Un inconvenient que se m’ha presentat a l’hora de comparar l’estètica dels herois ha sigut la manca d’informació sobre aquests envers la font clàssica. Això és pel fet que la font amb la qual he treballat, Apol·lodor, fa una recopilació mitogràfica dels mites, per tant, no hi ha una descripció física de cap personatge. De manera que per fer aquest apartat, compararé el cànon de bellesa del moment del rodatge de les pel·lícules (l’estètica contemporània) amb l’estètica dels herois presentats als films.
El cànon de bellesa de finals dels s.XIX i principis del s.XX és manté fidel al cànon estètic dels grecs. En l’antiga Grècia (S. VIII – I a.C) podem trobar les primeres arrels del qual actualment coneixem com l’ideal estètic, ideat sobretot a partir de l’escultura. A Grècia, es considerava bell tot allò que fos fruit del resultat de càlculs matemàtics, mesures proporcionals i cura per la simetria, és a dir, tot allò que estigués relacionat directament amb les matemàtiques.
Estàtua Discòbol, Miró d’Elèutera (450 aC.). Collections of the Palazzo Massimo alle Terme, Roma. Font: viquipèdia
Respecte al cànon de bellesa dels homes estaven directament relacionats amb el terme καλὸς καὶ ἀγαθός, ja que presentaven els cossos dels joves com gimnastes i atletes, però al mateix temps se’ls atribuïen qualitats com l’equilibri, la voluntat, el valor, el control o la bellesa. Així que pels grecs, la bellesa havia de reflectir-se tant en la bellesa exterior com la interior.
A principis del s. XXI neix el concepte metrosexual. L’home ja no sols es preocupava per governar o proveir a la família, sinó que també van començar a preocupar-se e interessar-se per aspectes relacionats amb l’estètica i la bellesa. Aquests canvis es veuen sobretot en l’àmbit esportiu, on els homes mantenien una bona condició física que els feia més atractiu davant els altres. Aquest concepte el va introduir Mark Simpson l’any 1994 en el periòdic britànic The Independent on utilitza el terme per descriure un model d’home, especialment de la cultura urbana, en una societat postindustrial i capitalista, que gasta molt temps i diners en cuidar la seva aparença física. El 2002 Mark Simpson identificà el futbolista David Beckham com el prototip d’home metrosexual alhora que considerava que el terme s’apropava al narcisisme1.
“El típico metrosexual es un hombre joven con dinero que gastar, viviendo en o con fácil acceso de una metrópoli — porque ahí se encuentran las mejores tiendas, clubes, gimnasios y salones. Puede ser oficialmente homosexual, heterosexual o bisexual, pero esto es totalmente inmaterial porque claramente se ha tomado a sí mismo como su propio objeto de amor y al placer como su preferencia sexual.”
– Mark Simpson, The Independent 1994
Sabem que la figura masculina que prevaleix en l’actualitat va de la mà amb el concepte metrosexual. Si ens fixem en els dos herois, presenten les mateixes característiques físiques que el model grec. Tots dos són joves amb cossos atlètics i ben proporcionats, amb una bellesa exterior envejable. Però només podem considerar Hèracles bell i bo (καλὸς καὶ ἀγαθός), ja que és mostra bondadós i està disposat a ajudar als altres de manera altruista. En canvi, Aquil·les només vol assegurar-se la immortalitat del seu nom. Actualment, els homes musculós i ben semblants són el que venen, per tant, estava clar que presentarien els heoris amb aquests ideals.
Si ens fixem bé, podem veure que els dos herois tenen les mateixes característiques: els cabells rossos, els ulls blaus i els músculs.
