Category Archives: mitologia

Les Metamorfosis d’Ovidi: Hermafrodit

[La nimfa] l’estreny, i, enllaçada a ell com estava, unida en tota l’extensió del seu cos, li digué: “Pots resistir-te, si vols, bergant, però no per això escaparàs de mi. Feu que això sigui així, déus, i que no arribi mai el dia en què jo em separi d’ell, o el  de mi!”. La seva pregària va ser escoltada pels déus, perquè els dos cossos, així units, es fusionen i prenen l’aspecte d’un de sol, com quan hom ajunta dues branques sota una mateixa escorça i, en créixer, se les veu soldar-se i fer-se grans plegades; i així, després que una sòlida abraçada va unir els seus membres, deixaren de ser dos per esdevenir un sol cos de doble aspecte, no es podia dir que fos ni una dona ni un noi.

Va dir Hermafrodit, però ja no amb veu viril: “Atorgueu una gràcia al vostre fill, pare i mare meus, a mi que porto el nom de tots dos; que tot home que vingui a banyar-se a aquesta font, en surti mig-home i que perdi la fortalesa en el moment mateix de tenir contacte amb aquestes aigües”. Tots dos progenitors van acollir la pregària del seu fill de doble forma i li van donar compliment, i van impregnar la font d’aquest poder contranatural”.

François J. Navez (1787-1869): La nimfa Sàlmacis i Hermafrodit

Les Metamorfosis d’Ovidi: contingut

“Ovidi ens presenta en quinze llibres,
enllaçades entre elles sense pausa,
més de dues-centes cinquanta narracions mitològiques,
que se succeeixen en el temps
des dels orígens del món
fins a l’apoteosi i transformació en estel
de l’ànima de Juli Cèsar.”

Apoteosi: es refereix a elevar a alguna persona a la divinitat per alguna circumstància excepcional. Irian

 

[El text pertany a la ‘Introducció’ de F. Aguilera al volum Ovidi: Les Metamorfosis I-VI. Barcelona, 1994. Edicions de La Magrana (L’esparver clàssic, 8), pp. 10-12.]

Les Metamorfosis d’Ovidi: Sèmele

“Sèmele va dir: <<Amb la mateixa aparença que tens quan t´abraça la filla de Saturn i us uniu amb els lligams de Venus, així vull que et presentis a mi>>. El déu va voler tapar-li la boca mentre parlava, però la seva veu ja s´havia escampat ràpidament per l´aire. Va gemegar; ella no podia ja fer-se enrere del seu desig ni ell del seu jurament. Aleshores, ple de tristesa, va pujar dalt del cel, amb un gest va aplegar els núvols, que van seguir-lo, i hi va afegir pluja, llampecs barrejats amb el vent, trons i, inevitablement, el llamp. El seu cos mortal no va poder suportar aquell cataclisme celestial i va cremar-se a causa del do del seu espòs.”

 

La metamorfosi d’Eco

El noi, que per atzar s’havia separat de la colla dels seus fidels companys, havia dit: <<¿Hi ha algú per aquí?>>, i Eco li havia contestat: <<Per aquí>>. Ell, sorprès, va mirar a totes bandes i va cridar amb veu enèrgica: <<Vine!>>; ella respongué cridant a qui li cridava. Ell va girar-se a mirar i en no veure ningú atansar-se va dir: <<¿Per què fuges de mi?>> i va rebre com a resposta les mateixes paraules que havia dit. El noi insisteix, enganyat per aquella veu que sembla contestar-li, i exclama: <<Aquí, reunim-nos!>>, i Eco, que mai no respondria de més bon grat a cap altre so, va repetir: <<Reunim-nos!>> i, conseqüent amb les seves paraules, va sortir del bosc i va córrer a llençar els braços al voltant del seu coll, com tantes vegades havia desitjat. Ell fuig, i mentre fuig li diu: <<Treu aquests braços del meu coll; m’estimo més morir. Mai no m’uniria a tu.>> Ella va repetir només: <<M’uniria a tu>>. En veure’s refusada, s’amaga en el bosc, oculta, avergonyida, el seu rostre entre les fulles i des d’aquell moment viu en coves solitàries. El seu amor, però, continua viu i creix amb el dolor de sentir-se desdenyada; el neguit no la deixa dormir i fa que es vagi aprimant el seu cos infeliç, la magresa li arruga la pell i fa que tota la substància dels seu cos s’esvaneixi en l’aire. Només li resten la veu i els ossos; la veu roman; diuen que els ossos van acabat transformats en pedres. Des d’aleshores s’amaga dins els boscos i mai no se la veu a cap muntanya; només se la sent; la veu és l’unica cosa d’ella que encara té vida.

