Arxiu de l'autor: Jordi

Nicolás de Cusa, De Visione Dei

Nicolás de Cusa, De Visione Dei (Londres y Toronto: J. M. Dent and Sons; Nueva York: E. P. Dutton and Company, 1928). (pp. 25-27): (traducció extreta de J. Campbell, Las máscaras de Dios, p. 74) <<Oh, Señor, cuán maravilloso es … Continua llegint

Publicat dins de 3.2. Nicolàs de Cusa (1401-1464) | Deixa un comentari

Nicolás de Cusa, De Visione Dei

Nicolàs de Cusa (1401-1464):  De docta ignorantia Nicolás de Cusa, De Visione Dei (Londres y Toronto: J. M. Dent and Sons; Nueva York: E. P. Dutton and Company, 1928). (pp. 25-27): (traducció extreta de J. Campbell, Las máscaras de Dios, … Continua llegint

Publicat dins de 3. FILOSOFIA DEL RENAIXEMENT (S. XIV-XVII), 3.2. Nicolàs de Cusa (1401-1464) | Deixa un comentari

Spinoza

Benedictus de Spinoza, més conegut com a Baruch Spinoza [AFI: ˌbaːʀʊx spiˈnoːzɑ] (Amsterdam, 24 de novembre de 1632 – La Haia, 21 de febrer de 1677) fou un filòsof neerlandès nascut al si d’una família jueva d’origen portuguès.[1] Educat per exercir de rabí, als quinze anys la lectura de René Descartes li forjà una actitud crítica que … Continua llegint

Publicat dins de 4.1. EL RACIONALISME, 4.1.2. Baruch Espinosa (Amsterdam 1632 – 1677) | Deixa un comentari

Malebranche i l’ocasionalisme

Màxim representant del Ocasionalisme, posició filosòfica que neix a la llum del problema plantejat pel dualisme cartesià entre substància pensant i substància extensa. Intenta fonamentar racionalment el cristianisme, prenent com a base la filosofia de Descartes. Malebranche és un dels … Continua llegint

Publicat dins de 4.1. EL RACIONALISME, 4.1.3. N. Malebranche (París 1638 - París 1715) | Deixa un comentari

Leibniz, Discurs de metafísica (extractes)

Leibniz, Discurso de metafísica, traducción, prólogo y notas de Alfonso Castaño, Ediciones Aguilar, Buenos Aires, 1982. Que los milagros están de acuerdo con el orden general, aunque sean contrarios a las máximas subalternas. De lo que Dios quiere o permite … Continua llegint

Publicat dins de 4.1. EL RACIONALISME, 4.1.4. Leibniz, Godofredo Guillermo (Leipzig 1646 – 1716) | Deixa un comentari

Aristòtil, Metafísica (extractes)

  METAFÍSICA   Aristóteles, Metafísica, introducción de Miguel Candel y traducción de Patricio de Azcárate, Espasa Calpe, Madrid, 1993. LIBRO PRIMERO   Naturaleza de la ciencia; diferencia entre la ciencia y la experiencia   (p.36) […] En los hombres la … Continua llegint

Publicat dins de 1.1.5. ARISTÒTIL (Estagira, Tracia 384 a.c. – 322 a.c), 1.1.5.2. METAFÍSICA | Deixa un comentari

Lògica aristotèlica

Aristòtil fou deixeble i col·laborador de Plató durant vint anys, i mai abandonà l’esperit del platonisme, tot i que sí que abandonà la teoria de les Idees a la seva maduresa intel·lectual. Fou mestre d’Alexandre Magne. Obres: Física, Sobre l’ànima, … Continua llegint

Publicat dins de 0.2.1.3. Lògica, 0.2.1.3.1. Introducció. Els dos tipus d'arguments: deductius i inductius, 0.2.1.3.2. Els arguments deductius. Sil·logismes i lògica tradicional., 1.1.5. ARISTÒTIL (Estagira, Tracia 384 a.c. – 322 a.c), 1.1.5.1. LÒGICA | Deixa un comentari

Definició de Racionalisme

El racionalisme és un corrent filosòfic segons el qual l’única font de coneixement fiable és la raó. La raó ha de ser el punt de partença per assolir coneixements segurs.  La major part dels filòsofs racionalistes van viure al continent … Continua llegint

Publicat dins de 4.1. EL RACIONALISME, 4.1.0. Definició del Racionalisme | Deixa un comentari

Introducció a la filosofia de Kant

Resum introductori de la filosofia de Kant: A la Crítica de la Raó Pura, Kant s’esforça en explicar com és possible el coneixement dels fets (aquest és possible gràcies a la conjunció de dos elements: les impressions sensibles procedents de … Continua llegint

Publicat dins de 4.4. IMMANUEL KANT (1724-1804), 4.4.1. Crítica de la Raó Pura (1781), 4.4.2. La moral kantiana | Deixa un comentari

Hume, D., Tractat sobre la naturalesa humana (extractes)

Sección VI De la identidad personal.  Hay algunos filósofos que imaginan que somos conscientes íntimamente en todo momento de lo que llamamos nuestro Yo, que sentimos su existencia y su continuación en la existencia, y se hallan persuadidos, aun más … Continua llegint

Publicat dins de 4.2. L’EMPIRISME, 4.2.3. David Hume (Escocia, Edimburg 1711 – 1776) | Deixa un comentari