella he pogut descobrir aspectes de la seva vida i de la Guerra Civil que no coneixia.
1· Quina edat tenies quan va començar la guerra civil?
En quin any va començar?, jo tenia pues quatre anys potser, no me’n recordo ben bé, era petita.
2· On vas viure la guerra?
‘’Aquí a Lleida’’.
3· Molt bé, quina era la teva situació familiar durant la guerra?
‘’Pues nosaltres nos vam quedar amb la meva iaia, la meva mare, una tia, ma germana i jo, i la meva mare estava embarassada de la meva germana petita, de la tercera germana.
4· El teu pare no hi era?
‘’Al meu tiet se’l van endur a la ‘’Quinta del biberón’’, que els hi deien als jovenets, i el meu padrí va marxar amb la tieta Paquita a Vic, perquè agafaven als homes i a les dones, los enrollaven i perquè no els agafessin, la meva tieta va marxar amb el seu pare cap a Vic i el meu pare el van agafar a la guerra, que anés a la guerra i el meu tiet com que era jovenet, que devia tenir 15 o 16 anys, lo van ficar a la ‘’Quinta del biberón’’, i ja no van saber res més d’ell. Nosaltres que ens vam quedar vam anar cap a una torre, perquè aquí a Lleida pues bombardejaven i tot això, i vam estar a una torre’’.
5· Quina era la situació laboral a l’inici de la guerra?
No, no, si llavors prouta feina teniem d’amagar-nos! Nosaltres vam tindre sort perquè a tot arreu amb les guerres hi ha bo i dolent, i nosaltres vam tindre sort que deien dels moros, com que es van endur al meu tiet, que era jovenet, havia un moro que era jefe. Vam tornar aquí Lleida de la torre, i ens vam ficar a viure al nostre pis i teniem unes casetes que les teniem llogades i d’aixó viviem, teniem 4 o 5 casetes al barri i dels ‘’alquilers’’ viviem. En acabat, un moro que era el jefe de la banda que estava allí, de l’esquadron o com se’ls hi digui, era el jefe i devia tindre l’edat del meu tiet, i la meva yaya pensant, pobre fill, li va fer pena perquè estaven fora de casa seva també i va pensar si al meu fill li poden fer lo que jo fare a aquest home, i el va agafar i el va acollir com un fill saps? i escoltam, no a casa seva, pero pues quan venia, pues teniem molta alegria de veure’l, com si fos de la familia i com que era un jefe, pues als moros los hi deia aquesta casa es sagrada, el qui entri aqui se veurà amb mi les cares, i vam tenir sort de ells, i en acabat n’havia molts per allà, i havia un que li deien el ‘’xinito’’ i ficava una paradeta, una tauleta i feia jocs de cartes per a guanyar cuartos, i aixins, i ma germana la Rosario, era molt tuna, i li feia tu vine aquí i vigila la meva parada, que jo mentres anirè a robar, vivien dels ‘’robos’’ i a nosaltres anaven per les torres, i ens portaven ous, gallines, conills, verdura.
6· Doncs vosaltres gana no en vau passar, no?
No, nosaltres gana no en vam passar mai,perquè ens van cuidar, i si haguessam volgut, haguessam tingut, bueno el ‘’oro y el moro’’ perquè anaven a robar i ens portaven coses i la meva iaia deia que no, que no volia res que no fos d’ella, el menjar si perquè ens havia de donar de menjar a nosaltres, i la yaya els hi feia el menjar, hi havia un xino, un que tenien un bar i quan feia el dinar per això, se rentaven els peus a la mateixa cassola, i la iaia els hi deia podrits, ‘’marrano’’, ‘’cochino’’, i els hi va dir ara us faré jo el dinar per a que podeu menjar bé i ella els hi feia de cuinera i a nosaltres ens ho pagaven amb el menjar, nosaltres sort n’hi tenim d’ells!
6· Però tu, tenies por? Eres concient del que estava passant?
No, jo era joveneta, devia tindre 5 anyets, quan es va acabar la guerra sis o set, com que estavem respaldades per aquests moros pues no teniem por, una vegada nos vam entrar perquè teniem dos cases, i estàvem a la cuina i vam dir osti algú ha entrat al pis de davant, i van venir els moros i ja nos estaven llimpiant la casa, se nos estaven enduent de tot, i va vindre el moro el jefe, amb uns altres amb escopetes i va dir ‘’aquesta casa es sagrada’’, parlant amb moro, i ells els hi deien no que tu ets de la nostra raça, que si això que si allò i va dir res, volen dir la meva iaia era com la seva mare, i les nenes les meves nebodes, i escolta’m vam tenir molta sort.
7· I la teva família de quin bàndol eren?
Nosaltres no en teniam cap de bàndol!Nosaltres estàvem en una banda, dintre Lleida i fora el pont havia els rojos, i nosaltres pensàvem que el nostre tiet estava a l’altre costat, perquè se’l van endur els rojos, i ens posàvem a dalt en una costa i dèiem ‘’Tiet, tiet!’’ i nos deien que tiren tiros, i a una noia que també ho feia, cridava ‘’Fulano!’’, cridava al seu germà o pare, li van tirar un tiro i va perdre la cama i la meva iaia sempre ens deia que no hi ‘’anessam’’, però érem petits i nosaltres voltàvem, no teníem coneixement’’.
