2. C. α. Fitxa tècnica

Troya

Títol: Troy

Any: 2004

Duració: 163 minuts

País: Estat Units

Direcció: Wolfgang Petersen

Guió: David Benioff (Poemas: Homero)

Música: James Horner

Cast: Brad Pitt, Eric Bana, Orlando Bloom, Brian Cox, Peter O’Toole, Sean Bean, Diane Kruger, Brendan Gleeson, Saffron Burrows, Tyler Mane, Julie Christie, Rose Byrne, Julian Glover, Garrett Hedlund, Vincent Regan, James Cosmo, Nigel Terry

Productora: Warner Bros, Plan B Entertainment, Radiant Productions, Helena Productions, Latina Pictures, Nimar Studios

Gènere: Aventura. Acció | Antiga Grècia. Cinema èpic. Mitologia

Efectes especials: efectes òptics, efectes mecànics, sonors i maquillatge i efectes digitals

Trailer: 

2. B. δ. Fidelitat de l’heroi amb la mitologia

Tal i com he esmetat en la metodologia, per tal de veure la fidelitat de l’heroi amb els relats mitologics d’Apol·lodor, faré una comparació de tots dos basat en les característiques principals presentades a l’apartat ἥρωες, a més d’enumerar els treballs que surten a la pel·lícula generada per ordinador i la seva relació amb Mègara.

  • Genealogia: Zeus mai podia presentar-se com un déu per mantenir relacions amb les dones, per això sempre es presentava en forma de metarmorfosi. En la mitologia Hèracles era fill de Zeus i Alcmena, que era esposa de Amfitrió. Zeus es va fer passar per Amfitrió, aprofitant que aquest no es trobava, per estar amb Alcmena. En la pel·lícula, en canvi, Hèracles era fill de Zeus i Hera. Segrestat pels esclaus d’Hades i adoptat pels humans Alcmena i Amfitrió.

“πρὸ τοῦ δὲ Ἀμφιτρύωνα παραγενέσθαι εἰς Θήβας Ζεύς, διὰ νυκτὸς ἐλθὼν καὶ τὴν  μίαν  τριπλασιάσας νύκτα, ὅμοιος Ἀμφιτρύωνι γενόμενος Ἀλκμήνῃ συνευνάσθη”

Abans que Amfitrió tornés a Tebes es presentà Zeus una nit i, perllongant-la com si en fossin tres, prengué la fesomia d’Amfitrió, dormí amb Alcmena.

[APOL·LODOR. Biblioteca dels relats mitològics 2.4.8]

Cal ressaltar que en la mitologia l’heroi era semidiví, només després de la mort assoleix la immortalitat. En canvi, a la pel·lícula Hèracles neix sent un déu completament, però a causa de la poció que li van donar els malfactors d’Hades, es torna mortal. Més endavant, quan es converteix en un heroi i recupera la seva immortalitat, decideix declinar-la per quedar-se a la terra vivint com un mortal.

  Hercúles regresaría a la pantalla grande con un live action de DisneyResultado de imagen de hercules con sus padres

  • Caracrística: des de petit Hèracles ha demostrat la seva força en el moment en què mata a les dues serps que deixa Hera en el seu bressol. En la pel·lícula també es veu com té la força suficient per defensar-se de les serps tot i ser un nadó.

 “τοῦ δὲ παιδὸς ὄντος ὀκταμηνιαίου δύο δράκοντας ὑπερμεγέθεις  Ἥρα ἐπὶ τὴν εὐνὴν ἔπεμψε, διαφθαρῆναι τὸ βρέφος θέλουσα.”

                         Quan Hèracles tenia vuit mesos, Hera li envià al bressol                            dues serps enormes  amb intenció de fer desaparèixer el nadó.

[APOL·LODOR. Biblioteca de relats mitològics 2.4.8 ]

  • Tipologia: l’Hèracles mitològic es caracteritzava per ser un occidor de monstres com a condemnà per haver matat Mègara  i els seus fills. En el film, només acaba amb sis dels monstres i ho fa per demostrar que és un heroi, no per redimir-se.

