Aquesta entrevista ha estat feta per Camelia Turcu a una veïna seva.
Irene Fité va nèixer el dia 22 d’octubre del 1927 a Escaló. Era la filla gran de tres germanes. El seu pare era fuster i la seva mare mestressa de casa. Ella va començar a treballar als 11 anys com a cosidora i també al camp. Actualment viu a Lleida.
Quan li he preguntat sobre la situació familiar i laboral en aquella època ha contestat:
“Era molt precària, perquè els meus pares havien de treballar molt, no hi havien diners, hi havien quatre casetes al poble, la gent que et contractava per treballar no et pagava… El meu pare es feia un tip de caminar per les muntanyes per anar a treballar, no era com ara. Ell s’havia de desplaçar d’un poble a un altre amb un cavall i les eines a l’espatlla perquè llavors les cases es feien de fusta. A vegades havia d’anar 8-9 km a fer una casa, havia de marxar cap a aquell poble, estava tota la setmana allí i el cap de setmana el venía a passar amb nosaltres. A lo millor treballava durant tot l’any i li deien que a la fira ja el pagarien però el meu pare es quedava sense els diners. I per això, quan va morir, li van quedar un munt de factures sense cobrar. O sigui que viviem malament. La meva mare era molt treballadora, treballava a l’hort, cuidava uns conills, unes gallines i anavem vivint d’allò. I a més a més sabía cosir, a vegades a anava a cosir a altres cases i li donaven per menjar.”
També li he preguntat sobre l’escola i què s’estudiava llavors, Irene s’ha posat a riure i ha respòs:
“Ui, l’escola! L’escola fatal! Els mestres no sabíen fer gran cosa però bueno, anavem a l’escola per lo menys. El meu pare tenía molt interés en que hi anessim dintre de lo que puguessim perquè ell no hi havia pogut anar de petit perquè també havia tingut que anar a treballar de jovenet. Tot el que sabía ho havia après de gran ell mateix. I per això va tenir interès que sapiguessim llegir, escriure i les quatre regles principals. Després de la guerra ens va fer classe un senyor, de Madrid, i ens feia classe ell. També ens va fer de mestra una noia del poble que era una mica més gran que nosaltres. Malament, malament.”
Unes preguntes més que li vaig fer van estar relaciones amb el llocs on sortía a divertir-se, en quina edat havia començat a treballar i quins horaris feia. Ella ha contestat:
“No sortía a cap puesto a divertir-me, no hi havia cine al poble ni a tot el voltant. Bueno, feiem ball algún diumenge, ens ajuntavem uns quants però no massa tampoc. I per la Festa Major, venía una orquestra de fòra i aquells dies sí que et diverties. També feiem berenars i coses així per passar el rato però hi havien poques diversions, poquíssimes.”
“Devía tindre 11 o 12 anys quan vaig començar a treballar. Treballava al camp, hi havien dies que treballava més, altres menos, segons el temps que feia i segons l’època que era perquè a l’hivern no es podía treballar, en canvi a l’estiu es feien més hores.”Aquest treball m’ha donat molt que pensar, al principi tot m’ha sembla irreal però no, tot va ser tal com m’ho han explicat. He observat grans diferències, sobretot al tema de l’escola, ja que abans s’estudiava menys perquè s’havia de treballar per ajudar als pares a mantenir la família. Ara tot és millor però no sempre ho valorem, estudiem poques hores, perquè ens avorreix, i no som conscients de l’important que és pel nostre futur. Penso aquesta xerrada amb la gent gran ens ha anat molt bé per valorar més les coses que tenim i no queixar-nos tant. Jo, al menys, a partir d’ara ho faré.
Gràcies pel seu testimoni.
Camèlia Turcu
Maig 2013
