Author Archives: Gorgs&Classics

Les Metamorfosis d’Ovidi: Hermafrodit

[La nimfa] l’estreny, i, enllaçada a ell com estava, unida en tota l’extensió del seu cos, li digué: “Pots resistir-te, si vols, bergant, però no per això escaparàs de mi. Feu que això sigui així, déus, i que no arribi mai el dia en què jo em separi d’ell, o el  de mi!”. La seva pregària va ser escoltada pels déus, perquè els dos cossos, així units, es fusionen i prenen l’aspecte d’un de sol, com quan hom ajunta dues branques sota una mateixa escorça i, en créixer, se les veu soldar-se i fer-se grans plegades; i així, després que una sòlida abraçada va unir els seus membres, deixaren de ser dos per esdevenir un sol cos de doble aspecte, no es podia dir que fos ni una dona ni un noi.

Va dir Hermafrodit, però ja no amb veu viril: “Atorgueu una gràcia al vostre fill, pare i mare meus, a mi que porto el nom de tots dos; que tot home que vingui a banyar-se a aquesta font, en surti mig-home i que perdi la fortalesa en el moment mateix de tenir contacte amb aquestes aigües”. Tots dos progenitors van acollir la pregària del seu fill de doble forma i li van donar compliment, i van impregnar la font d’aquest poder contranatural”.

François J. Navez (1787-1869): La nimfa Sàlmacis i Hermafrodit

Les Metamorfosis d’Ovidi: Píram i Tisbe

Aquest mite explica l’origen del color del fruit de la morera.

“Els fruits de l’arbre, ruixats de sang, es tornen foscos, i l’arrel, amarada, tenyeix de porpra les móres que pengen de l’arbre”.

Tisbe, quan surt de la cova, es dirigí on havia quedat amb el seu estimat i va trobar-lo al terra amb l’espasa clavada al pit.

Tota afligida va començar a castigar-se els braços i arrencar-se els cabells i, envoltant amb els braços el cos de l’amant, va omplir de llàgrimes les seves ferides. Llavors va dir-li a Píram: “La teva pròpia mà i el teu amor t’han perdut, infortunat! La meva mà té també prou força per fer això”. I tot d’una, va agafar l’espasa i digué: “Tu, arbre, que amb les teves branques cobreixes un cos i que aviat en cobriràs dos, conserva les marques de la sang i dóna per sempre fruits negres, en record de la sang que tots dos hem vessat”. I va clavar-se l’espasa. Les seves súpliques van commoure els déus i els pares perquè el color dels fruits és negre quan madura, i les seves restes fúnebres descansen a la mateixa tomba.

 

 

 

Les Metamorfosis d’Ovidi: Pigmalió

“Quan va arribar de tornada a casa, Pigmalió va anar a veure l’estàtua de la seva noia, va inclinar-se damunt el llit i li va fer un petó; li va semblar sentir que el seu cos era tebi. Hi va apropar els llavis per segona vegada i també va tocar-li el pit amb les mans; el vori, en ser tocat,  es va tornar tou, va perdre la seva rigidesa, va cedir al contacte dels dits i es va enfonsar.”

Les Metamorfosis d’Ovidi: caràcter

“El que és important [en les Metamorfosis]
són els diversos episodis,
escrits de manera lleugera, eròtica i sensual,
plens d’imatges i lligats els uns als altres.
La sensualitat de l’obra es fa evident
en els petits detalls, en una descripció, en una carícia, en un petó…
L’amor, la passió amorosa té un lloc destacat en el poema,
com en tota la poesia anterior d’Ovidi;
és una passió amorosa que no sol portar a la felicitat
i de la qual són víctimes habitualment les figures femenines,
sotmeses al comportament, egoista i sovint violent,
de déus i d’homes.”

[El text pertany a la ‘Introducció’ de F. Aguilera al volum Ovidi: Les Metamorfosis I-VI. Barcelona, 1994. Edicions de La Magrana (L’esparver clàssic, 8), pp. 10-12.]

Les Metamorfosis d’Ovidi: argument

“Les Metamorfosis s’inicien
amb l’ordenació del Caos inicial,
que dóna lloc a la creació de l’univers
i a l’aparició dels déus i dels homes.

Continuen amb la victòria dels déus Olímpics contra els Gegants
i amb el diluvi universal,
que acaba amb la vida a la terra.

La vida es reprèn després a través de Deucalió i de Pirra,
els únics humans supervivents,
i comença la trama de metamorfosis
i d’històries mitològiques de déus i mortals
fins a arribar a la guerra de Troia.

A partir d’aquí,
amb l’arribada d’Eneas a Itàlia després de la destrucció de Troia,
comença el cicle de mites romans,
que acaba amb la deïficació de Juli Cèsar.”