8· I tu no vas anar a l’escola?
Quan va començar la guerra jo anava al ‘’colegi’’ del Carrer Cavallers i la senyora mos va ficar, perquè era los parvulets i nos va ficar davall de la taula i se sentien les bombes, un soroll…
‘’Allavons’’ va venir la meva tieta Paquita i el meu pare i nos va, això es quan va començar la guerra, i ens van agafar i ens van portar cap a casa, ‘’encabat’’ clar, quan ells van tindre de marxar uns cap un cantó els altres cap a l’atre i nos vam quedar les dones soles, ens van dir que anessam a la torre, perquè els bombardejos eren al centre de Lleida i allà no arribaven, i estaríem més segures, oi allí se sentien los avions que passaven i quan venien a bombardejar, perquè nosaltres no érem les úniques que vivíem a la torre, hi havien més refugiats i nosaltres teníem una habitacioneta, i la meva iaia nos ficava quan sentia los avions , a la Rosaria a la tieta Pilar i a mi entre els matalassos, i la meva mare ,que estava de vuit o nou mesos, i ella es posaven dins un ‘’baúl’’ amb un coixí al cap, nosaltres volíem treure els peus i ens pegaven i quan passava la aviació ja podíem sortir, i venien los ferits, que feien una pena…amb braços trencats, sense cama, ferits i ens donaven llaunes de sardines i nosaltres els hi donàvem menjar o aigua.
9·La teva mare va tenir a la nena durant la guerra?
La meva germana va néixer quan la guerra ja havia acabat, va nèixer que la família encara no havia arribar perquè tenien por de tornar perquè igual els agafaven, perquè si t’agafaven et posaven presoner.
10·I desprès van poder tornar tranquilament?
Al meu pare no li van fer res, però nosaltres teníem aquestes casetes del barri, una botiga de comestibles i dos bars, i a la botiga de comestibles, que tenia la presó al costat, feia menjar per la gent que tenia familiars a la presó, els hi feia unes cassoles de menjar, per a portar-los hi als presoners, i vivíem d’això.
11·Doncs si que teníeu negocis no?
Si, però llavors això no valia res. Desprès va venir el temps del racionament i teníem que ficar amb tiquets, nos racionament l’arròs, lo sucre, la farina tenies que anar amb tiquets.
12·Vosaltres anàveu al mercat negre?
No, no, ens donaven per tantes racions.
13·Vosaltres amb el racionament en teníeu prou?
Nosaltres teníem la botigueta, els pisos i el meu pare es va posar a treballar al Carrer Major de llimpia-botes i la meva mare anava a casa d’un metge dos hores a fer-li la feina de casa, aquest metge era el doctor Hernández i sempre havia estat el nostre metge. I desprès va venir la tieta, el padrí, el padrí es va posar de vigilant a de Franco, perquè m’anava el Franco.
14·Quin tipus de vigilant era?
Ell vigilava carrers, perquè abans feien ‘’pam pam sereno’’ i obrien la porta del carrer, abans nosaltres no anàvem amb claus del carrer.
Com que era molt bon sereno perquè ell no es posava a l’escala a dormir, com feien molts, el meu padrí donava el tomb vigilant i el van matar per a pendre-li la pistola, perquè eren uns lladres que necessitaven pistoles, i el van matar allà a l’Escola de Treball, com que sabien que el vigilant aquest no anava a dormir i donava tombs i era gran, van dir aquest senyor a tal hora passa per aquí, el van esperar i li van tirar dos ‘’tiros’’ i li van perdre la pistola.
15·I tu a l’escola cantaves el Cara al Sol?
Si, abans d’entrar, entràvem a les 9, ens ficaven en ‘’ringlera’’ i cantaven, ‘’Cara al Sol con la camisa nueva, que tu forjaste bajo el sol…(canta la cançó)’’, i ens obligaven anar a missa, tot era molt religiós, perquè el Franco era com el rei.
·Tu a casa parlaves català no?
Si però a l’escola ens deien que haviam de parlar cristià, ens deien ‘’Habla Cristiano’’, i als catalans ens tenien molt mal vistos. Era la llei del Franco.
Desprès d’aquesta entrevista, he quedat bastant sorpresa del munt de coses que ella recordava, fet que em fa pensar que a ella la Guerra Civil li va marcar molt, ja que fins i tot recorda noms i cognoms de persones que van matar al seu pare o que vivien al seu barri, també m’ha agradat molt perquè he pogut conèixer-la una mica més, ella mai m’havia explicat aquesta part de la seva vida, i la he trobat molt interessant, crec que a partir d’ara li faré moltes més preguntes sobre com a sigut a seva vida. La seva actitud ha sigut molt bona, no calia quasi bé que li preguntés res, ella m’anava explicant tot allò que recordava.
Maria Sorribes Marín.
4rt A.