 “κατοικεῖν δὲ αὐτὸν εἶπεν ἐν Τίρυνθι, Εὐρυσθεῖ λατρεύοντα ἔτη δώδεκα, καὶ τοὺς   ἐπιτασσομένους ἄθλους δέκα ἐπιτελεῖν”

I li digué que visqués a Tirint servint Euristeu durant dotze anys i que fés els deu treballs que li encargaria. 

[APOL·LODOR. Biblioteca de relats mitològics 2.4.12 ]

En la pel·lícula de Disney, Hèracles lluita contra l’Hidra, que es trobava amagada a una cova prop d’uns nens que necessitaven ajuda. Hèracles, tot confiat, li talla el cap, no obstant veu que li surten tres de per cada cap que talla, així la seva tàctica és provocar un devessall que la mata. També s’enfronta amb el senglar d’Erimant matant-la amb una fletxa; amb el lleó de Nemea que en aquest cas no li mata amb els seus forts braços, sinó amb els peus; amb els ocells d’Estímfal, en aquest cas només era una. Un altre monstre que derrota té forma de serp que viu a l’aigua i amb una cresta vermella, aquest no forma part dels dotze treballs clàssics esmentats per Apol·lodor

Filoctetes també menciona uns treballs que ha de fer per tal de convertir-se en un vertader heroi, com rentar els estables d’Augias o aconseguir el cinyell d’Hipòlita, en aquest últim el sàtir diu que tres princeses el volen, en la mitologia segons la font treballada només el volia Admete, filla d’Euristeu.

Una observació curiosa, en la mitologia els treballs d’Hèracles el porten arran del marc geogràfic que abasta tota l’antiga Grècia. En canvi, en la pel·lícula tots els treballs els du a terme a Tebes, situada a la Grècia continental central.

  • Relacions amoroses: en la pel·lícula hi ha hagut una simplificació del nombre d’esposes respecte a la font treballada per poder donar una visió amorosa adequada al públic infantil. Per això, em centraré només en la figura de Mègara, ja que aquesta es qui apareix al film. En la mitologia Creont la seva filla gran Mègara com a premi per haver expulsat Erginos de Tebes. Va tenir tres fills amb aquesta: Terímarc, Creontíades i Deicoont. Malgrat tot, Hèracles els matà en mig d’un episodi de bogeria provocada per Hera. En la pel·lícula, Mègara està sota les ordres d’Hades a canvi d’un tracte. Encara que ella li traeix, els sentiments de tots dos són sincers, de manera que al final Hèracles renúncia a allò pel qual ha lluitat durant tot aquest temps per quedar-se amb la seva estimada.

 “λαμβάνει δὲ Ἡρακλῆς παρὰ Κρέοντος ἀριστεῖον τὴν πρεσβυτάτην θυγατέρα  Μεγάραν,  ἐξ ἧς αὐτῷ παῖδες ἐγένοντο τρεῖς, Θηρίμαχος Κρεοντιάδης Δηικόω”

Hèracles rebé de Creont com a premi més gran, Mègara, de la qual li naixeren tres fills: Terímarc, Creontíades i Deicoont.

[APOL·LODOR. Biblioteca de relats mitològics 2.4.11 ]

En la pel·lícula hi ha hagut una simplificació del nombre d’esposes respecte a la font treballada per poder donar una visió amorosa adequada al públic infantil. 

2. B. γ. Anàlisi de l’heroi

Anàlisi físic

L’Hèracles que ens presenta Disney es caracteritza per la seva joventut. Podem veure com era aquest de nadó, amb uns cabells rossos com l’or i uns eixerits ulls de color blau. Tot ell emana innocència i tendresa, per tant, el presenten amb els trets propis dels nadons. I sempre acompanyat pel seu fidel amic, pegàs.

Ver las imágenes de origen

Amb divuit anys, encara manté l’aspecte físic, però els seus músculs han crescut d’una manera que fa destacar la seva força. Té una mandíbula perfilada que el fa més viril; uns braços grans i forts que semblen poder acabar amb qualsevol objecte o ésser viu en tan sols un moment; unes espatlles tan amples com una taula; una cintura estreta que el fa més atractiu; i unes cames fortes i robustes que li donen masculinitat.

