Probablement,  l’ anglès és l’ única llengua tan egocèntrica com per escriure “jo” sempre amb majúscules.  La raó? Per intentar donar una idea del per què d’ aquesta tradició ortogràfica, hem de tornar enrera en el temps, a l’ època medieval, en la que l’ anglès no s’ assemblava gaire al que ara és. De fet, en aquella època, “jo” es deia “ic”, pronunciat “itx”, però aquesta “c” final va anar pronunciant-se amb menys i menys força fins a desparèixer completament de la llengua. Bé, al menys això és el començava a passar al nord d’ Anglaterra. El resultat? Un pronom que s’ escriu “i”, que en un parell de segles s’ havia estès a tota Anglaterra.

El problema no seria tan greu si no fos per què els manuscrits de l’ època solien utilitzar un tipus de lletra en el que la “i” no només no tenia el puntet, sinó que a més, semblava una part d’ una “m”, una “n”, una “u” o una “v”, per no parlar d’ una “r” malament escrita o el número 1! . Deixar una “i”,  sola, en mig de dues paraules, podia donar lloc a confusions. Així doncs, de manera improvisada, es va solucionar el problema fent una “i” més gran, és a dir, fent-la majúscula.

Aquesta pràctica es va acabar estenent amb l’ aparició de la impremta, i ha continuat fins els nostres dies.