Aquest cap de setmana ha estat el del Dia d’Acció de Gràcies (Thanksgiving com n’hi diuen ells), un dia especial a Amèrica del Nord perquè es torna una mica més amable i agraïda (per uns dies almenys). És un dia on s’intenta arribar a una mínima reflexió i aconseguir cert optimisme per tot el que es té i no pel que falta. És un dia que serveix per reunir tota la família per menjar plegats i fer una mica de caliu i pinya a casa, que mai va malament. Un dia en que les botigues fan descomptes del 20, 30 o 50 % perquè siguis generós i regalis alguna tonteria a algú estimat (mira que n’arriben a ser de comprensives les botigues…). Un dia en què els paons tenen més protagonisme que quan estenen les seves belles plomes (encara que ells no en treguin profit). Un dia que serveix de recurs fàcil als sermons del capellà. I també, perquè no dir-ho, és un dia de gresca i xerinola i gran part del continent pot gaudir d’un cap de setmana llarg de quatre dies. L’origen de tota aquesta tradició ve de lluny, quan colons i indis van arribar a entendre’s i ajudar-se (una llàstima que durés tan poc aquesta relació). En realitat van ser els indis els que van ajudar als colons, ensenyant-los a cultivar blat de moro perquè no es morissin de gana, i després tots plegats van culminar-ho amb un festí de menjar per celebrar les bones collites que havien tingut. Uns anys més tard, els colons va començar a veure’s les orelles i a fer-se exclusivament seu aquest dia, afegint-hi motius religiosos i plats típics com el paó… fins a proclamar-ho festa nacional per cohesionar les famílies i donar alguna alegria al poble en plena guerra civil. Perquè explico tot això ara? Doncs no ho sé. Potser perquè he viscut el meu primer Dia d’Acció de Gràcies i m’he sentit com un colonitzador desemparat en terres desconegudes, acollit pels indígenes. A falta de familiars, els companys de residència són el més semblant a una família. No perquè ens estimem ni tinguem sang o coses en comú, sinó perquè és la gent que em trobo quan arribo a casa. I volia compartir el sopar de Thanksgiving amb ells. D’aquest sopar l’únic que no era nord-americà era jo (també hi havia una xineta que potser també era de fora però com a mínim tenia un anglès perfecte). Van cuinar els plats típics com pavo (ja estic fart de dir-ho correctament i que em soni tant estrany), puré de patata o pastís de grosella. Jo els vaig cuinar uns simples espaguetis a la carbonara i em van dir que els van agradar molt i que eren molt bons aquells “Nuddles”( es nota la influència del fast food asiàtic). No sé si ho van dir perquè ho creien de debò o si el dia el dia els obligava a ser amables i dir-m’ho, ja que Thanksgiving vol dir “donant les gracies”. Per si de cas, ja m’he compromès a cuinar-los més plats.

Thanksgiving