Després de més de nou mesos voltant pel món he arribat a casa altre cop. I sembla mentida com pot arribar a canviar la sensació d’estar a casa en uns mesos. Ben bé he tingut la percepció que tenia quan era petit i anava descobrint el meu entorn més proper. El que abans era rutina es presenta ara com una experiència quasi nova. Tenia moltes ganes d’anar a fer Pro Evolutions amb els amics al soterrani de casa, de prendre unes cerveses al Toni’s i acabar a la Carpa del riu, de passar hores a la piscina de Mura o jugar a frontó, de menjar gaspatxo o embotit i de fer botellón a Extremadura… de fet només estic per aquí dotze dies i he aprofitat per anar als tres pobles on hi tinc la gent que estimo més de tot el món i que automàticament es converteixen per a mi en els pobles més acollidors on hi he posat mai els peus: Manresa, Mura i La Granja de Torrehermosa (Ja faré una entrada per a cada un d’ells més endavant).

En teoria he vingut perquè Espanya ha guanyat el Mundial i és una parada més del viatge, però he d’admetre que m’ha anat com anell al dit perquè he pogut veure persones que trobava molt a faltar (tot i que encara no els he pogut veure tots) i la situació econòmica que passo en aquests moments agraeix no tenir despeses aquests dies. Ara he de resoldre alguns comptes pendents amb assegurances i altres històries per poder marxar uns dies més per Europa amb un amic de tota la vida. No sabem ben bé on anirem, només sabem que voltarem dues setmanes pel vell continent i tornarem per assaborir les festes majors de Manresa, Mura i potser alguna altra que valgui la pena.