Ver las imágenes de origen

Anàlisi del comportament 

Al llarg de la pel·lícula hi ha una evolució de la figura de l’heroi.

En un començament podem veure que Hèracles no era més que un jove que buscava la glòria per fer-se un déu i poder accedir així a l’Olimp. És un jove que destaca per la seva força i tenacitat que no es rendeix mai davant cap situació, com quan s’enfronta al centaure per salvar a la noia.

                              

També destaca per la seva valentia que encara que ningú cregui en ell, fa l’impossible per demostrar el contrari. Per exemple, quan lluita amb l’hidra veiem que és l’únic que l’enfronta. En aquest mateix episodi també preval la seva dedicació per derrotar-lo, tot i que sembla que no té cap possibilitat. Aquestes gestes són pròpies de les pel·lícules de tema grec.

                             

Després de vèncer diversos monstres, es fa l’heroi més famós de tota Atenes, reclamat per tothom. Sembla que li agrada l’atenció que rep i ser el centre d’atenció.

                             

Però malgrat tot, arriba un moment en què ja no vol ser el famós. Sent ja és tot un heroi i que és hora d’accedir a l’Olimp. Per això se sent defraudat quan el seu pare li explica que ser famós no vol dir ser un heroi.

                             

Després d’això, Hèracles entén que ser famós no ho és tot. Comença a passar més temps amb Mègara, i s’adona que l’estima. Així Hades descobreix que la seva debilitat és ella, i per tant, utilitza aquest avantatge per poder complir els seus plans. Hèracles, tot sentint-se traït i trist per Mègara, lluita contra el ciclop amb l’absència de la seva força. Demostra així, que sempre serà un home que busca salvar a les persones.

                               

L’heroi recupera la seva força i salva l’Olimp. Per salvar Mègara, dona inclòs la seva propia vida si amb això la mantenia viva. Així el sacrifici i l’amor són els principals protagonistes que acompanyen a l’heroi en la recta final de la pel·lícula.

                               

 

2. B. α. Fitxa tècnica

Hércules Títol: Hercules

Any: 1997

Duració: 93 minuts

País: Estat Units

Direcció: John Musker, Ron Clements

Guió: John Musker, Ron Clements, Donald McEnery, Bob Shaw, Irene Mecchi

Música: Alan Menken

Productora: Walt Disney Pictures

Gènere: Animació. Fantàstica. Comèdia. Musical. Infantil | Mitologia. Antiga Grècia

Efectes especials: efectes digitals

Trailer:

2. A. Metodologia d’analisi i criteris de selcció

Hem fet un llarg recorregut pel món mitològic i cinematogràfic, on hem pogut veure les característiques principals de cada heroi i les seves aventures, a més d’aprendre els trets principals del cinema d’estil grecollatí.

Sabem que el món mitològic de la Grècia clàssica abasta una gran varietat de mites i aventures, així que he hagut de limitar-me a uns en concret per a delimitar la recerca. Concretament m’he centrat en dos dels personatges més treballats i representats dintre del món cinematogràfic: Hèracles i Aquil·les.

Aquesta elecció s’ha vist influenciada per diverses raons. La primera és a causa de la seva genealogia, no tenen cap relació parental, però tots dos són herois semidivins. La segona, és deguda al fet que tots dos pertanyen a cicles mítics totalment diferents, tant en el marc geogràfic com en el contingut del mite. Com a última raó, m’he centrat en la tipologia de cada heroi i la seva característica principal, aquella per la qual els fa tan especials. Totes aquestes raons es veuen reflectides a les pel·lícules escollides, que amb l’ajuda dels efectes especials fan possible l’adaptació de certes característiques o episodis en concret. En el cas d’Hercules, s’ha utilitzat la tecnonogia  de programari per fer-la, i en Troy moltes de les escenes s’han fet a partir de l’escenografia virtual.

