La Restauració (II)

Període de la història d’Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l’abril del 1931, i que correspon al regnat d’Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902) i al regnat d’Alfons XIII (1902-31).

Hom pot distingir-hi quatre etapes.

– La primera (1874-76) és la d’instal•lació i consolidació, i s’inicia amb el pronunciament del general Martínez de Campos a Sagunt (la Saguntada), el 29 de desembre de 1874, i la formació, quaranta-vuit hores més tard, del ministeri-regència presidit per Antonio Cánovas del Castillo, l’home que havia inspirat el liberal manifest de Sandhurst aquell mateix any, que encarrilà civilment la Saguntada i n’aconseguí la legitimació amb la constitució del 1876. El nou sistema, de grat o per força, incorporà els més importants elements civils (la premsa i el republicanisme, d’una banda; la burgesia, de l’altra), religiosos (acceptació del liberalisme polític per part dels catòlics intransigents) i militars (d’una banda, el carlisme fou vençut al camp de batalla; de l’altra, els generals addictes foren obligats a actuar en llur pròpia esfera).

– En una segona etapa (1876-98) el sistema s’institucionalitzà i s’estabilitzà. S’establí el torn de partits en el poder, i el senat i la cambra de diputats restaren en mans de l’alta burgesia, que marginà el proletariat i immobilitzà no sols la revolució política oberta l’any 1868, sinó també la revolució social apuntada l’any 1873. La institucionalització del sistema s’aconseguí, d’una manera dificultosa, neutralitzant, sense resoldre cap dels problemes que es plantejaven:
o en primer lloc, la crisi colonial (1868-98);
o en segon lloc, l’intent regeneracionista de les classes mitjanes i de la petita burgesia, més o menys europeïtzades;
o en tercer lloc, l’internacionalisme obrer, que, amb la creació del Partido Socialista Obrero Español (1879), oferia una embrionària alternativa de canvi social;
o i, finalment, el problema plantejat pel nacionalregionalisme.

– El període final (1898-1923), de crisi i esfondrament del sistema, començà amb la pèrdua de les colònies (1898), que palesà la manca d’una autèntica política exterior per part de la classe política en el poder. L’inici de l’aventura neocolonial africana (1909) desprestigià l’ambient palatí i castrense que envoltava el rei i afectà també el mateix monarca, revitalitzant els moviments republicans i proletaris.
A l’estiu del 1917,
o la rebel•lió de les Juntes Militars de Defensa,
o l’ Assemblea de Parlamentaris, a Barcelona, i
o la vaga general revolucionària, d’inspiració socialista, posaren en crisi la capacitat del sistema per a superar les seves contradiccions i feren perillar l’estabilitat de la Corona.
La crisi social a Catalunya i el fracàs de la guerra al Marroc (el 1921 tingué lloc la desfeta d’Annual) acceleraren el procés de degradació d’un règim parlamentari corrupte.

– La Dictadura de Primo de Rivera (1923-29) fou el principi de la fi del sistema restauracionista. Les crítiques contra el sistema venien, en els inicis dels anys vint, del sector autoritari i ultranacionalista (que volia un “cirurgià de ferro” que acabés amb la debilitat institucional), dels intel•lectuals progressistes (la Generació del 98 i la Institución Libre de Enseñanza foren vivers d’un criticisme cívic d’arrel republicana) i, sobretot, del proletariat, víctima de la política africanista de grandeses. La confluència d’aquests tres sectors —el darrer ja no dubtà a preconitzar solucions revolucionàries— desarmà ideològicament el sistema, que caigué el 14 d’abril de 1931.

LA CRISI DE FINALS DE SEGLE

Els plantejaments econòmics
Després de la febre d’or (expansió econòmica i monopoli tèxtil a Cuba) van haver dos fets que provocaren una crisi econòmica greu:
– la propagació de la fil•loxera a la vinya i
– la competència a escala mundial que havia portat la revolució dels transports.

El comerç colonial va prendre gran importància, els grans terratinents van demanar al govern l’ establiment d’un fort aranzel proteccionista que els donés el monopoli sobre el mercat nacional espanyol i el de les colònies. El govern de Cánovas va establir l’ aranzel del 1891.

Després de la pèrdua de totes les colònies, el pessimisme s’apoderà de tot Espanya. L’antic gran Imperi es reduïa ara al territori peninsular. No obstant, el desastre del 98 fou relatiu, ja que no caigué la monarquia i el sistema de partits es mantingué intacte. Per altre banda, aquesta crisis desembocà el Regeneracionisme, una corrent que pretenia reformar Espanya que contava amb el suport d’intel•lectuals com Joaquín Costa i la Generació del 98 a més de polítics com Silvela i Polavieja. Aquesta última proposava que Espanya s’havia d’acostar a Europa (a diferència del que s’havia estat pensant fins aleshores).
A partir del 1898, la Restauració es caracteritzà per tot un seguit de crisis que tindrien com a conseqüència final l’enfonsament del sistema i la Dictadura de Primo de Rivera. Pel que fa a la situació de principis del segle XX podem destacar els següents trets:
• Retard econòmic i cultural respecte la resta d’Europa
• Règim polític corrupte caracteritzat pel caciquisme i tolerat per una societat inculta
• Exèrcit macrocefàlic amb recursos antiquats amb una moral minada a causa de la derrota de Cuba
• Reivindicacions del nacionalisme perifèric

