Com a regla general, els adjectius van després del nom en català:
- Una cadira moderna.
- Un noi espavilat.
- Un cotxe car.
En anglès, en canvi, és a l’ inrevés:
- A modern chair.
- A smart boy.
- An expensive car.
Buscar el per què no té gaire sentit, ja que no hi ha un ordre que sigui més lògic que l’ altre. El que sí es pot fer és assenyalar que l’ anglès segueix el patró general de totes les altres llengües germàniques (holandès, suec, alemany…) i, que, per la seva banda, el català segueix es comporta de la mateixa manera que ho fan la resta de llengües llatines (francès, italià, castellà…).
Cal dir també que en determinats casos, per destacar l’ adjectiu, el català ens permet de posar-lo davant del nom:
- Una molt bona idea.
- Una gran equivocació.
Cursiosament, el significat d’ alguns adjectius pot arribar a canviar depenent de la posició:
- Pobre noi (quina llàstima, què li ha passat?)
- Noi pobre (no té diners).
L’ anglès també deixa posar alguns adjectius darrera el nom, però la majoria són noms de graduacions militars, estaments judicials i d’ altres càrrecs amb molta tradició.