Per analitzar les pel·lícules seguirem la següent metodologia:

  • Primer explicaré la fitxa tècnica de cadascuna per tal de contextualitzar-les.
  • A continuació, argumentaré les pel·lícules a partir de la seva visualització.
  • Seguit, faré una anàlisi de  la caracterització l’heroi, destacant la seva actitud i trets principals, i per últim, però no menys important, la seva aparença física.
  • Després, compararé l’heroi del cinema amb el presentat a La Bilioteca de relats mitologics, d’Apol·lodor, per exposar el seu grau de fidelitat a l’original grecollatí. Aquesta comparació es realitzarà seguint els trets principals  de cada ἥρωες.
  • Per finalitzar, veurem si l’aspecte físic de l’heroi cinematogràfic té relació amb l’estètica del moment de filmació de la pel·lícula per veure si els canvis estètics són per atreure l’antenció del públic.

Bé, ja sabem quin serà el procediment a seguir, així que no queda res més que iniciar l’aventura.

PD: per donar suport a la meva explicació, utilitzaré diferents formats digitals, com vídeos i fotos.

1. B. γ. Efectes especials

Un dels elements més importants del món cinematogràfic són els efectes especials. Aquells elements que s’utilitzen en la indústria del cinema o en televisió per aconseguir escenes que tenen ambients, personatges o situacions que no poden succeir a la vida real, com per exemple un viatge a l’espai.

Ver las imágenes de origen

Els efectes especials es poden generar mitjançant el mode tecnològic o el manual. La primera és la que més s’utilitza i consta en realitzar els efectes a través d’ordinadors, però els seus costos poden ser molt elevats, ja que s’utilitzen grans infraestructures tecnològiques.

A més, aquests efectes es realitzen després del rodatge de les escenes i la fase de producció en què es realitzen els efectes digitals s’anomena postproducció. D’altra banda, el mètode manual, requereix més dedicació i temps, ja que els efectes han estat creats de manera artesana, com per exemple monstres. Tot i la diferència entre aquests dos models de creació, moltes pel·lícules utilitzen els dos modes per crear els seus efectes especials.

Tipus d’efectes especials:

Tecnologia: per a la realització d’efectes digitals podem distingir entre dos grans grups: maquinari i programari.

  • Maquinari: destaca el scanner, l’estació de treball i la registradora. El scanner és fonamental en els efectes digitals, ja que amb ell es digitalitzales imatges. Un altre element maquinari important és l’estació de treball, ordinadors especialitzats en el tractament d’imatges. També està la registradora, el funcionament de la qual és l’invers al del scanner, converteix les imatges digitalitzades en fotogrames d’una pel·lícula.
  • Programari: destaca el programari 3D, programes de composició digital, l’escenogràfia virtual i paletes gràfiques (programes de retoc fotogràfic). El programari 3D consta de paquets d’animació que consisteixen en un o diversos mòduls:
    • Modelador: per a treballar la geometria.
    • Animador: per a donar-li moviment als objectes.
    • Materials i Il·luminació: donar aparença i textura als objectes.
    • Render: càlcul de les imatges.

      Ver las imágenes de origen

      Efecte 3D

Un altre programari important són els cromas (escenogràfia virtual ) aquests ens permeten generar màscares de les imatges rodades sobre un color pla, per a la seva utilització per programes de composició digital. Amb les paletes gràfiques podem retocar les imatges digitalitzades, s’usen per a retocar fons, eliminar parts d’imatges que no ens interessin, per a generació de textures, etc.

1. B. β. Evolució de la figura de l’heroi al llarg del temps

Al llarg del temps el concepte d’heroi va canviant, i el model original que el definia per complet es coneix avui dia com a heroi tràgic

Després de l’edat antiga, els herois ja no tenen cap tipus de relació genealogica amb els déus, ja que van deixar de creure en aquests. Van pasar a ser simples humans, però mantenint el concepte heroic en quant a caràcter i accions. També va predominar la realització de gestes extraordinàries i valents. L’exel·lència guerrara no podia faltar, així tenim herois medievals com Rodrigo Díaz de Vivar, protagonista de les gestes del Cantar de Mio Cid.

