Aquest mite explica l’origen del color del fruit de la morera.

“Els fruits de l’arbre, ruixats de sang, es tornen foscos, i l’arrel, amarada, tenyeix de porpra les móres que pengen de l’arbre”.

Tisbe, quan surt de la cova, es dirigí on havia quedat amb el seu estimat i va trobar-lo al terra amb l’espasa clavada al pit.

Tota afligida va començar a castigar-se els braços i arrencar-se els cabells i, envoltant amb els braços el cos de l’amant, va omplir de llàgrimes les seves ferides. Llavors va dir-li a Píram: “La teva pròpia mà i el teu amor t’han perdut, infortunat! La meva mà té també prou força per fer això”. I tot d’una, va agafar l’espasa i digué: “Tu, arbre, que amb les teves branques cobreixes un cos i que aviat en cobriràs dos, conserva les marques de la sang i dóna per sempre fruits negres, en record de la sang que tots dos hem vessat”. I va clavar-se l’espasa. Les seves súpliques van commoure els déus i els pares perquè el color dels fruits és negre quan madura, i les seves restes fúnebres descansen a la mateixa tomba.