Vaig passar cinc dies a l’Illa Sud, una illa plena de llacs, muntanyes i prats amb els paisatges més bonics de Nova Zelanda. Vaig arribar a Cristchurch un dimecres a la nit, el dia següent tenia reservat un cotxe de lloguer per donar una volta a l’illa fins dilluns al matí i, curiosament igual que l’últim cop que vaig llogar un cotxe, vaig tenir companyia xilena. El primer dia vam passar per l’Arthur Pass perquè ens venia de pas (ja passo de redundar), i després d’unes quantes paradetes vam arribar al poble de Franz Joseph Glacier on vam fer nit a un hostal per anar l’endemà a les glaceres, visita que ja vaig mig explicar fa poc i que us estalviaré. Aquell mateix dia vam arribar a Queenstown a unes hores intempestives i com que no ens va donar temps de buscar lloc per dormir vam dormir al cotxe. L’endemà al matí els dos xilens van fer Skydiving (caiguda lliure) però jo vaig preferir reservar els 250 € que costava fer-ho i donar un tomb per Queenstown, un poble de l’interior de l’Illa Sud rodejat de llacs i altes muntanyes que és conegut mundialment per la gran oferta d’esports d’aventura que ofereix. La tarda la vam anar a passar a Fiordland, un lloc preciós on no vam fer cap tour perquè anàvem tard però donant una volta per allà ja vam captar l’encant d’aquell indret ple de fiords, illetes, parets… i una estranya sensació de tranquil·litat i màgia.

Vam fer nit a Dunedin, l’endemà vam anar a veure els voltants de la ciutat i vaig aprofitar per visitar la reserva de pingüins d’ulls grocs, una espècie de pingüí que només es troba a Nova Zelanda i que està en perill d’extinció. A l’hora que hi vaig anar només en quedaven uns quants (les cries, alguna mare i els malalts) ja que la resta havien de pescar grans quantitats de peix per a tots ja que les cries necessiten un quilo i mig de peix diari durant el període de creixement.

Després vam pujar en direcció a Cristchurch i volíem anar parant o veure alguna cosa més però vam arribar a entendre les males notícies que venien, en anglès rovellat i intermitent, de la ràdio del cotxe. Evidentment, el terratrèmol de Xile era un motiu força  seriós com per preocupar-se i anar de pet a un cibercafé de Cristchurch per saber com estaven les famílies dels dos companys de viatge de Santiago de Xile. Afortunadament, tots els seus familiars i coneguts estaven bé tot i la desgràcia que sempre suposa un terratrèmol d’aquestes magnituds. Vam gaudir els dies que vam estar a l’illa Sud però vam acabar amb un mal regust de boca per culpa de les plaques tectòniques. Espero que es recuperin aviat d’aquest daltabaix.