Monthly Archives: setembre 2009

“Bon dia” és “Good day”?

Leave a reply

El català fa servir “bon dia” per saludar algú pel matí, però per la resta d’ hores utilitza “bona tarda” o “bona vesprada” (segons la varietat), o “bona nit”. L’ anglès, en canvi, especifica la part del dia de bon començament: “good morning”, “good afternoon” i “good night”.

L’ equivalent al “bon dia”, és a dir “good day”, només és comú a Austràlia, on solen pronunciar-la “g’day”.

Una curiositat: l’ anglès només fa servir “good night” per acomiadar-se. Els telenotícies de les 10.00 de la nit, per exemple, no comencen amb un “good night”, sinó amb “good evening”.

No podrien eliminar la -s del present?

Leave a reply

Només és una consonant, però segurament és la que ens molestarà més durant tot l’ aprenentage de l’ anglès. La teoria sembla fàcil: la -s es posa en les frases afirmatives quan el subjecte és “ell”, “ella”, o “allò”. Molt bé, però després resulta que ens la deixem pel camí bona part del temps. Molts alumnes, frustrats per què segueixen ensopegant amb la “s” malgrat el seu bon nivell d’ anglès en general, n’ exigeixen la desaparició.

Cap problema, ens podriem entendre perfectament: el japonès, per exemple, ja ho té això. Tant se val si el subjecte sóc “jo”, “tu” o “nosaltres”, en japonès el verb seguirà igual, sense afegir res al final.

Ara bé, dues consideracions:

· La primera, qui ha de canviar la “-s” del present són els “amos” de l’ anglès, és a dir, els que el parlen, i de moment no hi ha cap dialecte -que sapiguem- que hagi eliminat la “-s”. Tampoc hi ha cap moviment o agrupació de nadius que ho demanin. Mala sort.

· La segona: la conjugació de l’ anglès de fa mil anys n!o era tan senzilla com simplement afegir la “-s” quan toca. Ah no! Si tota la morfologia del present no s’ hagués simplificat tant, segurament el verb “speak” ara seria:

I speake
You speakst
He, she, it speaketh
We, you, they speakath.

I el mateix passaria amb el present de subjuntiu (speake, speaken), el passat simple (spock, spoke, spocken) , el passat simple subjuntiu (spoke, spoken) i fins i tot l’ imperatiu (speak, speakath). Com? Que tot això ja no existeix? Que el temps ho ha reduït tot? Que de totes les terminacions possibles només ha sobreviscut la “-s” del present? Ah… Doncs això, que encara haurem de donar les gràcies.

Paraules que es pronuncien tan malament que fan ràbia

Leave a reply

Us oferim una petita llista de paraules molt comunes que s’ han acabat integrant a la nostra llengua amb una pronúncia… diguem-ne, peculiar:

· Soul. A la tele no paren de dir “sul”, quan és més aviat ‘soul’.

· Nature. De tant en tant surt alguna notícia als informatius de TV3 relacionada amb la revista de divulgació “nature”, pronunciada de tantes maneres com la imaginacio permet: “neitur”, “nàtiur”, “natiúr”, “natxur”… De debó és tan difícil dir “neitxa”?

· CD-ROM: si bé és veritat que dues “o” seguides solen pronunciar-se com la nostra “u”, una “o” sola sol pronunciar-se com la nostra “o” oberta. Per tant, sídi-rom, i res de sídi-rum, o encara pitjor amb pronunciació espanyola “Ce-De-Rum” parlant en català.

· Since: té tota la pinta d’ haver-se de pronunciar “sains”, però no ens deixem enganyar. És més aviat “sins”, o per ser més exactes, “séns”, amb una “e” ben tancada. Error típic de les aules.

· Johnny Depp i els Red Hot Chillie Peppers: no són ni “dip” ni “pipers”, són “dèp” i “pèpaz”. Ja en paralarem d’ això de les consonants dobles.

Segurament n’ hi ha més, però aquestes són les que ens fan més ràbia. Si en voleu afegir, ja sabeu, utilitzeu la funció d’ afegir comentaris.

Última curiositat: per què tothom sap pronunciar a la perfecció “playstation”?

Com es pronuncia “party”?

Leave a reply

Molta gent diu que sent “pari”, en comptes de “party”, amb una “t” ben clara. No passa res, l’ oïda encara ens funciona bé. El que s’ ha produït és un dels fenòmens més corrents les varietats de l’ anglès que es parlen als Estats Units: les “t” entre vocals -o si hi ha una “r” pel mig també- es pronuncien com la nostra “r” simple. Aquesta regla fonètica no afecta només “party”, si no totes les paraules que es trobin en la mateixa situació:

  • Writer
  • Better
  • Attic
  • Matter, etc.

Dos comentaris:

  • I per què no amb “attack”? Doncs per què s’ ha de donar la condició de què darrera la “t” no pot haver-hi la síl·laba tònica
  • I en altres varietats d’ anglès? Passa el mateix? No del tot. En general l’ anglès britànic estàndard pronuncia sempre la “t”, ben forta, fins i tot exagerada. Existeix també la tendència de no pronunciar la “t” directament i substituir-la per un cop de gola: be(tt)er, ma(tt)er. No té gaire prestigi, però és força comuna.

I per finalitzar, una canço molt coneguda de la Pink per practicar la pronuncia americana de “party”:

Per què s’ escriu “I” amb majúscula?

1 Reply

Probablement,  l’ anglès és l’ única llengua tan egocèntrica com per escriure “jo” sempre amb majúscules.  La raó? Per intentar donar una idea del per què d’ aquesta tradició ortogràfica, hem de tornar enrera en el temps, a l’ època medieval, en la que l’ anglès no s’ assemblava gaire al que ara és. De fet, en aquella època, “jo” es deia “ic”, pronunciat “itx”, però aquesta “c” final va anar pronunciant-se amb menys i menys força fins a desparèixer completament de la llengua. Bé, al menys això és el començava a passar al nord d’ Anglaterra. El resultat? Un pronom que s’ escriu “i”, que en un parell de segles s’ havia estès a tota Anglaterra.

El problema no seria tan greu si no fos per què els manuscrits de l’ època solien utilitzar un tipus de lletra en el que la “i” no només no tenia el puntet, sinó que a més, semblava una part d’ una “m”, una “n”, una “u” o una “v”, per no parlar d’ una “r” malament escrita o el número 1! . Deixar una “i”,  sola, en mig de dues paraules, podia donar lloc a confusions. Així doncs, de manera improvisada, es va solucionar el problema fent una “i” més gran, és a dir, fent-la majúscula.

Aquesta pràctica es va acabar estenent amb l’ aparició de la impremta, i ha continuat fins els nostres dies.

A capital I