El noi, que per atzar s’havia separat de la colla dels seus fidels companys, havia dit: <<¿Hi ha algú per aquí?>>, i Eco li havia contestat: <<Per aquí>>. Ell, sorprès, va mirar a totes bandes i va cridar amb veu enèrgica: <<Vine!>>; ella respongué cridant a qui li cridava. Ell va girar-se a mirar i en no veure ningú atansar-se va dir: <<¿Per què fuges de mi?>> i va rebre com a resposta les mateixes paraules que havia dit. El noi insisteix, enganyat per aquella veu que sembla contestar-li, i exclama: <<Aquí, reunim-nos!>>, i Eco, que mai no respondria de més bon grat a cap altre so, va repetir: <<Reunim-nos!>> i, conseqüent amb les seves paraules, va sortir del bosc i va córrer a llençar els braços al voltant del seu coll, com tantes vegades havia desitjat. Ell fuig, i mentre fuig li diu: <<Treu aquests braços del meu coll; m’estimo més morir. Mai no m’uniria a tu.>> Ella va repetir només: <<M’uniria a tu>>. En veure’s refusada, s’amaga en el bosc, oculta, avergonyida, el seu rostre entre les fulles i des d’aquell moment viu en coves solitàries. El seu amor, però, continua viu i creix amb el dolor de sentir-se desdenyada; el neguit no la deixa dormir i fa que es vagi aprimant el seu cos infeliç, la magresa li arruga la pell i fa que tota la substància dels seu cos s’esvaneixi en l’aire. Només li resten la veu i els ossos; la veu roman; diuen que els ossos van acabat transformats en pedres. Des d’aleshores s’amaga dins els boscos i mai no se la veu a cap muntanya; només se la sent; la veu és l’unica cosa d’ella que encara té vida.
