El meu avi, Manel Bonet Español, nascut a Lleida el 7 de novembre del 1933, ha respost a les preguntes de la meva entrevista. Ha estat molt entranyable parlar amb ell i aquí us mostro el que m’ha explicat:
1. Quants anys tenies quan va començar la guerra?
La guerra va començar quan jo ja tenia tres anys.
2. On vivies durant la guerra?
A principis de la guerra vivia a Lleida, però després ens vam veure obligats a marxar cap a França.
3. Quina era la situació familiar durant la guerra?
La meva família érem refugiats a França. Ens trobàvem en la mateixa situació de la de moltes altres famílies, que teníem que marxar de Lleida per poder protegir-nos.
4. Quines anècdotes recordes de la Guerra Civil?
Recordo moltes anècdotes de la Guerra Civil; boniques, tristes, etc. Però ni ha dos que sempre recordaré més que cap altra, perquè van ser dos anècdotes que realment em van marcar des de llavors, fins a dia d’avui.
Una anècdota és, que jo vivia a la que és ara la plaça Cervantes, i els balcons i les finestres donaven a la presó. Al barri on vivia, hi havia una família la mare de la qual estava a la presó per motius polítics. Ella tenia un fill d’uns 17 o 18 anys que cantava molt bé i com que no podia comunicar-se amb la seva mare, cada dia li cantava una cançó per a que ella la pogués sentir.
L’altra anècdota, la més impactant per mi, va ser durant el primer bombardeig. Durant el bombardeig la meva germana estava estudiant a l’escola. Va sonar la sirena que avisava dels bombardejos i els meus pares i jo vam començar a córrer cap al refugi de la Casa de Maternitat (el que és ara la biblioteca pública). Va arribar un punt en el que ens van fer parar perquè ja havien començat a tirar les bombes i no ens deixaven arribar fins al refugi. Em vaig estirar a terra i els meus pares es van estirar damunt meu per protegir-me. Quan va sonar la sirena avisant que ja s’havia acabat, el meu pare va començar a córrer cap a on estava la meva germana. En veure que l’escola estava pràcticament destrossada, va començar a buscar desesperadament a la meva germana per tots els racons fins que finalment, la va trobar, i viva.
També recordo que després de la guerra, durant uns tres anys més o menys, a la matinada, treien de la presó als presos i els portaven al cementiri per afusellar-los. Els carregaven a una furgoneta i no es podien ni acomiadar dels éssers més estimats. I la meva germana i jo ens posàvem a la finestra per mirar el que passava, i el nostre pare ens renyava i ens feia anar a dormir perquè no volia que veiéssim tot el que passava.
5. Quants anys tenies a principis del franquisme?
Quan va començar el franquisme jo tenia 6 anys.
6. On vivies durant el franquisme?
Vaig tornar de França, quan va acabar la guerra, cap a Lleida i ja m’hi vaig quedar a viure fins ara.
7. Quina era la situació familiar?
Vivíem en una situació familiar “normal”. El meu pare tornava a treballar de xofer i amb el seu sou podíem pagar les necessitats bàsiques, com el menjar.
8. Com era l’escola durant el franquisme?
Jo vaig estudiar a l’escola Sant Josep de Calassanç.
Abans d’entrar cada matí a l’escola ens feien cantar la cançó de “Cara al Sol” amb la ma aixecada. El pitjor era a l’hivern, que no teníem la suficient roba per a abrigar-nos i amb el fred que feia, si mentre cantàvem la cançó sens queia el llibre o l’entrepà que aguantàvem amb l’altre braç, ens pegaven amb un regle com a càstig.
Cada any abans de començar l’escola ens tallaven el cabell al zero per que no hi haguessin polls.
9. Com era l’alimentació durant el franquisme?
Durant el franquisme, eren moltes les llàgrimes que queien degudes a la falta d’aliment.
Teníem com unes cartilles de cupons que hi posava de manera racionada els aliments que podíem comprar. Quan aquests cupons s’acabaven, la gent havia de buscar-se la vida per poder aconseguir més menjar. El que feien moltes persones era el que s’anomenava “estraperlo”, que consistia en comprar menjar a altres persones però sempre d’amagat.
10. Quins drets tenia la dona?
Les dones no tenien dret a res. Abans de prendre qualsevol decisió havia de demanar permís al seu marit, per a tot.
Lo normal era que totes les dones es preocupessin tan sols per les feines de casa.
CONCLUSIÓ I OPINIÓ PERSONAL
Realment el que més m’ha agradat ha sigut les anècdotes que m’ha explicat el meu avi. El fet de veure com ell, recordant aquestes coses, tan aviat reia com s’emocionava; de veure la manera en la que m’ho ha explicat, com si estigués revivint aquells moments, m’ha sorprès. Escoltar totes les seves històries és una cosa que no havia fet mai i ara em penedeixo de no haver-ho fet, perquè realment és impactant.
Clàudia Olivé Bonet
4t ESO A
Maig 2013
