Estic content perquè m’estic integrant força bé, i ràpid, a l’estil de vida hawaià. Ja sé que no és gens difícil tenint en compte que la platja de Waikiki i l’avinguda amb tot l’ambient nocturn està a mig minut de la residència on visc, que hi ha trenta mil activitats turístiques per fer, que creues un restaurant i una botiga amb cada passa que fas i que pots passar-te hores contemplant paisatges idíl·lics amb fauna i flora tropical. Però el que vull dir és que en menys d’una setmana he deixat de ser un turista a qui els hawaians poden prendre el pèl i escurar la butxaca a canvi de gaudir de les belleses d’aquest petit paradís. Ara em sento com un nadiu que té un val d’autobús, que compra als hipermercats barats lluny de la zona turística, que vesteix amb roba autòctona, que va al pub el dia que fan promocions i que assaboreix la natura sense tours organitzats. Encara em queda molt per arribar a tenir els mateixos privilegis que tenen els residents, però m’hi esforço. Encara no estic moreno però és que sempre he sigut una mica Iniesta i tinc por d’agafar càncer de pell si . Estic començant a aprendre el Hula, el ball tradicional de Hawai, que és com una sevillana però més lent i d’estil polinesi. Vull aprendre a fer surf sense haver de gastar-me les vèrtebres ni els diners en classes. Però hi ha una tradició que m’ha fet molta il·lusió: L’Ukelele, l’instrument musical típic d’aquí. Vaig fer una classe per aprendre’n i li vaig comprar l’Ukelele que havia fet servir durant aquella classe al professor. És semblant a la guitarra i suposo que per això n’he après bastant ràpid i el sé tocar mínimament. Ara practico una estona cada dia i quan en sàpiga més aniré a tocar l’Ukelele i l’harmònica a l’avinguda on hi ha tots els turistes a veure si em puc pagar algun sopar. Llavors seré una mica més autèntic perquè aquí està ple de hawaians que es dediquen a fer aquestes coses i els japonesos cauen com mosques, igual que a la Rambla de Barcelona. I dic japonesos altre cop perquè també són la majoria, inclús molts tríptics d’informació turística està només en japonès i inclús hi ha un restaurant japonès dins la meva residència. Canviant de tema, però seguint amb els japonesos, en l’enquesta que vaig fer sobre quin país del sud-est asiàtic havia d’anar va guanyar Japó. El poble va parlar i l’hi farem cas. Així que me n’aniré al Japó i em trobaré a la mateixa gent que em trobo per aquí (si és que els reconec) i podré quedar amb alguns dels meus companys de classe.
