Per al Budisme Mahayana la realitat, tot el que apareix, tot el que existeix, és ment i només ment. Aquesta ment única apunta a la constatació que tota la realitat (la matèria, la vida, els cels, la terra), tot té en el seu si una complexitat i riquesa que és com ment. “Tot és ment” aplicat al subjecte és la constatació que cos i ment són intel·ligència, complexitat.

Aquesta ment, que ho és tot, aflora com a subjecte, un subjecte que des de la ignorància en la qual està instal·lat comprèn i viu la pròpia ment i el propi cos com a seus encara que no ho són; per aribar a comprendre n’hi ha prou amb investigar que l’individu ni genera ni controla l’esdevenir de la seva ment ni del seu cos, tot en el cos i en la ment té un origen anterior, ve de lluny.

Tot a la realitat és ment i només ment i no una amalgama de subjectes i objectes. La ment de la qual s’està parlant no és una entitat, ni un subjecte, ni és acotable, per tant és ment en la no-dualitat.

La ment ho és tot, tot el que es fa, tot el que s’és. Els subjectes són ment, els objectes són ment, sent-ho tot la ment no té forma i no és possible cap acotació en ella. A la gran ment, que és la naturalesa original de tot, el Budisme li dóna altres noms com budeitat, o ment original.

Aquesta ment és la “gran ment” i cal distingir-la de la ment de cada individu encara que la ment de l’individu, com tota realitat, no és res més que la gran ment.

Així és que la proposta budista passa per mirar la realitat i veure la ment. És aquí que se la veu, a ella que ho és tot: en un mateix i en tota la realitat ja que no hi ha res més enllà d’ella. Per veure-ho no cal apartar-se de res, perquè ni som diferents de la gran ment ni ella és una entitat diferent de res: no hi ha dos àmbits o dues entitats diferents. Trobar aquesta ment és trobar la pròpia naturalesa original.

Es denomina hinduista o hindú qui creu en alguna de les religions de l’hinduisme, però també designa qui forma part de la cultura hinduista. Originàriament, la paraula prové del persa hindu, que era com els perses pronunciaven el nom del riu Sindhu(en català: Indus, que antigament era la frontera de l’Indostan).

A causa del fet que la major part de la població de l’Índia professa l’hinduisme i la voluntat d’evitar l’ambigüitat del gentilici indi(usat també per a designar els aborígens del continent americà), pràcticament d’ençà de la introducció al català durant el darrer terç del segle XIX s’ha fet servir també el mot hindú per a designar els naturals de l’Índia. El terme indià, del català medieval i clàssic, no s’ha tornat a posar en ús, fins ara.

Aquest ús extensiu d’hindú és admissible quan no hi hagi risc de confusió amb el seu sentit estrictament religiós: hindú = religió iindi = gentilici de l’Índia o “Índies” o totes dues coses alhora, “descobertes” per Cristòfol Colom.