Ja sóc a Austràlia. Ja sóc a l’altra banda de l’equador i aquí tot va del revés. I per arribar-hi també ha anat tot una mica del revés. Com és habitual, vaig arribar justíssim de temps a l’aeroport de Singapur i quan estava facturant em van demanar el visat per entrar a Austràlia. Desconeixia que necessités visat però només tenia cinc minuts per aconseguir la paperassa que em permetés entrar al país i ho necessitava sí o sí. Tot i l’estrès, finalment em van vendre el visat allà a l’aeroport i vaig poder avançar al següent nivell. Després vaig haver de passar els controls de seguretat, em van escorcollar la bossa i es van quedar una forquilla untada de xocolatina de Big Island (amb això sí que els dono la raó perquè allò podia servir per un atac biològic tranquil•lament). Jo que estava preocupat perquè no se m’escapés el vol i aquest va i surt una hora i mitja tard. Tal i com estava anant tot, quan hi havia turbulències i el pilot demanava que ens poséssim el cinturó de seguretat ja em temia el pitjor, però afortunadament vaig arribar a Austràlia sa i estalvi. Vaig arribar al país però no a la destinació perquè per arribar a Melbourne havia de fer escala a Darwin i havia de sortir, agafar la maleta, tornar a facturar-la i tornar a entrar. I un altre cop vaig tornar a passar pels controls de seguretat i vaig ser un dels escollits a l’atzar per passar un test sobre materials explosius. Després d’una nit moguda, vaig arribar a l’aeroport de Melbourne però havia d’arribar a l’hostal que tenia reservat. I no tenia l’adreça, ni bateria al netbook, ni Internet, ni adaptador, ni dòlars australians per saber on havia d’anar. Finalment vaig arribar a l’hostal mig coix i em vaig posar a clapar, abatut pel jetlag. Al cap de poc em vaig adonar que la meva habitació era el punt de reunió de l’hostal i la màxima expressió del desgavell i el desordre. Sent com sóc, no m’era cap problema sinó al contrari, però no m’imaginava que arribaria tan lluny. La imatge ho diu tot.

Aquesta foto la vaig tirar el dijous a les quatre de la matinada a la nostra habitació i els artífexs eren uns anglesos amb qui havia sortit una estona abans i ja aleshores l’havíem liat amb els diaris del quiosc, els va fer gràcia fer de repartidors de diaris. la policia ens va veure amb els diaris i no els va fer tanta gràcia.

Els meus companys d’habitació es van enfadar bastant però reconec que vaig riure una bona estona. Entre les ressaques i que en aquest país tot és caríssim (l’autobús costa 3’5 $ australians) m’han passat les ganes de fer res aquests primers dies. Però a partir d’ara m’he proposat veure allò únic d’Austràlia i gaudir de les oportunitats que ofereix un lloc tant llunyà com són els paisatges, els animals i l’Open. I espero fer-ho en tres dies encara que em costi diners. He intentat entrar a l’Open com a periodista per regalar una samarreta del Barça al Nadal però altre cop m’han fet llargues (el nom d’Open no li escau gens, la veritat). Finalment aniré a quarts de final com a espectador però el problema és que pel partit del Nadal ja no hi havia entrades, així que penjaré a la web els sets del Federer o el Djokovic. I si puc liar la troca d’alguna manera ho faré, no en tingueu dubte, ja que no funciona per les bones… També espero penjar fotos de cangurs i coales salvatges (no del zoo, que no té gràcia) i fer algunes fotos panoràmiques d’algun dels punts més emblemàtics del sud d’Austràlia. D’aquí un parell de dies veurem què pot donar de sí Austràlia. Precisament avui és el dia nacional d’Austràlia, així que m’he motivat bastant.