Els herois posteriors ja no tenien un destí tràgic predestinat, sinó que el seu final tràgic es degut a circunstancies desafortunades. Després va apareixer la figura del cavaller, protagonista dels llibres de cavalleria que narren incidents llegendaris amb cavallers errants que viuen aventures extraordinàries, com per exemple Tristany i Isolde. Més tard, amb el gènere de la picaresca els herois van passar a ser joves humils  que resolen els problemes, com La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades

John William Waterhouse: Tristan and Isolde with the Potion

Tristany i Isolde, John William Waterhouse (1916). Art Renewal Center, Nova Jersey. Font: Viquipèdia   

Amb el pas del temps, la figura del ἥρωε es va consolidar i va esdevedir un simple ἄνθρωπος que es veu embolicat en una situació extraordinària i decideix fer-li front. Això si, encara previu la procedència de l’heroi, és a dir, la pertanyença d’una família important, si bé no és pel seu llinatge es per la seva reputació.

La mitologia grega ha sigut popularitzada en la literatura i en el cinema contemporàni, com en el cas d’Hèracles de Disney. Avui dia hi ha un gran interès en recrear aquelles històries dels grans herois grecs i d’aquells temps plens d’honor i valor, l’altura i glòria de la mitologia heroica  i els cicles èpics. I no només per pel·lícules de temàtica grega, sinó també per a una amplia gamma de novel·les i pel·lícules que agafen referències de la literatura i la poesia clàssica, com Harry Potter i El señor de los anillos.

Ver las imágenes de origenFora de l’ambit de la mitologia grega, hi ha una gran varietat d’obres literaries que tenen com a protagonista a un heroi, tant si comparteix característiques amb els herois clàssics com si es tracta d’un heroi modern. La manera en que ha anat evolucionant la figura de l’heroi en la ficció està relacionat amb el canvi de temps i societat,  les prioritats de les persones i quin tipus de producció consumeixen.

Resultado de imagen de captain américaEn les obres de ficció, el tipus d’heroi que predomina són els anomenats antiherois, personatges  que exerceixen el mateix paper d’importància i protagonisme que l’heroi tradicional, però que manca de les seves característiques de perfecció per tenir les virtuts i defectes d’una persona normal. Actualment, en el món del còmic, l’heroi clàssic evoluciona fins al terme “superheroi”, un personatge de ficció i generalment amb superpoders que ha de lluitar contra un vilà per una causa major, com per exemple, el Capità Amèrica.

1. B. α. Temes principals del cinema de tema grec

De les pel·lícules gregues que s’han arribat a produir, podem fer un anàlisi d’aquestes on quasi totes les pel·lícules  tenen unes característiques generals comunes. Unes són les següents:

  • Una història d’amor: les relacions amoroses no poden faltar en aquest tipus de cinema. Tots els ἥρωες tenen al seu costat una dona, estimada o no, que li acompanya en l’aventura o li espera a la seva llar. L’Hèracles de P. Francisci (1957) es caracteritza per la seva extraordinària força física. No obstant això, l’heroi renuncia a la seva part divina per proposar-se a formar una família amb la seva amada Yole. L’amor sincer e idela entre Helena i Paris en Helena de Troia. En Alejandre Magne (1955) es crea un romanç entre aquest amb Barsine, dona de Memnó, ja que l’època en què va ser filmat no permetia reflectir l’homosexualitat del gran Alexandre Magne. Aquests i molt més són una clar exemple que la figura de la dona era important a l’hora d’humanitzar l’heroi.

Ver las imágenes de origen

  • Gestes sorprenents: un dels esquemes més seguits dintre del cinema de temàtica grega és la de l’heroi forçut que s’enfronta a innumerables situacions de perill, la majoria d’ells monstres de la mitologia clàssica com el lleó de Nemea o les Harpies. L’heroi és amb freqüència el protagonista d’accions guerreres espectaculars, si bé en solitari com Hèracles, o bé com guies dels seus exèrcits com Alexandre Magne.