 

[El text pertany a la ‘Introducció’ de F. Aguilera al volum Ovidi: Les Metamorfosis I-VI. Barcelona, 1994. Edicions de La Magrana (L’esparver clàssic, 8), pp. 10-12.]

Les Metamorfosis d’Ovidi: contingut

“Ovidi ens presenta en quinze llibres,
enllaçades entre elles sense pausa,
més de dues-centes cinquanta narracions mitològiques,
que se succeeixen en el temps
des dels orígens del món
fins a l’apoteosi i transformació en estel
de l’ànima de Juli Cèsar.”

Apoteosi: es refereix a elevar a alguna persona a la divinitat per alguna circumstància excepcional. Irian

 

[El text pertany a la ‘Introducció’ de F. Aguilera al volum Ovidi: Les Metamorfosis I-VI. Barcelona, 1994. Edicions de La Magrana (L’esparver clàssic, 8), pp. 10-12.]

Les Metamorfosis d’Ovidi: Sèmele

“Sèmele va dir: <<Amb la mateixa aparença que tens quan t´abraça la filla de Saturn i us uniu amb els lligams de Venus, així vull que et presentis a mi>>. El déu va voler tapar-li la boca mentre parlava, però la seva veu ja s´havia escampat ràpidament per l´aire. Va gemegar; ella no podia ja fer-se enrere del seu desig ni ell del seu jurament. Aleshores, ple de tristesa, va pujar dalt del cel, amb un gest va aplegar els núvols, que van seguir-lo, i hi va afegir pluja, llampecs barrejats amb el vent, trons i, inevitablement, el llamp. El seu cos mortal no va poder suportar aquell cataclisme celestial i va cremar-se a causa del do del seu espòs.”

 

La metamorfosi d’Eco

El noi, que per atzar s’havia separat de la colla dels seus fidels companys, havia dit: <<¿Hi ha algú per aquí?>>, i Eco li havia contestat: <<Per aquí>>. Ell, sorprès, va mirar a totes bandes i va cridar amb veu enèrgica: <<Vine!>>; ella respongué cridant a qui li cridava. Ell va girar-se a mirar i en no veure ningú atansar-se va dir: <<¿Per què fuges de mi?>> i va rebre com a resposta les mateixes paraules que havia dit. El noi insisteix, enganyat per aquella veu que sembla contestar-li, i exclama: <<Aquí, reunim-nos!>>, i Eco, que mai no respondria de més bon grat a cap altre so, va repetir: <<Reunim-nos!>> i, conseqüent amb les seves paraules, va sortir del bosc i va córrer a llençar els braços al voltant del seu coll, com tantes vegades havia desitjat. Ell fuig, i mentre fuig li diu: <<Treu aquests braços del meu coll; m’estimo més morir. Mai no m’uniria a tu.>> Ella va repetir només: <<M’uniria a tu>>. En veure’s refusada, s’amaga en el bosc, oculta, avergonyida, el seu rostre entre les fulles i des d’aquell moment viu en coves solitàries. El seu amor, però, continua viu i creix amb el dolor de sentir-se desdenyada; el neguit no la deixa dormir i fa que es vagi aprimant el seu cos infeliç, la magresa li arruga la pell i fa que tota la substància dels seu cos s’esvaneixi en l’aire. Només li resten la veu i els ossos; la veu roman; diuen que els ossos van acabat transformats en pedres. Des d’aleshores s’amaga dins els boscos i mai no se la veu a cap muntanya; només se la sent; la veu és l’unica cosa d’ella que encara té vida.

La metamorfosi d’Aracne

“[…] tot seguit, en rebre el contacte de la droga funesta, li van caure els cabells, i també el nas i les orelles, el cap se li va reduir moltíssim i se li va empetitir tot el cos. En el costat, enlloc de cames, li queden encastats uns dits finíssims; la resta del cos l’ocupa només el ventre, del qual, tanmateix, treu un fil, amb què, convertida ara en aranya, pot continuar treballant les teles, com abans.”

 

La metamorfosi d’Acteó

“[Diana] va pronunciar aquestes paraules, que li anunciaven la proximitat de la seva ruïna [a Acteó]: «Ara ja pots explicar que m’has vist sense roba; si pots explicar-ho, és clar». I sense afegir cap amenaça més, fa néixer del seu cap moll una cornamenta de cérvol de molts anys, fa que el seu cos s’allargui i que les seves orelles acabin en punta, li transforma les mans en peus i els braços en llargues cames, i li cobreix el cos amb una pell clapada.”

Acteó atacat pels seus gossos en una escultura a Caserta (Itàlia):