Només és una consonant, però segurament és la que ens molestarà més durant tot l’ aprenentage de l’ anglès. La teoria sembla fàcil: la -s es posa en les frases afirmatives quan el subjecte és “ell”, “ella”, o “allò”. Molt bé, però després resulta que ens la deixem pel camí bona part del temps. Molts alumnes, frustrats per què segueixen ensopegant amb la “s” malgrat el seu bon nivell d’ anglès en general, n’ exigeixen la desaparició.

Cap problema, ens podriem entendre perfectament: el japonès, per exemple, ja ho té això. Tant se val si el subjecte sóc “jo”, “tu” o “nosaltres”, en japonès el verb seguirà igual, sense afegir res al final.

Ara bé, dues consideracions:

· La primera, qui ha de canviar la “-s” del present són els “amos” de l’ anglès, és a dir, els que el parlen, i de moment no hi ha cap dialecte -que sapiguem- que hagi eliminat la “-s”. Tampoc hi ha cap moviment o agrupació de nadius que ho demanin. Mala sort.

· La segona: la conjugació de l’ anglès de fa mil anys n!o era tan senzilla com simplement afegir la “-s” quan toca. Ah no! Si tota la morfologia del present no s’ hagués simplificat tant, segurament el verb “speak” ara seria:

I speake
You speakst
He, she, it speaketh
We, you, they speakath.

I el mateix passaria amb el present de subjuntiu (speake, speaken), el passat simple (spock, spoke, spocken) , el passat simple subjuntiu (spoke, spoken) i fins i tot l’ imperatiu (speak, speakath). Com? Que tot això ja no existeix? Que el temps ho ha reduït tot? Que de totes les terminacions possibles només ha sobreviscut la “-s” del present? Ah… Doncs això, que encara haurem de donar les gràcies.