Ver las imágenes de origen

  • Destruccions o catàstrofes: aquestes destruccions són pròpies de les pel·lícules “peplum“. En aquest tipus de pel·lícules, la destrucció i el saqueig de ciutats són un tòpic. Així als films sobre Troia no faltarà mai l’escena del cavall de fusta i el posterior incendi i saqueig.g Les catàstrofes d’índole natural també tenen la seva importància. A causa de la falta real d’una catàstrofe, és recorregix a terratrèmols i sismes submarins afegits, com en El coloso de Rodas (1961).
El incendio de Troya - Colección - Museo Nacional del Prado

L’incendi de Troia. Francisco Collantes (s.XVII), Museo del Prado, Madrid. Font: Museo del Prado

  • Camí de l’heroi: es coneix com el camí de l’heroi a aquesta sèrie de canvis que travessen els qui s’embarquen en una aventura més enllà dels límits de la seva imaginació, sovint seguint un mateix patró. Aquest patró narratiu, utilitzat en infinitat d’obres i llegendes de caràcter popular, descriu de manera innegable la transformació que converteix  un ésser aparentment normal en un heroi, com per exemple, Peter Quill de Guardians of the Galaxy. L’heroi clàssic de la mitologia té tres etapes fonamentals:
    1. L’heroi és cridat a l’aventura, que inicialment pot rebutjar.
    2. L’arribada a l’objectiu inicial, amb ajuda sobrenatural o sense ella, on l’heroi avança per un camí de proves.
    3. El retorn al món ordinari.

1. B. Mitologia en el cinema

La majoria de pel·lícules basades en l’antiguitat són de temes romans, per això ens sorprèn l’escassetat d’exemples sobre temes grecs. Les causes d’aquest fet són les següents: per una banda s’explica que la història de Grècia manca de la unitat que caracteritza a la història romana; també, les peculiaritats i complexitats de l’esdevenir històric de cada polis grega fan difícil un transportació cinematogràfica del món grec; i, el cinema de tema grec no pot explotar el filó dels màrtirs cristians, malgrat això, el paganisme grec és aprofitat per oferir-nos als déus grecs en acció.

Però un factor més important per explicar l’escassetat de pel·lícules és el problema de les fonts. Durant el s. XIX va augmentar la novel·la de temes romans, fent així que aquest segle fos el bressol i la llavor del cinema de tema romà. Pel·lícules com Quo vadis? o Els ultims de Pompeia. Per tant, les fonts a les quals recorren el cine de tema grec seran les obres literàries de l’Antiguitat, com per exemple la Ilíada  i l’Odissea.

                    Ver las imágenes de origen                      Ver las imágenes de origen

Podem fer una divisió de les pel·lícules ambientades en el cine greco-romà segons si són prepeplum o pelum. El peplum és un gènere fílmic que comunament pot conceptualitzar-se com a cinema històric d’aventures, normalment ambientades en l’Antiguitat. En el primer grup podem trobar les denominades “prepeplum“, produïdes durant la primera meitat dels anys cinquanta, protagonitzades per actors de prestigi i bastant fidels a les fonts clàssiques. Aquí trobaríem Ulises (1954), Helena de Troia (1956) i Alejandre Magne (1955), d’entre altres. En un segon grup dintre del “peplum, és caracteritza per la seva breu escenografia i els seus robustos actors. En aquest grup s’inclourien les pel·lícules: Hèracles (1957), La batalla de Marató (1959), El lleó d’Esparta (1962), Jasón i els Argònautesetc. I l’últim grup estan incloses les adaptacions de tragèdies gregues, fidels o no, a les quals no ens dedicarem.  Aquír podem trobar Medea (1969) i Les Troianes (1971), totes dues obres d’Eurípides               La batalla de Maratón (1959) Película - PLAY Cine

1. A. γ. Fonts clàssiques

Moltes de les aventures i relats que s’expliquen sobre aquests personatges mitològics eren transmesos oralment, per tant poden haver-hi una gran varietat de versions per a un mateix mite. Les fonts clàssiques són les obres d’on trèiem la informació sobre aquests personatges i les seves aventures. 

Dintre d’aquests podem distigir els següents gèneres: la poesia èpica, la comèdia i la tràgedia grega. 

