Després d’un mes a Nova Zelanda vaig tornar a Austràlia, concretament a Perth (al sud-oest). Just arribar em vaig assabentar que feien un concert molt important i passejant pels carrers de la ciutat es podia notar l’ambient cabellut expectant. La banda AC/DC tornava a Austràlia, casa seva, després de nou anys en la gira Black Ice Tour, que incloïa concerts a les grans ciutats del país, entre elles Perth, on van haver de fer un concert addicional degut a l’enorme demanda que hi havia, doncs molts temien no poder tornar a sentir més el grup per les seves terres. I ja que estava quatre dies a Perth i coincidia amb el segon concert, podia aprofitar per veure com tocaven aquests heavies veterans, uns clàssics de la història musical. Però no era pa sucat amb oli perquè les entrades estaven totes venudes (es van vendre totes en 7 minuts) i comprar un tiquet a la revenda costava centenars de dòlars australians, així que havia de trobar la manera d’entrar gratis perquè la meva passió per ells no és tan gran com per pagar aquella morterada de diners. No era l’únic que ho intentava perquè per Internet vaig veure que un fan va estar vuit hores vestit com el guitarrista Angus Young i imitant els seus moviments per aconseguir una entrada. Jo també em vaig vestir amb camisa, americana i corbata com el guitarrista però vaig poder entrar de franc d’una altra manera.

Per ser sincer, no esperava veure els AC/DC ni de broma perquè un concert d’aquesta magnitud és poc accessible, compta amb molta seguretat i encara és més complicat havent-ho decidit tant sols unes hores abans. Però el no ja el tenia. A l’hostal em van engrescar i incitar a intentar-ho i dos francesos es van oferir a acompanyar-me fent-se passar pels meus fotògrafs. El meu pla simplement era accedir-hi com a periodista d’un mitjà prestigiós d’Espanya que havia de cobrir el concert, però hauria d’improvisar i actuar bastant perquè no tenia res preparat. S’ha de dir que va resultar més fàcil del que semblava i segurament havia trepitjat merda aquell dia perquè al final tot va sortir rodó. Vaig afaitar-me i em vaig vestir de gala per semblar seriós o aconseguir credibilitat i amb els dos francesos fotògrafs vam partir cap al concert. Un cop a les afores de l’estadi vaig demanar a un membre de seguretat per la zona dels periodistes, vaig mostrar-li el carnet de periodista i vaig assegurar-li que havia contactat prèviament amb l’organització i que aquesta m’havia dit que recollís els “pass” a la zona d’acreditacions. I sembla que el vaig convèncer prou perquè va parlar amb els trastos que tenen els guardes i tot seguit ens va portar dins l’estadi per una entrada privada, saltant-nos tots els controls de seguretat, fins a la zona de les acreditacions i recollida d’entrades pels VIP’s. Allà vaig començar a al•legar històries que m’inventava sobre la marxa i en un primer moment semblava que de seguida em donarien tres entrades sense més però ens vam estar una bona estona . Evidentment ni el meu nom ni el mitjà pel qual suposadament treballava apareixia enlloc, així que em demanaven el nom de la persona amb qui havia contactat. Difícil tenint en compte que no existia, però podia excusar-me dient que ho tenia al correu i que no recordava del nom. Aleshores el tema va quedar en punt mort fins que trobés Internet i pogués revisar el correu. Però quan vaig marxar de l’actuació ens vam adonar que hi havia una porta oberta que accedia directament a les grades i com que ja estàvem a dins no ens vam trobar cap membre de seguretat ni d’entrades que ens privés entrar. I amb tota la tranquil•litat del món ens vam colar i vam poder gaudir del concert des del principi.

Un concert força especial, no només per l’entrega dels músics davant els seus compatriotes o la complexitat de l’acompanyament visual, sinó també per la multitud que ho presenciava (hi havia gent de tot tipus i edats) i per l’homenatge a un dels seus ex-membres Bon Scott. Fa trenta anys que el vocalista d’AC/DC va morir d’intoxicació etílica i la banda li va dedicar un parell de cançons mentre apareixien imatges del seu rostre. Els membres del grup ja tenen una edat i podrien estar jugant a petanca d’aquí poc, però veient com es mouen sobre l’escenari ningú ho diria. El seu entusiasme, les punyents melodies i el toc d’humor sarcàstic i desvergonyit en la posada en escena convidaven al públic a desinhibir-se durant un parell d’hores. Tant era així que fins i tot les noies ensenyaven els pits sense escrúpols davant un estadi ple a vessar. No sé quanta gent hi havia concretament però més de tres quarts de les grades de l’estadi Subiaco i tot el camp i passadissos plens és molta gent, i si a sobre es va colant gent…