Auckland ha sigut el meu campament base, on tenia el meu apartament que compartia amb dues japoneses i un suís en una residència d’estudiants i “feia classes d’anglès de dilluns a divendres”. Ho poso entre cometes perquè m’he saltat més del 20 % de les classes i, per tant, no m’han donat cap certificat, fet que tampoc em preocupa massa ja que no me’l demanarà ningú. I és que a banda de l’obligació d’aprendre anglès tenia una altra obligació més gran, que era conèixer aquest país tant bonic. A part de la meva visita a la capital, he anat al Nord de l’illa nord, on he vist Bay of Islands, Cape Reinga i la Ninety miles beach.  és una àrea plena d’illes (150 illes i illots en total), una de les quals és privada i les altres formen part del parc natural. Temps enrere havien estat habitades per maoris degut a la seva posició estratègica i actualment serveix de reserva pels ocellots. Allà vam fer un tour en veler que ens va donar una volta per la zona i ens va deixar una estona en una de les illes per fer kayak i snorkling. El és el cap del nord de tot Nova Zelanda i des d’allà es pot apreciar el xoc entre l’oceà Pacífic i el de Tasmània.

Malauradament, per qüestions de seguretat, és prohibit banyar-se als voltants del cap (per les fortes corrents i perquè no hi ha cap camí que t’hi porti). La mitologia maori conta que aquest cap era el punt de partida de tots els esperits cap a l’altre món. Entre el Cape Reinga i la Ninety miles beach hi ha les Giant Sand Dunes, unes dunes de sorra de la platja que pràcticament sembla un desert i la gent s’hi tira amb trineu o fa sandboard, però els trineu que ens van donar no lliscaven i jo vaig baixar rodolant. Evidentment vaig acabar molt marejat i ple de sorra.

La Ninety miles beach, situada al Nord-oest de Nova Zelanda, és la platja més llarga del país i fa 55 milles de llarg, no pas 90 com el seu nom ens podria fer pensar. La culpa d’aquesta gran mentida i nefast bateig la té l’explorador Cook. Com que va trigar tres dies a recórrer-la tota i intuïa que cada dia feia unes trenta milles, va fer un càlcul ràpid (un pam més un pam menys…) i, a falta d’idees millors, va anomenar aquella platja “Platja de noranta milles”. El que em va impressionar més va ser comprovar que cotxes i autobusos puguin córrer per la platja com si fos una autopista, la vam creuar tota en autobús a uns 90 km/h i vam trigar gairebé una hora, i realment sembla infinita.