La metamorfosi d’Aracne

“[…] tot seguit, en rebre el contacte de la droga funesta, li van caure els cabells, i també el nas i les orelles, el cap se li va reduir moltíssim i se li va empetitir tot el cos. En el costat, enlloc de cames, li queden encastats uns dits finíssims; la resta del cos l’ocupa només el ventre, del qual, tanmateix, treu un fil, amb què, convertida ara en aranya, pot continuar treballant les teles, com abans.”

 

La metamorfosi d’Acteó

“[Diana] va pronunciar aquestes paraules, que li anunciaven la proximitat de la seva ruïna [a Acteó]: «Ara ja pots explicar que m’has vist sense roba; si pots explicar-ho, és clar». I sense afegir cap amenaça més, fa néixer del seu cap moll una cornamenta de cérvol de molts anys, fa que el seu cos s’allargui i que les seves orelles acabin en punta, li transforma les mans en peus i els braços en llargues cames, i li cobreix el cos amb una pell clapada.”

Acteó atacat pels seus gossos en una escultura a Caserta (Itàlia):


La metamorfosi de Níobe

Níobe, ja sense fills, va seure enmig dels cossos sense vida dels seus fills, de les filles i del marit, rígida per tanta desgràcia; el vent no agita els seus cabells, el seu rostre ha pres un color exsangüe, els ulls romanen immòbils enmig de la tristor del rostre, res no hi ha de viu en el seu aspecte. Fins i tot la llengua se li glaça a dins, al costat del paladar endurit, i la circulació de les venes es depura; el coll no pot girar, els braços no poden fer cap mena de moviment, ni els peus caminar; en el seu interior, les vísceres s’han tornat de pedra. Plora, tanmateix i, envoltada per un fort remolí de vent, és transportada a la seva pàtria; allà es va fonent, fixada en el cim d’una muntanya, i és per això que allà el marbre plora encara avui dia.”

Imatges del mont Sípil o “Roca que plora”, associada a Níobe.
Es troba a Turquia, a la Regió de l’Egeu:

[Font: Wikipedia: Mount Sipylus]

[Font: Wikicommons: Niobe Weeping Rock]

[Font: Flickr: Fevzi Gültekin]

El mirall del Judici Paris

En el judici de Paris es buscava la deessa més bella. Les tres candidates eren Hera, Afrodita i Atena i la guanyadora rebria una poma d’or.

Segons la mitologia grega, el judici de Paris va ser l’inici de la guerra de Troia. Hi havia tres deesses que es diputaven ser la mes bella de totes, com que discutien molt i no es posaven d’acord va intervenir Zeus i va decidir que Paris (fill del rei de Troia) seria l’escollit per fer de jutge. Hermes (el déu missatger) va ser l’encarregat d’anar-lo a buscar. Cada deessa va intentar convèncer-lo, fins i tot subornant-lo. La deessa Hera (dona de Zeus) li va oferir tot el poder que volgués i ser emperador d’Àsia, la deessa Atena (deessa de la intel·ligència i de la guerra) li va oferir saviesa i el poder de guanyar totes les batalles, la deessa Afrodita li oferí l’amor de la dona més bella del món. Paris va escollir a Afrodita i la deessa va fer que s’enamorés d’Helena (la dona del rei d’Esparta). Paris va anar a Esparta i va raptar Helena, a conseqüència d’això va començar la guerra de Troia.

 

 Fotografia de Sebastià Giralt

 

En el mirall del judici de Paris, al principi va ser una mica difícil diferenciar entre un personatge i un altre (més que res per la qualitat de les fotos) però finalment vam arribar a la conclusió que:

  • El personatge de l’esquerra; És Paris. Ho sabem sobretot pel bastó de pastor que porta. A més, es veu que és un home.
  • El personatge que està al costat de Paris; És Afrodita. Ho sabem perquè va despullada, característica típica d’aquesta Deessa.
  • El personatge que està al costat d’ Afrodita; És Hera. Aquest personatge l’hem reconegut per eliminació, ja que no hi ha cap símbol que en aquest mirall la diferenciï.
  • El personatge de la dreta; És Atenea. Ho sabem per les armes que porta a les mans (una espècie d’arc) i el casc semblant al d’un soldat que duu al cap.