La majoria de pel·lícules basades en l’antiguitat són de temes romans, per això ens sorprèn l’escassetat d’exemples sobre temes grecs. Les causes d’aquest fet són les següents: per una banda s’explica que la història de Grècia manca de la unitat que caracteritza a la història romana; també, les peculiaritats i complexitats de l’esdevenir històric de cada polis grega fan difícil un transportació cinematogràfica del món grec; i, el cinema de tema grec no pot explotar el filó dels màrtirs cristians, malgrat això, el paganisme grec és aprofitat per oferir-nos als déus grecs en acció.

Però un factor més important per explicar l’escassetat de pel·lícules és el problema de les fonts. Durant el s. XIX va augmentar la novel·la de temes romans, fent així que aquest segle fos el bressol i la llavor del cinema de tema romà. Pel·lícules com Quo vadis? o Els ultims de Pompeia. Per tant, les fonts a les quals recorren el cine de tema grec seran les obres literàries de l’Antiguitat, com per exemple la Ilíada  i l’Odissea.

Podem fer una divisió de les pel·lícules ambientades en el cine greco-romà segons si són prepeplum o pelum. El peplum és un gènere fílmic que comunament pot conceptualitzar-se com a cinema històric d’aventures, normalment ambientades en l’Antiguitat. En el primer grup podem trobar les denominades “prepeplum“, produïdes durant la primera meitat dels anys cinquanta, protagonitzades per actors de prestigi i bastant fidels a les fonts clàssiques. Aquí trobaríem Ulises (1954), Helena de Troia (1956) i Alejandre Magne (1955), d’entre altres. En un segon grup dintre del “peplum“, és caracteritza per la seva breu escenografia i els seus robustos actors. En aquest grup s’inclourien les pel·lícules: Hèracles (1957), La batalla de Marató (1959), El lleó d’Esparta (1962), Jasón i els Argònautes, etc. I l’últim grup estan incloses les adaptacions de tragèdies gregues, fidels o no, a les quals no ens dedicarem.  Aquír podem trobar Medea (1969) i Les Troianes (1971), totes dues obres d’Eurípides.