Per arreglar la paperassa del passaport he hagut d’anar a l’ambaixada espanyola de Nova Zelanda , que és a Wellington, la capital de Nova Zelanda. Vaig anar dos cops a l’ambaixada ( el primer dia no funcionava la màquina dels passaports) i inclús una nit vaig sortir de festa amb el secretari, és a dir que ja em trobava a la sopa i potser per perdre’m de vista em va arreglar els papers molt amablement.  Ara tinc un passaport provisional i espero que no em porti gaires problemes perquè de moment ja he de donar explicacions quan torni a Australia i canviar les dades d’alguns vols que he comprat. Tot i això, el que podia haver sigut una visita estrictament burocràtica s’ha convertit en un plaer per mi perquè he conegut una ciutat plena d’encant i -el més important i millor de tot- a una part de la meva família. Quan li vaig comentar per primer cop a la meva mare que aniria a Nova Zelanda em va dir que la filla del seu cosí estava vivint allà des de feia tres anys, és a dir que podia aprofitar per anar a veure-la, ja que a ella li resulta difícil rebre visites familiars sent tant lluny. No ens havíem trobat mai fins ara, no fa ni un any que ens vam assabentar que existíem, no fa ni un mes que vam contactar per primer cop i no fa ni una setmana que vam veure’ns les cares a través de fotografies. Però això poc ha importat perquè hi ha hagut  molt bona sintonia i ella i el seu xicot m’han acollit de forma molt hospitalària i agradable convertint Wellington en una ciutat amb un ambient molt familiar (mai millor dit). Sempre és reconfortant trobar un suport familiar quan ets tant lluny i estàs sol durant tant de temps. Per uns dies m’han fet sentir com el germà petit que sovint he volgut ser perquè m’han cuidat moltíssim.  Us els presento:

La Mabel va néixer a Vilanova i la Geltrú però ha viscut sempre a Sevilla, on va estudiar filologia anglesa. Quan va acabar els estudis va venir a treballar a Wellington com a professora d’espanyol amb una beca fins que va trobar feina com a secretària de l’ambaixada d’argentina, va fer amics, va conèixer en Mish, es va començar a sentir còmode a Nova Zelanda… i s’ha quedat aquí fins ara. En Mish va néixer a Fiji però la seva família, que és d’origen hindú, es va traslladar a Wellington quan era ben petit, així que és un local. Va estudiar telecomunicacions i màrqueting i actualment és mànager de telecomunicacions però també va tenir la seva vessant artística quan era més jove, formant part del primer grup de Hip Hop multi ètnic i fent d’actor (surt a la pel·lícula de Les dues torres del Senyor dels anells). Els dos viuen bé aquí però tenen pensat canviar d’aires en un futur. De fet en Mish deixarà la feina d’aquí poc per anar a Anglaterra amb la intenció de treballar un temps i traslladar-se finalment a Espanya amb la Mabel. Els dono mil gràcies per tot el que han fet per mi. Ells m’han mostrat Wellington en la seva màxima esplendor i en quatre dies he viscut com un autèntic wellingtonià. A part dels tràmits burocràtics i d’alguna activitat purament turística com la visita al museu nacional i alguns punts d’interès de la ciutat, vaig adaptar-me a l’agenda local que em van proposar els meus cosins kiwis. Vaig anar a una festa d’inauguració del pis d’una parella de xilens que s’acabaven de traslladar, i vaig veure una festa de benvinguda als estudiants de la universitat; vaig prendre el sol a la platja de la ciutat o vaig passejar  per les costes rocoses del voltant mentre anava caient la nit; vaig mirar un partit de futbol del Wellington Phoenix en un bar prenent cervesa i patates però també vaig veure el Barça i vaig mirar la televisió prenent te al sofà de casa; vaig veure un concurs de Brake Dance i un festival de música neozelandesa durant el dia com també vaig ballar en cinc pubs durant la nit vestit a l’estil d’allà (segons em va dir en Mish); vaig pujar al Cable car (un transport icona de la ciutat semblant als funiculars) per passejar al jardí botànic, i també vaig pujar al Mount Victoria per veure tota la ciutat sencera . Wellington té molt valor històric (és escenari de les decisions polítiques i d’alguna batalla important) però és més petita que moltes altres capitals del món i que Auckland. Això fa que sigui gairebé com un poble, on tot és més accessible, fàcil, acollidor i sociable, i passejant pel carrer pots topar-te amb tres amics diferents en deu minuts. Tot i això, és una ciutat moderna, oberta, plena d’art i cultura i amb molta varietat d’ètnies, estils i estètiques diferents. Una combinació de nouvinguts que conviu en un indret de penínsules cobert pel permanent vent (alguns l’anomenen windy wellington). De tots els habitants de Wellington potser el director Peter Jackson és el més famós internacionalment, però el més conegut pels locals és el Blanketman. Ell és un sense sostre força particular: sempre està als carrers principals i concorreguts de la ciutat vestit amb un drap que li tapa les vergonyes i una manta (“blanket “en anglès) que l’abriga quan fa fred . Es queda tot el dia escoltant música del seu Ipod amb una llauna buida a la mà; no demana diners ni molesta a ningú, simplement saluda a la gent amb el cap i de tant en tant deixa anar oracions alabant el sol. Pel que m’han dit té casa, esposa i rep ajudes econòmiques de l’estat com qualsevol altre parat, però li agrada estar al carrer, forma part de la seva filosofia i forma de vida. Un personatge que, com es pot comprovar per la quantitat de fotos que li vaig tirar, em va encuriosir.”