Entrevistem a Elvira Migó Godia, besàvia de Albert Giné González, una dona de 92 anys que va nèixer a Alcarràs, però sempre ha viscut a Lleida. La família d’Elvira, estava formada pel pare, la mare, tres germanes i un germà el qual va morir als 15 anys de tuberculosi.
El seu pare treballava de ferroviari, i la seva mare a les feines de casa. Elvira només va estudiar la primària i va treballar de dependenta en una botiga.
No tenia cap afiliació política, de fet, mai li va agradar la política.
[youtube]http://youtu.be/NPFqlt0r6KM[/youtube]
-Albert: Padrina, quin any va començar la guerra?
-Padrina: Com? A treballar?
-Albert: No, la guerra civil.
-Padrina: Ah, al 1936
-Albert: I on vivieu?
-Padrina: Al carrer Magdalena.
-Albert: I quan va començar la guerra que vau fer?
-Padrina: No res, veure com passaven els soldats i donaven armes, per a que tothom anés a la guerra. Abans, el safareig estava abaix, i llavors els soldats deixaven les armes allí. Els que tenien ganes de guerra, les agafaven, però els que no ho deixaven i ja estar.
-Albert: I quan va començar la guerra, els teus pares estaven preocupats?
-Padrina: No, gens, perquè ell era “despedit” de la “huelga” del 14… va haver un moviment i van despatxar a molts de l’estació.
-Albert: Però a veure padrina, quan va començar la guerra, tenies por?
-Padrina: Molta, només calia mirar el Castell.. tots els càstigs amb sacs de pedra.. horror!
-Albert: Quan va començar la guerra tu estaves treballant?
-Padrina: Si, i tan, jo cada dia a treballar.
-Albert: Encara amb la guerra a treballar?
-Padrina: Vaig continuar, fins que van tancar les portes (rient)
-Albert: I no vas participar, ni cap familiar?
-Padrina, No, ningú. A mi hem venien a comprar, el Durruti, deixaven un vale, i s’ho enduïen tot.
-Albert: Alguna cosa que et va marcar?
-Padrina: Ui!!! Moltes coses, quan passava la camioneta plena amb molts morts a dins i tot ple de sang, que venien del campo de Marte. Tots morts!!
Quan va esclatar la guerra tothom a buscar gent per a lluitar.
-Albert: I hi estaves quan van bombardejar Lleida?
-Padrina: Si, jo estava a casa fent-me una brussa, a punt d’anar a treballar, i sort que vaig fer tard, sinó se m’hagués endut alguna bomba… A cal Monrabà… Ui! Al anar cap allà abaix, passaven a buscar a gent pels pisos, a donar armes i dir-los-hi, cap baix a lluitar.
-Albert: Quan va acabar la guerra?
-Padrina: Al 1939.
-Albert: Que et van dir els teus pares?
-Padrina: No res, jo no vivía aquí.
-Albert: Com? On vivies?
-Padrina: Jo vaig marxar cap a València. Jo tenia un noviet Valencià, que estava a la guerra, a l’exèrcit, i quan venia.. hem regalava una anelleta, quan venien de vacances, que jo llavors tenia 14 anyets. Llavors, quan vam marxar, quan hi havien els primers bombardejos, jo en vaig estar a dos. Per la Rambla de Ferran, passava la Pava, matant a tot el que podien abaix.
-Albert: Ahhh! Explica! Desprès de passar la Pava, que passava?
-Padrina: Tothom s’amagava, la Pava venia de Saragossa, van agafar tot el riu i tot. Tot el Liceu Escolar, tots morts. Tots allí al cementiri ficats, per a que la familia anés a veure quin era el seu que havia mort. Hi havia cames i cuixes sueltes, tot destrossat, aixó ho vaig veure a l’hospital, que llavors ho volies veure tot…
Albert: I al 39 dius que estaves a València, quan vas tornar?
Padrina: No podia vindre perquè l’Ebro, estava tallat pel mig. Llavors vam venir amb barcassa, quan va acabar la guerra, mos van donar el certificat per poder tornar, vaig tornar amb la meva mare. El meu pare va marxar cap a Barcelona.
Al tornar ens vam trobar amb el pis tot regirat, i els meus estalvis i coses, m’ho van pendre TOT! Bueno, aquell va dir, per anar pel món així, anem que és millor a València, jo com que anava amb la mare… Tres pitos.
He dormit al carrer a l’estació esperant a que vingues el tren.. bueno.. de tot, he dormit a un estable, perquè no teniem on anar i ens van deixar una familia estar-hi.. bufff de tot.
Desprès d’estar una temporada a l’estable vam marxar a València.
Jo tota carregada de gallines perquè no voliem deixar-hi res.
Quan la Pava, donava el tomb i tornava a passar per a matar, jo em ficava davall del pont per a que no em toques.. va ser molt dur tot i em va quedar tot molt marcat.
4. CONCLUSIONS I OPINIÓ PERSONAL
En l’entrevista podem veure que persones molt properes a nosaltres han viscut fets molt importants en la història del nostre país i com les han viscut.
En el cas de la meva besàvia encara ha estat afortunda. Hem vist que van tenir que suportar els nostres avantpassats, i ara que nosaltres ens queixem per no tenir la peça de roba que volem…
Albert Giné Gonzàlez.
4A, Juny de 2014.