LA CRISI DEL CIVILISME
L’any 1905, Junceda publicà en el setmanari Cu-cut! una vinyeta on es satiritzava l’exèrcit espanyol a causa de les seves constants derrotes. Com a resultat, la guarnició de Barcelona assaltà la seu d’aquesta revista i també la de La Veu de Catalunya. La resta de guarnicions de l’Estat hi donaren el seu suport en comtes de denunciar-lo i, a més a més, l’estament militar exigí al govern que establís la Llei de Jurisdiccions, llei que establia que qualsevol atemptat a l’exèrcit o a la Pàtria havia de ser jutjat en un tribunal militar. Finalment, el govern liberal de Segismundo Moret y Prendergast hi accedí l’any 1906, cosa que significà un important retrocés del civilisme. Com a resposta a tots aquests fets, des de Catalunya es creà la gegantina coalició Solidaritat Catalana, vertebrada per la Lliga Regionalista

LA CRISI DEL PACTE DEL PARDO
L’any 1909, arran de la Setmana Tràgica, el Partit Liberal liderat per Segismundo Moret y José Canalejas incomplí per primera vegada el Pacte del Pardo i exigí, aliant-se amb els partits d’esquerres, la dimissió del govern del Partit Conservador, de tal manera que els Liberals aconseguiren arribar el poder.

LA CRISI MÚLTIPLE DE 1917
La crisi múltiple de 1917 foren en realitat tres crisis consecutives que es donaren en 3 vessants diferents -l’exèrcit, el nacionalisme perifèric i l’obrerisme- l’estiu de l’any 1917. Per una banda, al Juny de 1917, els soldats de la península es mostren molestos pel sistema d’ascensos que beneficia als soldats africanistes, a més, desconfien dels partits polítics imperants i reclamen un augment de sou. Tot això tingué com a resultat la creació de diferents Juntes de defensa que es dediquen a pressionar al govern. Aquest últim, no només no prohibeix les Juntes, sinó que decideix tancar les Corts, deixant la Constitució sense garanties; pel qual, altre vegada el civilisme es veu arraconat. Seguidament, al Juliol, es crea un contrapès a les Juntes de defensa, l’Assemblea Nacional de Parlamentaris, una iniciativa bàsicament catalana que intentà tornar obrir les Corts,no obstant com constituents per tal de redactar una constitució on es pogués contemplar el concepte d’autonomia. Aquesta Assemblea fou tota detinguda després de la segona reunió. A continuació, a l’Agost, una vaga de ferroviaris acaba desencadenant una vaga general fortament reprimida.

DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA
Els últims anys de la Restauració (del 1918-1923) es caracteritzaren per un govern inestable amb constants dimissions, un nacionalisme perifèric creixent amb reclamacions autonomistes i el fenomen del pistolerisme. A tot això se li ha de sumar la forta depressió que causà la Derrota d’Annual, que creà una segona onada de pessimista a tot l’Estat. Sent així, el general Primo de Rivera s’alçà el 13 de Setembre de 1923 per establir la seva dictadura.

LA DICTADURA
El règim de Primo de Rivera pot ser considerat un fet homòleg a la dictadura de Mussolini; aquesta s’inicià amb una certa comprensió de l’Espanya rural i monàrquica. A més, la burgesia industrial li donà suport en els primers moments així com el PSOE i la UGT, que veieren en la dictadura una possibilitat d’entrar al joc parlamentari i una forma de deteriorar la CNT Per altra banda, rebé la clara oposició del nacionalisme perifèric, de la CNT i el moviment universitari. La valoració que es pot fer d’aquest període es pot resumir en els següents punts clau: menys conflictivitat social gràcies a la forta repressió i a un cert grau de prosperitat, grans millores en les infraestructures que acabaren endeutant la hisenda pública per no haver fet una reforma fiscal, continuïtat d’un mercat interior molt pobre per no haver fet cap reforma agrària, i una clara política antinacionalista demostrada per la voluntat d’eradicar tots els símbols públics del catalanisme. Finalment, Primo de Rivera hagué de dimitir al veure que havia perdut el suport dels militars el 28 de Gener de 1930.

L’ARRIBADA A LA II REPÚBLICA
Seguidament, el Rei encarregà la formació d’un nou govern a Berenguer, govern conegut com la dictablanda. Aquest, representà la impossibilitat de retornar al sistema inicial de la Restauració a causa de la impopularitat del Rei (que era associat amb el dictador i per tant, se’l feia culpable de la situació), de la desorganització i a la vegada desconfiança del poble dels partits Liberal i Conservador, i del Pacte de Sant Sebastià, pacte acordat el dia 17 d’Agost del mateix any per part de tots els republicans de l’Estat per enderrocar la Monarquia i establir la República. No obstant, l’estratègia acordada al Pacte de Sant Sebastià (una crisi generalitzada causada per una vaga general feta simultàniament amb un pronunciament militar) fallà a causa de la manca de coordinació. Seguidament, al 14 de Febrer de 1931, Berenguer va dimitir i en lloc seu s’hi establí el govern d’Aznar. Aquest últim, convocà unes eleccions municipals pel dia 12 d’Abril on el sector republicà, malgrat perdre en el món rural, obtenir una important victòria; de tal manera que, el Rei, en vistes de la manca de suport, decidí exiliar-se sense renunciar però als seus drets com a tal.