Plató, Diàlegs (Volum XVIII) (Timeu, Crítias), traduït per Josep Vives, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2000.
DISCURS DEL TIMEU. L’ORIGEN DE L’UNIVERS
Presupòsits metafísics (27c-29d)
(p. 68)
(27c) TIM.- … un discurs sobre l’univers, sobre com es va generar o si es ingenerat, …
La generació de les coses segons models exemplars
El primer que, en la meva opinió hem de dilucidar es el següent: ¿Quina es la realitat que sempre es i no té (p. 69) generació, i quina la que sempre s’està generant, però no es? La primera, la realitat sempre igual a ella mateixa, pot ser captada per la ment mitjançant el raonament; la segona, allò que es fa i es desfà i que realment mai no es, es objecte d’opinió, que es forma a partir de la percepció sensible no racional. A més, tot el que es generat ho es necessàriament en virtut d’una certa causa, ja que es impossible que es generi quelcom sense causa. Així, doncs, quan el demiürg traballa per realitzar la idea i la funció de qualsevol cosa mirant constantment vers el que es inmutable, com si li servís en certa manera de model, necessàriament tot el que en resulti serà bell. Però, si (28 b) mira vers el que es objecte de generació i pren com a model el que es engendrat, el resultat no serà bell.
L’exemplarisme en la formació del món
Pel que fa a la totalitat del cel –o del cosmos, per utilitzar qualsevol altre nom que se li hagi pogut donar mai-, s’ha de considerar en primer lloc allò amb què s’ha de començar la investigació: ¿Es quelcom que existí desde sempre, sense un començament, o fou fet a partir d’algun terme originari? Fou fet, ja que es quelcom visible i palpable i té un cos; i totes les realitats d’aquesta mena pertanyen al que es sensible, i el sensible, que es el que pot ésser captat per mitjà dels sentits, (28 c) aparegué com a susceptible d’esdevinença i generació. Ara bé, deiem que allò que es generat ho ha d’ésser (p. 70) necessàriament en virtut d’una determinada causa. Tanmateix, descobrir el creador i pare d’aquest univers es cosa àrdua i, una vegada trobat, es impossible explicar-ho a tothom.
A partir de quin model s’ha estructurat el món
A més, sobre l’univers s’ha d’investigar a partir de quin model el va fer el seu fabricant: el d’allò que es idèntic i igual a ell mateix, o el del que es subjecte (29) d’esdevinença. Ara bé, si aquest cosmos es cosa bella i si el seu demiürg és bo, és clar que aquest va mirar vers el model etern. En cas contrari, cosa que ni es lícit de pensar, hauria mirat vers el que s’esdevé. És evident a tothom que el demiürg va mirar vers el model etern, ja que el món es el millor de tot el que s’ha fet, i l’artífex es la millor de les causes. Havent, doncs, estat fet així, és construït segons allò que es captat pel raonament i la intel·ligència i es immutable.
Els discursos han de correspondre a les realitats de les quals tracten
Si les coses són així, es absolutament necessari que aquest món sigui imatge d’alguna realitat. (29b) […]. (29c) (p. 71) Allò que l’ésser És en relació a l’esdevenir, això es la veritat en relació a la creença. […]
(29d)
SÒCR.- Magnífic, Timeu. […].
- b) L’obra de la intel·ligència còsmica: construcció del món i de l’home (29d-47d)
El perquè de la creació: la bondat divina
TIM.- Expliquem, doncs, quina es la causa per la cual el que s’esdevé i tot aquest univers van ésser constituïts (29e) per aquell qui els va constituir. Aquest era bo, i en el qui es bo no hi pot haver mai cap mena de mesquineria. Quedant aquesta idea exclosa, volgué que tot fos tant com fos possible semblant a ell mateix. El qui diu que aquest és el principi suprem de l’esdevenir i del món segueix allò que ens transmeteren homes savis i que, segurament, es allò més encertat. El déu, volent que totes les coses fossin (30) bones i que, fins on fos possible, no hi hagués res de dolent, agafà tota la massa visible que hi havia, que no tenia repòs, sinó que es movia sense ordre ni concert, i (p.72) ho reduí a un ordre a partir del desorde, ja que estimava que aquell es en qualsevol cas millor que aquest.