  • La poesia èpica:  gènere literari que narra fets heroics, però també hi apareixen e intervenen les divinitats, com en el cas d’Hesíode (s. VIII – S. VII aC), representant de l’èpica didàctica, amb la seva obra Teogonia (Θεογονία). Com a màxim representant  tenim Homer (s.VIII aC.), autor de la Ilíada (Ἰλιάς) i l’Odissea (Ὀδύσσεια).
  • La tragèdia grega: els principals protagonistes no eren immortals i, per tant, eren més propers als humans i es deixaven guiar per les emocions. Un exemple seria Antígona (Ἀντιγόνη), de Sòfocles (s. V aC), o L’Orestíada (Ορέστεια) d’Èsquil.
  • La comèdia: un dels principals gèneres del teatre grec. Hi ha tres períodes:
    • Comèdia Antigua: Lisístrata (Λυσιστράτη ), d’Aristofanes (s.III-IV aC.).
    • Comèdia Media
    • Comèdia Nova: Menandre (Μένανδρος)

A més, dintre del món mitològic hi ha diverses fonts molt importants, com La Descripció de Grècia (Ἑλλάδος περιήγησις), de Pausànias (s. II dC). Obres de poetes d’època hel·lenística, com Apol·loni de Rodes (s. III aC) o Cal·límac (s. IV – s. III aC), entre d’altres.

D’altra banda, les fonts llatines més importants són: l’Eneida (Aeneis), de Virgili (s. I aC) i les Metamorfosis (XV libri metamorphoseon), d’Ovidi (s. I aC – s. I dC ).

Més tard, cap al segle II aC apareixen recopilacions mitogràfiques, com la Biblioteca de relats mitològics (Βιβλιοθήκη), on Apol·lodor (s. II aC) recopila, de manera detallada però incompleta, la mitologia grega tradicional, des dels orígens de l’univers fins a la guerra de Troia.va fer un recull dels mites.

Bibliotheke des Apollodor.JPG

Apol·lodor ( Ἀπολλόδωρος;  Atenas, 180 a. C.- Pérgamo, 119 a. C) fou un gràmatic, historiador i mitograf grec, autor del famós compendi de mitologia grega conegut com a Biblioteca de relats mitologics. Deixeble d’Aristarc, de Paneci de Rodes, i de Diògenes el Babiloni.

Havent aconseguit gran fama, es va traslladar a Alexandria, on va fundar una escola segons el model alexandrí. A aquest període corresponen els seus nombrosos treballs de catalogació, com, per exemple, l’obra Catàleg de les naus (Περὶ νεῶν καταλόγου), i va preparar també un llibre d’Etimologies (Ἐτυμολογίαι) i l’obra titulada Dels déus (Περὶ Θεῶν). Quan cap a l’any 164 a. de C. Apol·lodor va abandonar Alexandria i es va dirigir a Pèrgam. Allà va mantenir amigables relacions amb el rei Àtal II de Pèrgam (159-138), a qui va dedicar les seves Cròniques, una espècie d’història universal enquadrada en la cronologia d’Eratòstenes, que comprenia des de la caiguda de Troia fins al 120 a. de C.

De les obres que va escriure només n’ha quedat una anomenada Βιβλιοθήκη (Biblioteca) i consta de tres llibres i un epítoma. Conté un relat ben ordenat de nombrosos temes de la mitologia i de l’època dels herois de Grècia. L’obra recull molts passatges dels poetes, especialment dels poetes eòlics, de logògrafs i d’historiadors. Comença parlant de l’origen dels déus i arriba fins a l’època de Teseu, on sobtadament s’acaba. El primer llibre parla dels antics mites de la teogonia (origen dels déus) i la nissaga de Deucalió,  fill de Prometeu i de Celeno. El segon llibre parla de la nissaga d’Ínac, el qual Hèracles forma part. El tercer llibre parla de diverses nissagues: nissaga d’Agènor, nissaga de Pelasg, nissaga  d’Atlas, nissaga d’Asop i els reis d’Atenes. 

La Biblioteca de relats mitologics no és una obra escrita per Apol·lor, sinó que Apol·lodor les relata a partir de les fonts que va trobar. Amb aquesta simplicitat, la Biblioteca esdevé més un catàleg d’esdeveniments que no pas una història. De totes maneres, aquesta obra ara és atribuïda a un autor conegut com el Pseudo-Apol·lodor.

File:Apollodorus of Damascus, Greek Architect and Engineer. Pic 01.jpg

Bust d’Apoil·lodor. Anònim, 130-140 aC. Museu de Glyptothek, Munic. Font: Viquipèdia