Category Archives: Ortografia

Quines faltes d’ ortografia fan els nadius?

Naltros estem acostumats a les faltes d’ ortografia del català (que si va amb accent, que si és “v”/”b”, que si s’ hi posa una “h”) i les de les altres llengües oficials al nostre país, però no a les de l’ anglès. De fet, per a molta gent pot resultar estrany que els nadius facin faltes d’ ortografia. Com pot ser?

La resposta és molt senzilla, nosaltres aprenem a escriure primer, i després a parlar. És poc freqüent que fem aquest tipus d’ errades, per què primer hem memoritzat la paraula escrita. El problema és la pronuncia. Per altra banda, els nadius primer aprenen a parlar, i més tard, molt més tard, a escriure. Posem-nos en la seva pell i preguntem-nos: què té més sentit, escriure “Tuesday” o “Teusday”? Veieu?

A la wikipedia podeu trobar una llista completíssima de paraules que se solen escriure malament ordenades alfabèticament. D’ entre aquestes, trio aquestes com les més espectaculars entre la A i la M:

· Abillity (ability)
· Accordian (accordion)
· Beatiful (beautiful)
· Carniverous (carnivorous)
· Diffrent (different)
· Europian (European)
· Fashism (Fascism)
· Imagin (imagine)
· Loose (lose)
· Majiscule (majuscule)

Ballon raceing?

Per què s’ escriu “I” amb majúscula?

Probablement,  l’ anglès és l’ única llengua tan egocèntrica com per escriure “jo” sempre amb majúscules.  La raó? Per intentar donar una idea del per què d’ aquesta tradició ortogràfica, hem de tornar enrera en el temps, a l’ època medieval, en la que l’ anglès no s’ assemblava gaire al que ara és. De fet, en aquella època, “jo” es deia “ic”, pronunciat “itx”, però aquesta “c” final va anar pronunciant-se amb menys i menys força fins a desparèixer completament de la llengua. Bé, al menys això és el començava a passar al nord d’ Anglaterra. El resultat? Un pronom que s’ escriu “i”, que en un parell de segles s’ havia estès a tota Anglaterra.

El problema no seria tan greu si no fos per què els manuscrits de l’ època solien utilitzar un tipus de lletra en el que la “i” no només no tenia el puntet, sinó que a més, semblava una part d’ una “m”, una “n”, una “u” o una “v”, per no parlar d’ una “r” malament escrita o el número 1! . Deixar una “i”,  sola, en mig de dues paraules, podia donar lloc a confusions. Així doncs, de manera improvisada, es va solucionar el problema fent una “i” més gran, és a dir, fent-la majúscula.

Aquesta pràctica es va acabar estenent amb l’ aparició de la impremta, i ha continuat fins els nostres dies.

A capital I