(p. 98)
La transformació mútua dels elements
(49 c)
[…] Prenem en primer lloc el que ara anomenem aigua: al nostre entendre, quan se solidifica, tenim la sensació que es converteix en pedres i terra; però, quan es fon i s’escampa, es converteix en vent i aire; i l’aire, quan es crema, es converteix en foc; i el foc a la vegada es combina i s’apaga i torna a la forma d’aire; i aquest de nou torna a condensar-se i a espessir-se en núvol i boira, dels quals, per ulterior condensació, flueix aigua, i de l’aigua altra vegada les pedres i la terra. Sembla que mútuament es donen l’un a l’altre la generació en un procés circular.
(49 d) Ara bé, si cap d’aquests elements no es manifesta mai amb la mateixa aparença, ¿com no s’haurà d’avergonyir qualsevol que s’entosudeixi a afirmar que un d’ells es precisament tal cosa, i no una altra? Impossible. És molt (p. 99) més segur parlar d’això a partir de la proposta següent: allò que veiem que ara es d’una manera, ara d’una altra, com el foc, no ho hem d’anomenar foc, sinó allò que té tal qualitat; i cap de les altres coses no les hem d’indicar com si tinguessin estabilitat, emprant els mots això o allò, mostrant així que pensem que són una cosa determinada. Tals coses són fugisseres i no suporten expressions com això, allò, així I totes les altres que indiquen una realitat permanent. […]
La massa de la qual tot es va fent
(50 b) […] Suposem un home que modela tota mena de figures d’or i no para de transfigurar les unes en les altres; si hom, assenyalant una figura determinada, preguntés: ¿què es això?, el qui vulgui donar una resposta veritable amb absoluta seguretat dirà que es or, però de cap manera no dirà que es un triangle o qualsevol altra de les figures que s’estan fent, ja que estan cambiant al mateix temps que es fa l’afirmació. Hom podria estar satisfet si s’accepta com a resposta segura que és quelcom amb tal qualitat. El mateix raonament hem de fer sobre la naturalesa com a receptacle de tots els cossos. Hem de (p. 100) dir que és sempre el mateix, ja que mai no s’aparta d’allò que es la seva pròpia capacitat: sempre està acollint totes les coses i mai no adopta de manera definitiva cap de les formes que li sobrevenen. (50 c) En efecte, per natura és com una matèria modelable per a totes les coses, afectada i configurada per allò que li advé, i segons el que això sigui sembla una cosa o bé una altra. Tant el que li advé com el que desapareix d’ella són imitacions dels éssers, que a partir d’ells s’imprimeixen d’una manera admirable ben difícil d’explicar, a la qual retornarem més endavant.
Ara ens cal, doncs, diferenciar tres gèneres de realitat: la que és generada, aquella en la qual té lloc la generació, (50 d) i aquella a imitació de la qual sorgeix el que es generat. I es clar que podem comparar la que rep la generació amb la mare, la que es imitada amb el pare i l’altra intermitjana amb el fill. […] el material en què la impressió es fa només estarà ben preparat si és lliure de totes les formes de figures que ha de rebre d’algun lloc. [..] (50 e) Aquesta és la raó per la qual convé que el que ha de rebre en ell mateix tota mena de gèneres de coses estigui ell mateix lliure de tota forma. En l’art de produir ungüents perfumats, el primer que es procura es que el líquid que ha de rebre el perfum sigui el més inodor possible. Els qui intenten imprimir algun dibuix en un material tou no deixen aque aquest presenti cap mena de figura, sinó que s’esforcen per aplanar-lo prèviament i deixar-lo perfectament llis. Per tant, allò (51 a) que ha de rebre moltes vegades en tota la seva massa les imitacions exactes de totes les realitats eternes caldrà que sigui per la pròpia naturalesa lliure de qualsevol forma.
Sumari
(p. 101)
Així, doncs, no direm pas que la mare i el receptacle d’allò que es generat, visible i, en general, perceptible pels sentits sigui la terra, o l’aire, o el foc, o l’aigua; ni tampoc no es res que provingui d’aquestes coses; ni tampoc no es una cosa de la qual aquestes provinguin. En canvi, no ens equivocarem si diem que hi ha un cert gènere de realitat invisible i amorfa, capaç d’acollir-ho tot, que participa de l’intel·ligible d’una manera ben paradoxal i que es molt difícil de concebre.